Click on a icon next to a poem to read its English translation
JOSEP CARNER (1884 - 1970)
L'autor a LletrA | Multimèdia sobre l'autor | L'autor 2.0 | Nota biogràfica
... Poemes de Josep Carner interpretats per Guillermina Motta, Joan Manuel Serrat i altres
Lloc
-
- TRES NOIES
- Passen tres noies, totes de blanc,
- sota una pluja de sol batent,
- mans enllaçades, galtes rosades
- i cabelleres volant al vent.
-
- Inconegudes ja de llurs mares,
- van deleroses qui sap a on;
- sembla que estrenin el goig de l'herba
- i que refacin el cor del món.
- Oh nova glòria, ben tots memòria!
- Ulls que llampeguen i boca ardent,
- mans enllaçades, galtes rosades
- i cabelleres volant al vent!
-
- LA RENOUERA
- Al volt de la primavera
- que coses no fan brogit!
- El vent per les fulles noves,
- la nova esperança al pit.
- Jo sé una gentil minyona
- que mai no té el cor marrit:
- li diuen la renouera
- pel cant i per l'esclafit.
- - Minyona - li diu son pare -,
- qui riu no té el seny complit.
- - Minyona - li diu sa mare -,
- no cap noi va tan ardit.
- - Minyona - fa el veïnatge -,
- tenim el cap consentit. -
- La noia va a la finestra
- i es posa damunt l'ampit;
- amaga la seva cara
- en un claveller florit.
- Llavores fa una veueta
- igual que un ocell ferit:
- - Vingués el que jo voldria,
- de dies o bé de nit;
- com una ombra el seguiria;
- mon pas no fóra sentit.
-
- FIDELITAT
- M'hagués llevat l'esguard una espasa roenta
- jo reconeixeria encara, poble meu,
- tes cases, per l'olor de l'encens la de Déu
- i la del moliner per una olor de menta,
- i per l'olor del pa sabria quina és
- casa de cada un dels tres flequers,
- i tot flairant l'espígol que es torç damunt la brasa:
- - És a can Po - diria -, de vint anys ha malalt -,
- l'olor del socarrim trairia la casa
- del manescal.
-
- Si un filtre m'hagués pres la meva recordança,
- vingut ací que fos, esgarriat, de nit,
- cada carrer m'hi faria el seu crit:
- - jo só la plaça vella on tot el poble dansa,
- - jo só la de les botxes, tan plena de brogit,
- - jo só la cantonada
- on, roja del ponent, vingué l'enamorada,
- - jo el carrer del safreig, - jo el carrer del mercat,
- - jo aquell de la taverna, tan negre i malgirbat,
- - jo só el camí reial, de tanta de requesta:
- eres petit, petit, ton pare cada festa,
- ficant-te en una sàrria de l'ase, amb cor suau,
- cap a la vinya et duia per giravolts de pau.
-
- Si la malaventura m'hagués llevat el seny
- a les ciutats lluentes de gran traïdoria,
- em voltaries l'ànima, sense esclafit ni reny,
- i ta dolcesa m'acompassaria.
- Es sentirien veus de noies en el pont;
- la merla cantaria ran de la pau nocturna.
- Cauria de mos ulls l'anguniada espurna
- i el remoreig de fulles em tornaria el son.
- Enfront de cada terme, enfront de cada espona
- jo sentiria un tel d'oblit que m'abandona;
- a cada mata, a cada roc del meu camí
- tu ressuscitaries una esma antiga en mi.
- I prop del rierol que llisca entre falgueres,
- veient-te per les comes, guarnit de prada i blat,
- m'aixecaria, nu de les meves quimeres,
- i somriuria del meu dany passat.
Ofrena
-
- DESOLACIÓ
- Com dir-nos més germà i germana
- si hem fet, plegats, el nostre dol?
-
- ¿Com parlarem de la fontana,
- si fins l'herbei és mort al volt?
-
- ¿Per què en baixant de les eroles
- seuríem vora els tamarius?
-
- ¿Per què mai més collir violes
- ara que els cors s'han fet esquius?
-
- ¿Per què veurem el dia encara
- -la nosa ardent, l'enuig sonor-
-
- si quan s'aixequi l'alba clara
- ens trobarem sense l'amor?
-
- DOS AMANTS
- Hi havia dos amants vora la mar en pena.
- Venia la tardor per serres fosquejants.
- El vent féu un xiulet saltant per la carena;
- amb fullaraca i pols embolcallà els amants.
-
- En imploració van aixecar les mans;
- un glacial fuet els afrontà l'esquena;
- de polseguera es van trobar la boca plena,
- despulles sobre el cos a estil de mendicants.
-
- I van guspirejar llurs ulls d'una ira estranya.
- Potser els van maleir la mar i la muntanya.
- Tant de bo que la mort o l'oblit els colgués!
-
- En un forc de camins esclataren en blasmes,
- i la nit sense estels engolí llurs fantasmes.
- Per indrets sense nom no es van veure mai més.
-
- AMOR FINAT
- Avui el cor no pena ni somica:
- del món a penes ha servat esment.
- Del mot només m'arriba la musica,
- de l'arbre sols en veig el moviment.
-
- I en cloent les parpelles una mica,
- tal volta, a noves cures amatent,
- pogués entendre com l'ocell s'explica
- o què vol l'aigua amb tant renou d'argent.
-
- Ara a recés em trobo del xaloc:
- d'enuig i febre, polseguera i foc,
- onades en neguit, ofec del dia.
-
- Avui tinc el sentit embadalit:
- amor finat és el més dolç oblit;
- tempesta al lluny es torna melodia.
-
- CANÇÓ DEL GOIG PEREMPTORI
- Veus el camí sense caminant
-
- i un horitzó distant;
- vogar en un núvol et proposes.
-
- Llibera't de l'encant.
- Ves que aviat s'esfullaran
-
- les roses.
-
- Mira al teu volt, que fuig l'instant.
-
- La llum i el tendre amant
- diuen amor, i tu no goses
-
- alçar-te radiant.
- Ves que aviat s'esfullaran
-
- les roses.
-
- El vent, passant, se'n du mon cant,
-
- el riu se'n va plorant;
- i fins l'herbei on et reposes
-
- et fa, capcinejant:
- -Ves que aviat s'esfullaran
-
- les roses.
-
- Sospirs ni mur de diamant
-
- ja mai no detindran
- el riu del temps, sense rescloses,
-
- que corre triomfant
- marcint les vides i esfullant
-
- les roses.
-
- CANÇÓ DE LA INSTÀNCIA AMOROSA
- Ara és el temps i l'hora benfactora,
- ara és la nit, per a morir i amar.
- ¿Qui tindrà mai fermança ni penyora
-
- de l'endemà?
-
- Veurem potser la il.lusió desfeta;
- potser l'afany d'aquesta nit d'estiu
- com una flor dins una mà distreta
-
- caigui en el riu.
-
- A mitjanit, els penitents ferotges,
- són, dotze cops, de trista sang remulls.
- Dotze besars volen comptar els rellotges
-
- sobre els teus ulls.
-
- ¿Qui sap si vers la delejant bandera
- em cridaran trompetes matinals?
- ¿O si el doll de la teva cabellera
-
- tempta la falç?
-
- Ara és el temps, a punt de meravella.
- L'estel ens diu que fem la via ensems.
- Ara és el temps que sou encara bella.
-
- Ara és el temps.
-
- NOVETAT EN LA NIT
- Oh dolça nit, al nostre ajut vinguda!
- Tot el món es diria incorporal.
- El senyal de les coses es trasmuda:
- és més subtil l'oreig, l'arbre més alt.
-
- Pobla l'espai una invisible raça
- i la lluna ens governa l'esperit.
- Comenta amb un ressò la nostra passa
- el sòl que havem a penes percudit.
-
- Arreu canvia les lliçons sabudes
- l'hora lleugera de l'amor que ve.
- Tenim esguards i veus inconegudes:
- tu i jo som nous, i el nostre bes també.
-
- A UNA DONZELLA
- No saps encara quin demà t'espera
- i tombes a l'ahir, ja desaprès,
- tes espatlles de neu, sense altre pes
- que l'ombra de la teva cabellera.
- Com, aturat d'un llac a la ribera,
- el vent no el vol per cap afany malmès,
- tampoc no vull que, massa d'hora oprès,
- ton cos llangueixi en la gerdor primera.
- Així la sorda conspiració
- d'amor i mort no es vulgui abatre encara
- sobre el teu dia ardent i trescador;
- i que, en topant la senectut avara,
- en el record jo pugui veure encara
- tos ulls, encís d'un món sense dolor.
- FI
- Ve la fi de tota cosa:
- malaurat el que se'n tem.
- La corranda se l'emporta
- una mena de gemec,
- la mirada, un punt de fosca,
- la besada, un poc de fred;
- la mirada, un punt de fosca
- i l'amor, un fil de vent.
Cor quiet
-
- PLOU
- Totes les bruixes d'aquest món perdut
- són en el cel bretó, que en desvaria;
- l'aigua bruny, delerosa, el punxegut
- capell dels cloquerets de Normandia.
-
- París regala deplorablement;
- es nega Niça d'aiguarells en doina.
- Miles d'esgarrifances d'un moment
- punyen Sena, Garona, Rin i Roine.
-
- L'aigua podreix els carrerons malalts;
- gargolen per cent becs les catedrals.
- La pluja a tot arreu, esbiaixant-se,
-
- veu solament alguna mà que es mou
- fregant un vidre de finestra. Plou
- a totes les estacions de França.
Absència
-
- DIA D'ACABALLES
- Llum davant meu, gropada al meu darrera
- i déus informes cavalcant pel cel.
- Un remolí les branques exaspera
- i cauen fulles de color de mel.
-
- L'espai es torç en fluctuant cinglera;
- un raig malalt es migra de recel.
- Són mar i tros escuma i polseguera,
- clotes i balmes desolat bruel.
-
- El riu es torna febre, el vent rancúnia,
- el viu d'argent d'un nuvol blanc fa angúnia
- i salta arreu l'escabellat atzar,
-
- i en la seva frenètica agonia,
- des d'un cim assetjat, adéus envia
- intermitents el cremallot solar.
-
- SI CAL QUE ENCARA ET VEGI
- Si cal que encara et vegi, lloc meu i fe primera,
- que sigui un dia de tardor i a seny d'estels,
- i el llaurador, fet ombra, hagi deixat enrera
- la plana ben escrita de versos paral.lels.
-
- I en l'agombol del vespre, que alguna veu molt pura
- desgrani la tonada que el meu bressol oí
- abans que sense termes i sense afegidura
- no negui mes parpelles la nit d'on vaig eixir.
-
- A HORA FOSCANT
- És tard, els camins ja no em tempten.-
- I us sé, del verger dins el clos,
- caiguts, trepitjats en la boira,
- oh dies, oh fulles, oh flors!
-
- Mes passes es tornen furtives
- com d'un indecís estranger.
- Sospiren espectres de dàlies
- enmig del foscam ploraner.
-
- Al lluny neda un so de campanes
- que uneix els vivents als caiguts.
- S'escampa la nit invencible,
- mar d'illes que són solituds.
-
- I em criden el llum a la taula
- i algun voleiant pensament,
- la vella cadira malmesa
- i un full de paper malcontent.
-
- SI EM VAGA ...
- Viuré, si em vaga encar de viure,
- supervivent d'un cant remot.
-
- Viuré amb la cella corrugada
- contra les ires, contra el llot.
-
- Viuré dreçant-me com un jutge,
- només mirant, sense dir mot,
-
- com la paret en el seu sòtol,
- com una pedra en el seu clot.
-
- BÈLGICA
- Si fossin el meu fat les terres estrangeres,
- m'agradaria fer-me vell en un país
- on es filtrés la llum, grisa i groga, en somrís,
- i hi hagués prades amb ulls d'aigua i amb voreres
- guarnides d'arços, d'oms i de pereres;
- viure quiet, no mai assenyalat,
- en una nació de bones gents plegades,
- com cor vora de cor ciutat vora ciutat,
- i carreres i fanals avançant per les prades.
- I cel i núvol, manyacs o cruels,
- restarien captius en canals d'aigua trèmula,
- tota desig d'emmirallar els estels.
-
- M'agradaria fer-me vell dins una
- ciutat amb uns soldats no gaire de debò,
- on tothom s'entendrís de música i pintures
- o del bell arbre japonès quan treu la flor,
- on l'infant i l'obrer no fessin mai tristesa,
- on veiéssiu uns dintres de casa aquilotats
- de pipes, de paraules i d'hospitalitats,
- amb flors ardents, magnífica sorpresa,
- fins en els dies més gebrats.
- I tot sovint, vora un portal d'església,
- hi hauria, acolorit, un mercat de renom,
- amb botí de la mar, amb present de la terra,
- amb molt de tot per a tothom.
-
- Una ciutat on vagaria
- de veure, per amor de la malenconia
- o per desig de novetat dringant,
- cases antigues amb un parc on nien ombres
- i moltes cases noves amb jardinets davant.
- Hom trobaria savis de moltes maneres;
- i cent paraigües eminents
- farien -ai, badats- oficials rengleres
- en la inauguració dels monuments.
- I tot de sobte, al caire de llargues avingudes,
- hi hauria les fagedes, les clapes dels estanys
- per a l'amor, la joia, la solitud i els planys.
-
- De molt, desert, de molt, dejú,
- viuria enmig dels altres, un poc en cadascú.
- Però ningú
- no se'n podria témer en fent sa via.
- Hom, per atzar, un vell jardí coneixeria,
- ben a recer, de brollador ben clar,
- amb peixos d'or que hi fan més alegria.
- De mi dirien nens amb molles a la mà:
- - És el senyor de cada dia.
El tomb de l'any
-
- NOCES
- Ara que s'esparraquen les glicines
- sota el bes tafaner dels abegots,
- i em primmiren amb urc les roses fines,
- i el saüquer floreix pels reguerots,
- seu amb l'amic la dolça emparaulada
- que ja, greument, li ha concedit el cel;
- marit de fa ben poc, en la taulada
- veu gent guarnida com darrera un vel.
- Rostres amics que us acompanyen ara
- són només ombres que l'esguard confon.
- La tendra mà dolcíssima i avara
- al cel t'acosta, si et desprèn del món.
El veire encantat
-
- MISSENYORA MALALTA
- Quina metzina estranya, senyora, emmaleïa
- el vostre cos, quin aire baté el roser florit,
- que aneu esgarriada entre la llum, de dia,
- i sou com sentinella monòtona, de nit?
- Adés resteu llunyana, adés amb daga impia
- vós us feriu amb cada paraula que heu sentit:
- us sembla cada fressa d'un traïdor que espia ...
- D'un glop poguéssiu beure cad'hora de neguit!
- Ah, jo us trobés un'ombra com pluja fina i fresca,
- xarops de confiança més dolços que una bresca,
- coixí de desmemòries, que fes la testa lleu!
- Esteu malalta, esteu malalta, missenyora;
- i com arreconant-se, mon pànic us adora.
- Els vostres ulls són dos falcons entre la neu.
Altres poemes
-
- EL MÉS VELL DEL POBLE
- Cap vent no mou el bri d'una esperança,
- de cada núvol només cau neguit,
- el destí s'enfondeix en malaurança,
- potser la nit serà cent anys la nit.
- El fat, però, no minva la frisança
- pel que tant he volgut i beneït
- si ma feblesa diu que ja s'atansa
- l'adéu-siau del cos i l'esperit.
- Potser ja massa dies he comptat
- i en un recolze inconegut m'espera
- la fi. Pugui jo caure, incanviat,
- tot fent honor, per via dreturera,
- amb ulls humits i cor enamorat,
- a un esquinçall, en altre temps bandera.
- PORTA D'HOSTAL
- El gran ressol de la deserta via
- mos ulls acluca. Mentrestant un home
- pica la grava i és la vida seva
- que està picant. Festeja la donzella
- sota una parra tota empolseïda:
- acuita amb son engany el tomb de l'hora.
- En veig un de dormint, amb una sàrria
- sota del cap: una catxutxa amaga
- el son pregon que ja sa diada escurça.
- Gent temporal! Jo, l'home de la vila,
- de diferent accionat i parla,
- provo, parat, el tedi, l'únic filtre
- per a allargar la nostra vida inútil.