BLAI BONET (1926-1997)

L'autor a LletrA | Multimèdia sobre l'autor | L'autor 2.0

Música de poetes Poemes de Blai Bonet interpretats per Biel Majoral, Toti Soler i altres

 

El jove
ECCE PUER

Ja és ell. Ja espera: ja segueix la terra
com el roure aterrat segueix el cel.
Des de la font dels peus mira la serra:
no en sap l'altura, però en sent el bel
que hi fa la vista sense l'Ull dels ulls,
que, d'arbres, rius, n'enyora just l'arrel.
Sent que és un llibre viu; n'odia els fulls ...
Vol just sentir; pensar es mor en dos bulls.

Creure és sentir. Tot ell es posà a creure
en el verd taronger quan en tocava
i n'estirava un tarongí per beure.
Necessitava set i set creava
per poder creure en el tarongerar,
que sentia davant i l'abeurava,
acompanyant-lo en el sentiment clar
d'haver un got d'arbre al vel del paladar.

Ara que ja hi veu fort, veu que el roser
és de l'Origen, d'enguany és la rosa,
que surt com el jovent surt al carrer.
Del meu Origen tinc la porta closa,
perquè ca-nostra sigui l'estranger,
com n'és el vol de l'aire de l'alosa.
A tothom tinc obert el sant voler
vinclar el meu verdanquet de magraner.

No digueu, no, que jo vaig massa lluny.
En l'amor ningú no es fa massa enfora.
L'amor va sempre prop, és com l'encuny,
que just signa on el temps ha arribat d'hora.
Sóc qui no té remei però s'exalta,
una tardor de roure que no plora,
perquè és foc cristal.lí d'una malalta,
broixa terra, on patir és ser donat d'Alta ...
NATACIÓ

El meu pare havia defensat els colors
de la nació, tot nedant lliure
just cent metres a una piscina,
on vuit cordes de plàstic figuraven
vuit carrers tancats per a vuit nacions lliures,
que n'eren perquè solament tenien un noi
només amb un banyador dissenyat en cursiva
com a reclam per a fer publicitat de la raça.

Ahir vaig fer quinze anys. Dels set ençà,
en què els pares em llançaren a la terra
a defensar l'honor de l'Estat a una Olimpíada,
he nedat cada dia cinc mil metres
de braça, de papallona
i, entre estil i estil, mil metres d'esprint.

Avui era dissabte. No tenia
entrenament. He anat al club, però,
on tot de nenes i xicots xisclaven.

Com que tenia lliure no sé què
i el decapvespre, també, perquè he mirat
totes les noies en una nena,
he entrat com d'adormit en un
dels vestuaris no sé jo per què.

No hi havia ningú, just olor d'aigua
al plat lluent de les dutxes i l'aroma
que el pantalon, l'anorac i els eslips blancs feien,
penjats i sense els nois.

M'he amidat i, sense les sabates,
he fet u vuitanta, sense el pare i la mare.
Mai no havia tingut, no amb el llum apagat,
l'acudit de pensar en les edats que travessava
amb el verdanc de les meves altàries.

Un rancor, que començava just a inflar,
em deixondí, com el brusc ventim d'una llendera,
de la son en què jo, feia quinze anys,
vivia adormissat entre les flors
del cotonerar que m'embenava
i em feia creure en una nafra,
de la qual just existia la bena ...
LO PUS BELL CATALANESC DEL MÓN

Lentes alzines, maternals figueres,
pollancres cristal.lins, dring de font viva,
esclarissades ombres de l'oliva,
armat esvolot mut de romegueres,
el pomerar pintat, fresques pereres,
arrodonida eufòrbia, pleta freda,
amb flors l'albó com d'engruixada seda,
roques llises, capblaus, esparregueres,
pedra amb un liquen, groc com la moneda
del temps que calla entre les caderneres,

blaus, espigats espígols, llentrisqueres
mates enceses, escanya-rossins,
fua aturada dels cabridencs pins
que s'enfilen amb xiulo a les voreres
d'arran de mar, esmusses carritxeres,
escambuixades penyes, vent gregal,
mar: esperit escènic, fonda sal,
roques brescades, conques salineres ...
Ran de rel com llengua romanial
pateix flor el romaní de les caeres.
DRETS DAVANT LA PORTA

Pitjà el botó esgrogueït del timbre.
Al replà hi havia un callament,
temorec com de greu cosa invisible
en una mena de pietat, no.
No era això. Al silenci del replà,
s'hi sentien, entorn meu i de qui m'hi era
la colla i companyia, unes primes
ombres d'això que anomenem "tendror".
Trigaven a obrir la porta alta,
de llenyam vermell, fosc i enfitat
pel verrim vell, gomós, de les boirades
del port, que era a tocar. Posà una mà,
sense dir res, damunt la meva esquena.
Un espatlló em va estrènyer, allò
de donar-me entenent que coneixia
la casa, la patrona, molts clients.
Sota la pell vaig jo pensar i sentir
que la tendror era un fenomen fondo,
real, originari: aconseguia
que un home es pogués sentir petit
davant l'altra persona i el menava
a agrair sense els llavis que l'Altre
el tractés com a un ésser petit,
perquè la luxúria és la cara contrària de la tendror.