 |
| Si no pots visualitzar correctament aquesta publicació, clica aquí |
|
|
|
|
|
|
|
| | |  | | | | et recomana veure | | L’eclisse (1962), de Michelangelo Antonioni | | | YouTube | |  | |  Un dels finals més enigmàtics i a la vegada més eloqüents de la història del cinema és el de L’eclisse (1962) d’Antonioni. Una pel·lícula que revela allò que no diu i que desprèn una modernitat que em fascina. Perquè situa les relacions afectives en un espai, el del mercat, volàtil, on els personatges necessiten tocar, moure’s, localitzar-se en alguna mena de contingència. Parla de sentiments empresonats en un marc contradictori, entre la perifèria de Roma i el rovell de l’ou de la borsa. I ho fa amb imatges, en blanc i negre, d’una gran bellesa, plenes de silencis, miralls, parets, portes, columnes i marcs, a través dels quals es traça el fràgil (i potent) equilibri del personatge de Monica Vitti. | |  mira'n el tràiler |
| | |
|  | | | | | | et proposa llegir | | Blog del Quadern Gris | | Josep Pla
Xarxa de Mots | |  | | | Amb motiu dels 90 anys del Quadern Gris la Xarxa de Mots posà en marxa una iniciativa molt interessant des del punt de vista de la circulació dels textos: la creació del blog QG. A través d’aquest blog els subscriptors rebíem, els dies en què existia una entrada al dietari, una còpia de l’entrada. D’aquesta manera, al llarg dels anys 2007 i 2008, vaig poder rellegir tot el Quadern Gris. Aquesta forma de (re)lectura, com si ens situéssim 90 anys abans, féu possible reinterpretar-lo en un context que, si bé no era el mateix, s’hi podia aproximar, salvant distàncies, pel calendari. El seu format em va fer pensar en la manera com entenem els textos, els reescrivim i evolucionem, tant individualment com col·lectivament. Temes que casen perfectament amb la naturalesa viva i àvida de l’obra de Josep Pla. | | | accedeix a aquest blog |
| | |
| |
| |
| | | | | et suggereix escoltar | | Discurs de Quim Monzó a la Fira de Frankfurt (2007) | | | YouTube | |  | | | Una de les virtuts de la literatura de Quim Monzó és la seva capacitat d’enrunar, amb una mirada desacomplexada i intel·ligent, tota mena de tòpics. El discurs a la Fira de Frankfurt (2007) és una de les millors mostres de l’estil que caracteritza la seva obra: irònic, antitranscendent i de tocar de peus a terra. En aquest cas, el seu verb s’aplica a un dels temes que més polseguera han aixecat en la palestra literària: què és allò que s’entén per literatura catalana. Una pregunta que l’escriptor resol amb una resposta del tot inesperada: creant literatura. | | | escolta aquest discurs |
| | |
| | | | | | | |  | |  | |
| |
|
| | |
|
|
|
|
|
Visat
Faràs dos trucs i t'obriré la porta, de Feliu Formosa
