 |
| Si no pots visualitzar correctament aquesta publicació, clica aquí |
|
|
|
|
|
|
|
| | |  | | | | et suggereix llegir | | 365D365E | |  Un dels gèneres periodístics més interessants i difícils és l'entrevista directa. L'ambició del projecte augmenta quan, així com varen proposar-s'ho Oriol Rodríguez i Carles Rodríguez, la seva publicació havia de ser diària. Se n'han sortit. Durant un any, han parlat amb escriptors, actors, músics, polítics, cantants afòniques, científics, autors de llibres per triomfar, dibuixants de còmic, esportistes, presentadors de GolTV. El resultat esdevé una referència més per als qui cerquen un nom propi a Internet, com els d'Enric González, Àlex Brendemühl, The New Raemon, Maika Makovski, Toni Soler o Juani de Lucía. Però també és un bon lloc per esbrinar què volia ser de gran el lama Thubten Wangchen, quina relació hi ha entre Pep Guardiola i la crisi, segons Antonio Baños, o quina és la situació entre Israel i Palestina, segons Ricardo Mir de Francia. I així, fins a 365, inclosa la mare del pare de la criatura. Al final, hi ha una relació dels llocs que han estat més recurrents, les entrevistes esborrades, quin ha estat el més jove i el més gran, i d'on prové la majoria de lectors. Un gust. | |  Visita aquest bloc |
| | |
|  | | | | | |  | |  | |
| |
| | | | | et recomana el vídeo | | Lo popular | | Astrud & Col·lectiu Brossa
YouTube | |  | | Dirigida per Jimmy Gimferrer, Lo popular és la segona part de la trilogia francesa encetada per La música de las supercuerdas i, com se'ns indica al final, està dedicada a Léo Ferré. Això és fa palès en la manera com està gravat el pla de Manolo, idèntic al d'una actuació televisada d'On s'aimerà el 1975. L'intèrpret d'Astrud parpalleja exageradament, igual que, en aquell document, fa el compositor de la chanson, potser l'últim poeta maleït.
El vídeo, delicat, desconcertant, irònic, estèticament impecable, és ple de referents i en destaca el del cineasta Alain Robbe-Grillet, un dels pares del noveau roman. Referents que inclouen també l'autocita: la noia, el sofà, la veu distorsionada de Genís, resum i xifra, les màscares que interrompen la trama, la seriositat de "no em facis riure", i la broma d'incorporar el director en tercera persona, invisible però omnipresent, perquè és qui mana. En definitiva, un estimulant joc metaliterari, metacinematogràfic i musical "porque lo viejo es lo nuevo. Y lo culto, popular". | | | Mira aquest vídeo |
| | |
| | | | | | |
| |
|
| | |
|
|
|
|
|
12è Premi Lletra 2012: convocatòria oberta! Estem buscant el millor projecte digital de l'any. Ens ajudeu a trobar-lo?
Sigueleyendo
