Un col·loqui en línia amb Narcís Comadira
Narcís Comadira




Resum: Aquest col·loqui en línia amb el poeta Narcís Comadira a partir del seu llibre Enigma (1985) va tenir lloc com una activitat de l'assignatura "Poesia catalana actual" dels estudis de Filologia Catalana de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) del 26 d'abril al 6 de maig de 2002. Hi van participar, formulant les seves preguntes per correu electrònic, els estudiants Rosabel Bofarull, Josep M. Casasús Rodó, Jordi Ferrer, Lluís Juan i Mercè Mosoll. Narcís Comadira va anar responent-les també per correu electrònic. La transcripció dels missatges és literal: s'ha eliminat només alguna breu referència molt puntual o al propi debat. Volem agrair a tots els participants el permís per reproduir un material que considerem d'alt interès tant des del punt de vista literari com pedagògic.


Vida i poesia

Pregunta (Lluís Juan): Com ha influït la seva poesia en la seva vida? La poesia és diversa i la vida és diversa; com ha pogut unir aquests dos mons? Què sent quan escriu? És art el que vostè pensa? Té cabuda l'art en la seva poesia? És art la poesia?

Narcís Comadira: Per mi la poesia és una reducció de la vida, formalitzada, és clar, per tant, tota la meva vida ha influït en la meva poesia. Hi ha influït de moltes maneres, facilitant-me pretextos, i condicionant la meva manera de veure'ls i de tractar-los. La diversitat de la vida i la poesia han de mirar de trobar-se d'alguna manera, aquesta és una de les dificultats de fer versos. Quan escric no sento res d'especial. A vegades, ganes d'acabar. Llavors, plego. El pensament, per ell mateix, no és art. Cal una forma. La formalització dels materials –del pensament, també– és el que converteix una cosa en art. L'art, suposo que vostè es refereix a la plàstica, pot ser també un pretext per fer un poema. És clar que sí. És clar que sí.

Significat de la forma

Pregunta (Mercè Mosoll): A mi sempre m'ha intrigat saber com s'esdevé l'acte de creació en el poeta. Diu a l'entrevista que les formes tenen un significat i un contingut per elles mateixes, que la forma ja té unes connotacions de sentit. Tanmateix, cal esperar que vingui la inspiració i si ve ja n'hi ha prou o és del treball i de l'esforç personal que brolla l'autèntica poesia? Vull dir, és el fons el que fa la forma o és la forma la que fa el fons? Cal saber conjuminar adequadament ambdós per ser un bon poeta o no hi ha poetes bons ni dolents, sinó que de poeta simplement se n'és o no se n'és?

Narcís Comadira: A mi també. Carner té un poema en què intenta explicar-ho –"Creació del poema". No sé si se'n surt, tot i que el poema és esplèndid. Pel que fa a forma i contingut, cal entendre que per mi forma no és pas només el vers, la rima, l'estrofa, etc., és a dir, allò que es veu des de fora, sinó la implicació de llengua i sentit, de manera que qualsevol canvi afecti al sentit. És a dir, que cada cosa només es pugui dir d'una manera determinada i només en aquella. Quan això s'aconsegueix és quan surt un vers feliç, memorable i insubstituïble. És en aquest aspecte de forma que cal entendre que la forma té un contingut que li és inseparable. Però també m'inclino a creure que el concepte més extern de forma també en té un, de contingut. Un sonet, pel sol fet de ser-ho, ja significa alguna cosa, perquè l'opció de fer un sonet ja indica una disposició de l'autor en favor –o en contra, si es fa un sonet irònic o paròdic– de la forma clàssica i això ja ens parla. Hi ha poemes bons. I un poeta és més bo segons els poemes bons que fa. No es neix poeta bo o poeta no tan bo, només a vegades un té la sort de fer un poema bo. Fons i forma han d'anar íntimament units. No sé si es neix poeta o és la vida que ens en fa. Potser totes dues coses, perquè cal ser una mica obsessiu en la vida i obsedit pel llenguatge.

Conèixer els antecessors

Pregunta (Josep M. Casasús Rodó): He llegit en algun lloc que Gabriel Ferrater (poeta realista) havia recomanat en els seus temps de llegir Carner (poeta simbolista) i Foix (poeta surrealista) i fer sonets. Jo em pregunto quin consell es podria donar, en el mateix sentit, avui en dia a un jove poeta? Vull dir, tenint en compte el que ha vingut després de Gabriel Ferrater, i molt especialment la dicotomia (aparent?) entre els poetes de l'experiència i els altres (Hac Mor, Casasses, Andreu Vidal, Albert Roig...), o bé el guirigall actual sobre Carner, carnerians i ferraterians... Per a un jove poeta, aquest panorama ha de semblar ben confús. Quin consell se li podria donar?

Narcís Comadira: Jo crec que el consell de Ferrater no anava pel qualificatiu de cada poeta que recomanava, sinó pel fet que tots eren poetes bons que tenien en compte la forma i la tradició. Jo crec que el que cal recomanar, si és que es poden donar consells en aquesta matèria, és que un aprenent de poeta llegeixi els bons poetes clàssics de la seva llengua i de les altres. Perquè crec que, en art la tradició és important, fonamental, encara que sigui per negar-la. Qualsevol canvi s'ha de fer a partir del que hi ha, i cal conèixer el que hi ha seriosament.

Tota poesia és poesia de l'experiència, si més no, de l'experiència del poema que s'està fent. No crec en tal dicotomia. Uns fan servir pretextos de la seva vida pràctica i altres de la seva vida mental, però tot són experiències. Els altres, que diu vostè, parlen de les seves experiències: Casasses i Roig, per exemple, descaradament. Pel que fa al guirigall dels carnerians i dels que no, em sembla una absoluta bestiesa. Carner, és bo, segurament el millor poeta català de tots els temps, però això no vol dir que se l'hagi d'imitar ni això implica que no puguem llegir res més i que no ens agradi res més. Jo, per exemple, acusat de carnerià, ja vaig parlar de tot això l'any 1984, en un acte d'homenatge a Carner a la Universitat de Barcelona. Si vol llegir el que vaig dir, està publicat al meu llibre Sense escut. Veurà que, a més de Carner, m'agraden i m'han format altres poetes, i que, essent radicalment diferent de Carner, per les condicions de la vida i per temperament, no puc escriure imitant Carner si no és per joc. Tota aquesta polèmica em sembla una revolta de jovenets en busca de notorietat. Cadascú que faci el que vulgui, i si ho fa bé, serà un bon poeta, i si no, el temps ja l'oblidarà.

Pregunta (Jordi Ferrer): Durant anys, el contacte amb la poesia des de l'escola ha estat l'estudi dels clàssics i la teoria mètrica. De quina manera creieu que caldria fer arribar la poesia (o com podem "provocar aquesta esgarrifança de tipus estètico-anímic" que manifesteu en l'entrevista) a la gent més jove (estudiants de 14, 16, 18 anys)?

Narcís Comadira: Crec que els clàssics són indispensables així com l'estudi de la tradició del vers, és a dir, la mètrica. Però això cal fer-ho entenedor per a un jove d'avui, fer-los veure com això ajuda a entendre el poema, a ampliar el sentit. Ja sé que és difícil, perquè els joves d'avui sembla que tenen una prevenció estranya en contra de tot el que sigui llengua, apassionats pel món visual. D'altra banda, no tothom està capacitat per entendre bé un poema, de la mateixa manera que no tothom pot ser un bon futbolista. Cada professió, cada dedicació demana unes qualitats. Això no vol dir, però, que no s'hagi d'intentar fer conèixer la poesia a tothom, perquè es dóna el cas que, aparentment, una persona sembla que no tingui cap talent per la llengua i per la poesia i, quan hi entra en contacte, se li desvetlla. Tinc un amic que només estudiava ciències i la literatura no li interessava gens i que de cop, als vint-i-tres anys, gràcies a que es va topar amb un poema de Ferrater en una revista i el va entendre, va sentir aquesta esgarrifança estètica i des de llavors no ha fet més que llegir i ara ha començat a escriure poemes, per cert molt bé. És un cas de talent adormit que va necessitar un detonant en un moment especial de la seva vida personal i anímica.

Llengua i poesia


Pregunta (Jordi Ferrer): Si pot ser, voldria també que ens diguéssiu si us heu plantejat mai de compondre poesia en una altra llengua que no sigui el català, o si ho heu fet i us hi sentiu còmode.

Narcís Comadira: M'agradaria poder escriure en qualsevol llengua del món. Però això és una utopia. Som limitats i només tenim una llengua que ens configuri el pensament i la personalitat. Les altres, com més millor, no les tenim, només les coneixem més o menys. La poesia s'ha d'escriure en la llengua que som. Això no vol dir que, per una circumstància, per joc, no puguem fer algun poemet en altres llengües. Jo n'he fet algun en castellà i un de petit en italià. Però són divertiments. Cal dedicar tota una vida a conèixer cada dia més profundament la pròpia llengua perquè és aquesta la que està en contacte amb la nostra intimitat. Això és el que demana la poesia. Algun gran talent ha canviat de llengua, Beckett, per exemple, però llavors s'ha dedicat a l'altra com si fos la seva. I encara no estic segur que el que hi va fer, tot i que és molt interessant, sigui gran poesia. La prosa segurament és diferent.

Pintura, música

Pregunta (Rosabel Bofarull): En els poemes "Natura morta" o "Rèquiem" podem descobrir-hi la interacció de la pintura i de la música, d'una manera molt precisa, activitats, d'altra banda, prou importants en la seva formació artística. Fins a quin punt aquestes activitats esdevenen, en aquestos dos casos, el rerafons dels poemes, d'una manera volguda o involuntària? I, pel que fa a d'altres poemes, la música, concretament, té un pes especial en la mesura i en el so dels versos? I, en la pintura, hi ha alguns poemes que els entengui com a imatges plàstiques?

Narcís Comadira: "Natura morta" té el gènere pictòric de les natures mortes com a correlat del poema, tot i que el poema no parla de pintura, sinó de la putrefacció com a característica de la vida. "Rèquiem", pel títol, ja es veu que està lligat a una forma litúrgica que està formada tradicionalment per text i música. Per això, el sol fet de titular un poema així ja ens remet a la música. A més, al poema, la música hi és referida, al final. Una música concreta, gregoriana, la que acompanya el fragment entre parèntesi del començament del cant: "Que els àngels t'acompanyin al Paradís..." És obvi, doncs que "Rèquiem" té la musica com a rerefons d'una manera voluntària. L'altre cas, la pintura, també hi és escollida voluntàriament.

En general, compto amb la "música" que fan les paraules, però això no és música en el sentit estricte de la paraula, és només so. Però per mi és important. També, a vegades, he fet servir "trucos" musicals en la composició d'un poema. Maneres de repetir el tema, d'entrar-lo, de fondre'l, són coses que he après en la música –o en el cinema, és clar. Per exemple, el poema "Quarantena" és fet, no pas de manera estricta, usant la forma sonata. Altres vegades, he usat la forma del recitatiu introductori seguit de l'ària, però això sempre s'ha d'entendre de forma metafòrica, són particularitats del llenguatge musical usades en el llenguatge poètic. Igualment passa amb la pintura. Però la pintura, en ser un art que no transcorre, està més allunyada de la poesia que no pas la música. He usat la pintura com a motiu d'algun poema –"Lente", per exemple– i, a vegades, he usat imatges pictòriques per alguna descripció. Però mai no he volgut "fer" un poema que fos com una imatge plàstica. Sempre he estat partidari de la separació dels gèneres. Que es puguin influir, sí, però no substituir-se.

El pes del passat

Pregunta (Jordi Ferrer): En els vostres poemes d'Enigma m'ha semblat que hi ha força referències al passat, amb una certa enyorança, potser. A "To the youngest poet", ¿hi ha la recança d'uns setze anys que no vau poder viure com hauríeu volgut, o potser una crítica a la buidor que acompanya la gent adolescent dels nostres dies?

Narcís Comadira: El passat sol ser un bon motiu, segurament perquè el mitifiquem. La joventut, com tot el que ja està acabat, té el seu final, com una novel·la, és a dir, podem mirar-la –i també qualsevol altra etapa viscuda i tancada– com una obra d'art. Té la seva bellesa. El passat, només pel fet de ser-ho, confereix bellesa. I, per tant, desig, nostàlgia, etc. Aquesta pot ser una explicació que a Enigma hi hagi tant passat, perquè Enigma és un llibre escrit entre el 1982 i el 1985, per tant, a una edat, els quaranta, en què el passat comença a configurar-se amb alguna entitat i una edat en què les energies de la joventut minven i, sobretot les il·lusions un comença a veure que mai no seran. Enyorem el passat, però també enyorem el futur impossible. A partir d'una certa edat, "al bell mig del camí de nostra vida" (Dante, en traducció de Sagarra), enyorem allò de darrere que ja ha passat i allò de davant que mai no vindrà.

Pel que fa al poema "To the youngest poet", qui és que ha viscut la seva adolescència com hauria volgut? En canvi, no crec que hi hagi cap crítica de cap buidor dels adolescents dels nostres dies, perquè el poema està dirigit a un adolescent que no és dels nostres dies. No, el que em sembla és que, davant de la possibilitat de renunciar a la vida per l'escriptura, pecat que em sembla que jo he comès més d'una vegada, li demano al noi que visqui, que aprofiti els setze anys que no tornaran mai més. No deixa de ser un "carpe diem".

L'ordre dels poemes

Pregunta (Josep M. Casasús Rodó): Llegint la segona part d'Enigma, "Desficis", m'ha semblat que l'ordre dels poemes no era en absolut casual. No confio gaire en la meva intuïció, però em feia l'efecte que "Tot transparent" i "Passat", "Identitat" i "Mina", "Natura morta" i "Melmelada" havien d'estar com ho estan: l'un a l'esquerra i l'altre a la dreta (vull dir, l'un al costat de l'altre). Ara bé, el que vull preguntar té un abast més general. Pot arribar a ser tan important com les tries dels mots i els metres en un poema, la disposició dels poemes en un recull? De vegades ha tingut en compte la compaginació dels poemes?

Narcís Comadira: L'ordre dels poemes d'un llibre és important, sobretot si pensem que el lector el llegirà començant pel començament i continuant fins al final, que, en principi, és una de les maneres com es pot llegir un llibre de poemes. Una altra és la de l'atzar. Segons el llibre, és clar. Hi ha llibres que són un aplec de poemes diferents i que no es condicionen mútuament. N'hi ha que són un sol text dividit en poemes diferents. En el cas d'Enigma, és les dues coses. I per això, es pot llegir de les dues maneres. A mi m'agrada, encara que els poemes d'un llibre no hagin estat escrits per anar junts, a l'hora de publicar-los, mirar de donar a la seva seqüència un ordre que potser n'enriqueixi el sentit. Un poema es pot contaminar del del costat, per això l'ordre val la pena de considerar-lo. Més enllà no hi he arribat, vull dir fins a exigir que vagin encarats. Això és cosa de l'editor i de la paginació.

Encavalcament i intertextualitat

Pregunta (Josep M. Casasús Rodó): Una segona qüestió. A l'hora de llegir els versos de "Melmelada": "fins la vida/ implacable dels joves que mosseguen/ una fruita sucosa, la tenebra/ ho engolirà.", el fet d'haver-hi un encavalcament al final fa que en un primer moment associï "fruita sucosa" i "tenebra", i només en havent acabat de llegir la frase, se'm deslliguen, i "tenebra" passa a ser el que "ho engolirà" tot. Aquesta vinculació provisòria entre "fruites sucoses" i "tenebra", podria considerar-se un efecte retòric –una associació semàntica– buscat intencionadament a través del encavalcament, o bé sóc jo qui està buscant tres peus al gat?

Llegint els poemes –i els comentaris que hom n'ha fet– descobreixes que hi ha moltes referències literàries al darrera. Com diuen, sovint són una mena de palimpsest. Una temptació seria preguntar directament per la intertextualitat d'alguns poemes (el "cadàver" de "A la intempèrie", o què és el que ha vist Lancelot...) . Però em penso que no jugaríem net. Per tant, em limito a un poema: "Cisterna". Al CD-Rom Dotze sentits s'hi reprodueix el manuscrit , i al capdamunt hi apareix el nom de Mircea Eliade, i "Diaris". Era l'obra de Mircea Eliade una de les lectures que d'alguna manera van inspirar o acompanyar l'escriptura d'aquest poema o del recull?

Narcís Comadira: Tots els gats tenen tres peus, el que passa és que la majoria, si és que no n´hi han tallat cap, en té un més. Buscar-ne tres, per tant, ja em sembla bé. La veritat és que no sé si és un efecte volgut. A vegades la mètrica ens fa aquestes passades i la tenebra posada al costat de la fruita sucosa per estrictes raons mètriques (estrictes raons mètriques?) ens desvela el final de tota fruita sucosa. Li explicaré un "secret": "A la intempèrie" és un poema motivat per una pel·lícula que vaig veure a la televisió, molt dolenta i que he oblidat del tot com se deia, però una imatge em va frapar, un cadàver surant en un llac. A vegades la construcció d'un poema es nodreix de coses com aquesta. Pel que fa a Lancelot, el que ha vist és la reina Ginebra, de la qual s'enamora –i ella d'ell, sortosament per ells dos– i tots dos posen banyes al pobre rei Artús. Tot això ho explica la Matèria de Bretanya. Aquí la referència és literària. Mircea Eliade l'havia llegit quan era jove i n'havia estat devot. Però "Cisterna" no crec que hi estigui lligat. El poema és escrit a Eivissa, i està inspirat per una cisterna ben real, la que ens donava aigua cada dia. La cisterna era, és, del meu amic i poeta Antoni Marí i jo passava uns dies a casa seva. I potser sí que vam sortir a parlar d'Eliade, però no ho recordo. El manuscrit no el tinc present i no sé què hi fa la referència. Se m'acut que potser sí que realment en vam parlar amb en Toni, que ell em va parlar dels Diaris d'Eliade i jo vaig prendre'n la referència per llegir-los en tornar. Qui ho sap? La memòria es perd entre sorres movedisses. Com tot.

"Amor cruel"

Pregunta (Mercè Mosoll): Ara, després d'haver llegit Enigma, alguns poemes d'altres llibres seus i múltiples reculls d'altres poemes que estan penjats a Internet, em sembla detectar una mena de melangia molt profunda que el porta a relacionar d'alguna manera els seus poemes amb el tema de la mort o amb el buit que els humans sentim davant unes possibilitats de refugi del propi jo que no dominem. No ho sé, potser m'equivoco. De fet trobo els seus poemes molt profunds i molts d'ells els llegeixo i rellegeixo i encara així em costa entendre'ls, però m'agraden molt, sobretot perquè tenen una sonoritat i un ritme especial. Anant al gra, he trobat a Internet un poema seu amb el qual em sento del tot identificada i que me'l sé de memòria perquè el trobo especial, únic. Es titula "Amor cruel" i no hi consta el llibre d'on ha estat extret. M'ho podria dir? Li ho agrairia molt.

Narcís Comadira: Sí, sento que vivim en la intempèrie i això, és clar, condiciona els meus poemes. La mort és el final segur que tots tenim, l'únic segur. I, mentrestant, la vida no és pas que ens doni gaires alegries. I si resulta que passem una bona època personal, el món en general ja s'encarrega de plantar-nos al davant alguna raó –més aviat moltes– per tal que no puguem estar tranquils. Això, és clar, produeix una sensació d'incomoditat perenne, de fragilitat, de fugacitat, que configura, segurament, aquesta que vostè en diu melangia profunda. Pel que fa al ritme o a la sonoritat, sempre m'ha agradat que la poesia "soni". I em surt així. El poema "Amor cruel" pertany, si no vaig errat –ara no tinc aquí els meus llibres– a Terra natal, un llibre del 1978. De fet, el poema està relacionat amb Desdesig, un llibre del 1976, i en seria el final una mica sarcàstic. Però el vaig escriure massa tard i no va entrar al llibre que segurament el reclamava i sí en canvi al que el va seguir. Després vaig pensar, però, que ja estava bé així, perquè aquest poema hagués distorsionat el to general de Desdesig. Si li fa gràcia, el poema el canta Celdoni Fonoll en algun disc d'aquells anys.

"Requiem"

Pregunta (Lluís Juan): Una sola pregunta, què significa per a vostè el "Requiem" del seu poemari Enigma?

Narcís Comadira: Com es pot imaginar, un poema tan llarg i volgudament seriós com "Rèquiem" ha de significar més d'una cosa. Primer, em sembla, vist a distància, és una reflexió sobre la mort. I vol ser una reflexió lligada a la fe cristiana, cosa que es fa palesa amb el títol, que és un títol litúrgic. Però, no deixa de ser una reflexió inconformista: hi ha una discussió amb el Déu cristià ("També regna el terror entre les teves dents?", que és una referència al llibre de Job, de la Bíblia). També hi ha una evocació d'un enterrament d'un amic i per això hi apareix un fragment d'un cant que es canta en els enterraments: "Que els àngels t'acompanyin al Paradís..." O sigui que té un aspecte sentimental. Finalment, hi ha una pregària i un desig. El desig de la certesa al costat de tants de dubtes, certesa que només ens donarà la mort si és que la vida té una altra cara a l'altre costat de tot això d'aquí. Això és el que significa aquest poema per a mi, i encara una altra cosa, el fet d'haver fet un poema llarg, organitzat i que, llavors, em va semblar que funcionava. Encara m'ho sembla, o sigui que, a més de tot, significa que és un poema que m'ha donat alguna satisfacció.

Vocatiu, interrogació, joventut, sonet...

Pregunta (Lluís Juan): Té alguna cosa a veure amb vostè el fet que hi hagi tants vocatius en els poemes? Tenen alguna cosa a veure amb l'exaltació de la persona? Què hi ha de profund en les seues paraules? Està viva la seva paraula o està enclaustrada en un ideal poètic que no fa més que reflectir el que un pensa? A què es deuen les preguntes retòriques del poema "Línies d'ombra"? Aquest vocabulari seu tant divers en el seu poema a què es deu? Quin sentit tenen per a vostè les idees d'espai i temps en aquest poemari?

Narcís Comadira: El vocatiu serveix per invocar i per evocar, per cridar la presència d'algú que moltes vegades no és altre que un mateix. Molts "tu" dels meus poemes són un tu que sóc jo i que no sóc jo exactament, sinó que és això que els crítics en diuen el "jo líric", que no coincideix exactament amb el jo del DNI. El fet de convocar altres persones –fins i tot altres jo– és perquè, com deia Hölderlin, som una conversa. I per conversar calen com a mínim dues persones, o un desdoblament d'un mateix, és clar.

Em sembla que ja li vaig dir l'altre dia que el pensament sol no és un poema, que cal una forma. Miro d'encabir el pensament en una forma, miro de donar una forma al pensament, miro que el pensament ja neixi amb una forma poètica, etc.

La interrogació és un bon artifici retòric perquè una pregunta espera sempre una resposta, almenys gramaticalment, encara que sapiguem que la pregunta no en té cap de resposta. Això flexibilitza el teixit verbal, sintàctic, del poema i li dóna una certa fragilitat que lliga bé amb la fragilitat constitucional humana. Podríem dir que la interrogació humanitza el poema, li treu dogmatisme i l'allunya de la possible pedanteria de qui fa veure que ho sap tot. De fet, i no ho digui a ningú, no sabem res.

La diversitat de vocabulari no sé a què es deu. Vol dir que n'hi ha tanta? Però m'agrada fer servir un lèxic apropiat a cada cas i a cada experiència i a cada matís i això exigeix un lèxic variat i ric tan com es pugui. Temps i espai ens condicionen. Per tant, en aquest llibre, suposo que hi són presents en aquest sentit general. Sobretot el temps, atès que el llibre tracta de la vida i de la mort. L'espai també hi és present, és clar, perquè ens movem en uns llocs determinats que ens condicionen. Però no crec que hi hagi, al llibre, una dedicació especial a reflexionar sobre l'espai.

Pregunta (Rosabel Bofarull): Respecte a Enigma, m'atrau especialment el poema que ja comentava el Jordi, "To the youngest poet". Però, i per complementar el que ell deia, jo no el veig com uns anys d'adolescència potser perduts o no viscuts com un, ara, potser voldria. Jo el sento –més que no pas l'entenc– com un crit de lloança i de vitalitat als joves, millor encara si són poetes! Està dirigit a tu, Tu: "Corre i neda i cabussa't...", a aquest probable lector i jove poeta i, és clar, em porta a Rilke, a les Cartes a un jove poeta. Hi ha alguna relació volguda? D'altra banda, m'ha sobtat que aquest poema, tan esclatant de vida, estés en forma de sonet, una forma clàssica i, permeteu-me, més encorsetada, tot just l'antípoda d'un jove.

Narcís Comadira: Com es veu que sou joves! Us agrada un poema que no deixa de ser un poemet de circumstàncies. El vaig escriure per un nano que havia guanyat un concurs de poemes a l'Institut de Vilanova i la Geltrú, i que, després, en el sopar, em va dir que el que més li agradava era estudiar anglès –per això és en anglès el títol– i, quan jo li vaig dir que escrivís més, que ho feia molt bé –la veritat és que tenia gràcia– va contestar que volia viatjar i divertir-se, amb aquella arrogància de la joventut. De fet, el poema glossa això i celebra aquesta arrogància. Vol ser una afirmació de la vida enfront de la literatura. Però jo no hi negaria pas, com diu el teu company d'estudis, que, en el fons, hi ha també una recança de no haver fet el mateix que li dic al nano que faci, una recança de no haver viscut més (el tema torna a sortir, al cap dels anys, d'una manera menys frívola, a "Ponentada gran", on es parla "dels dies no viscuts" i "els pecats no comesos". No crec que hi hagi cap relació especial amb el llibre de Rilke, tan bonic, d'altra banda. En tot cas la relació que sempre hi ha quan un poeta vell parla amb un poeta jove, quan el vol encaminar bé perquè no caigui en allò que ell ha caigut, quan li vol privar sofriments que ell ha tingut, errors i coses dures. De tota manera, cadascú és cadascú i s'ha de treure les castanyes del foc com pugui. Hi ha coses que són intransferibles. La vida no es pot ensenyar, la poesia tampoc. Podem, solament, contribuir a resoldre algun problema tècnic. I l'amistat? És difícil l'amistat entre dues persones separades per molts anys, perquè encara que sembli que ens entenem, encara que sembli que parlem del mateix, sempre arriba un moment que la cesura generacional apareix, i s'instal·la la incomprensió. Però els poetes joves persisteixen a voler parlar amb els vells i els vells persistim a parlar amb els joves, perquè, en el fons, no perdem del tot l'esperança que la comunicació sigui possible.

Pel que fa a la forma sonet, em sembla que vostè està carregada de prejudicis. El sonet és una forma molt estricta però és una forma absolutament vàlida per escriure-ho tot. Jo diria que, fins i tot és una forma primaveral: i ara penso en els magnífics sonets de Dante, de Cavalcanti, de Petrarca, que són una meravella de frescor lírica. El rigor no està pas renyit amb la joventut: si s'hi fixa, als joves els agrada l'esport, tot i que és una forma rigurosament codificada. Jo diria que les regles del joc estimulen la joventut –potser no a tota, què hi farem! No lligui el classicisme amb l'encarcarament, sisplau. Una cosa és clàssica precisament perquè, al llarg del temps, ha sabut conservar la vida, la joventut. No hi ha cosa més jove que l'escultura grega, que l'Odissea... No tingui prejudicis. Llegeixi Catul...



Enllaços relacionats

Pàgina de Narcís Comadira a Lletra
http://www.uoc.edu/lletra/noms/ncomadira/index.html
Pàgina de l'AELC sobre Comadira
http://www.escriptors.com/autors/comadiran/index.html
Lectura de "Mala fusta", un dels poemes d'Enigma
http://vilaweb.com/AREES/biblioteca/1991/3/3_19.html
Una entrevista amb Comadira a El Temps
http://www.eltemps.com/entrevistes/922_entr.htm
Una entrevista amb Comadira a l'Avui
http://www.avui.com/avui/diari/02/gen/31/k20131.htm
Estudis de Filologia catalana de la UOC
http://www.uoc.edu/web/cat/launiversitat/estudis/filo_estudis.htm


Si vols citar aquest document, pots fer servir la següent referència:

Un col·loqui en línia amb Narcís Comadira. UOC. Lletra. [Data de consulta: dd/mm/aa].
<http://www.uoc.edu/lletra/articles/comadira1102.html> 

[Data de publicació: novembre de 2002]


SUMARI
Vida i poesia
Significat de la forma
Conèixer els antecessors
Llengua i poesia
Pintura, música
El pes del passat
L'ordre del poemes
Encavalcament i intertextualitat
"Amor cruel"
"Requiem"
Vocatiu, interrogació, joventut, sonet...