|
VUITS I NOUS I CARTES QUE NO LLIGUEN ...El Senyor Joanet «del Cascavell» —així fou conegut darrerament pel barri, i així voldria que el coneguéssiu vosaltres—, havia estat tota la vida un home honorable, allò que se'n diu «una bellíssima persona». Era un ésser més aviat desnerit, de trets pocs acusats, una mica frèvol i sense cap relació cordial amb la fotogènia. Els seus retrats d'infant, únic rastre «individual» del seu pas per la vida, el fan aparèixer com un pollet arraulit. Sempre havia estat molt poqueta cosa, però posseïa unes cames àgils i caminadores. La seva faç, inexpressiva, talment l'esfera d'un rellotge sense agulles, tenia el seu eix, en el record d'un granet antic que li havia deixat una cicatriu menuda i rodona al mig del nas —més aviat ample i de finestres espaioses— com el petit cràter d'un volcà extingit... No havia treballat mai, perquè els seus pares, que eren gent molt tocada i posada —el seu pare tenia un estanc acreditat al carrer de la Llibreteria—, i molt estalviadora —la seva mare ho col·leccionava tot en capses de cartró, fins els cordills trencats, els taps de suro inservibles i els botons passats de moda, sota uns epígrafs que resaven: «Objetos que no sirven para nada»—, li van deixar un reconet de certa importància, que, ben administrat, li permeté de lliurar-se de ple a les seves activitats favorites, per cert ben innocents i poc dispendioses: anar a cercar bolets i herbes remeieres, fer volar estels, jugar al «paso», badoquejar davant les «torres» en construcció, tocar una mica el piano «d'oido» a estones perdudes, fer jocs de mans de primer grau, i sobretot xiular amb rara perfecció modulant amb cura els sons i sense pecar mai per estridència, les cançons més populars en el temps de la seva joventut. |