Dos poemes

DOS POEMES D'ALBERT MANENT


AURORA DE LA MORT

No tinc memòria d'albes, arcàngel de la neu,
se m'esborra la sang, m'inunda un lleu
destí de somnis tèrbols i un trèmul vent m'esguarda.
I duc un estendard fet de basarda,
on senyoreja, amb glòria estranya i mig velada,
la mort, com un falcó d'aspra volada.


A JOAN MIRÓ

Vindrem d'antics palaus a noves sangs,
latents i obertes com serpents.
Tot és nostre i proper, refent-nos i nodrint-nos,
com una primavera que comença:
línies conjurant llunes o remoroses aus,
al·lucinants paraules mai no dites
i mons per néixer encara.
Ulls despresos del somni,
reals des d'una altra esperança.
Colors com reialmes pròdigs o tempestes;
estrelles d'infantesa i mans que s'obren
cap a esquerps horitzons.

I ens sobta aquesta sang, com somniades serpents,
com un vi nou i aspre,
i vetllem meravellats entre les formes pures.


(D'Hoste del vent, Barcelona, 1949)


Tancar finestra