SUSANNA RAFART (n. 1962)
L'autora a LletrA |
Multimèdia sobre l'autora |
L'autora 2.0
Reflexió de la llum
-
- Els sols projecten ombra.
- Joan Brossa
-
- -
- Desar la llum com una tela antiga
- amb el paper que calla en el calaix
- i obrir la veda de paraules certes
- entre panteres negres com un puny.
- Cercar en el mapa de les mans
- camins tenaços cap a llavis lents;
- tocar la sal del cos i fer-ne ribes
- on encallar les pors i els seus inferns.
- Podrir la fosca i veremar-la tota,
- batre el silenci a cops com l'animal
- lligat al sac d'un sacrifici breu;
- no tenir res, però pensar com Déu,
- infondre aurores brunes als teus peus.
- -
- T'he pensat com un trànsit:
- riba emergent que emploma
- la carn amb el ciment,
- l'anhel de veure i veure't
- en dunes de ciutat
- damunt d'un llit
- que emprima
- les teles seduïdes
- com el mirall d'un camp
- nevat de primaveres.
- T'he pensat com un àmbit
- ateserat per rebre
- el llevat i la sal
- portats d'una altra terra.
- T'he pensat com l'audàcia
- justadora de l'au
- filadora de l'aire
- en un cercle tancat.
- M'he vestit per pensar-te
- en l'ombrívola cambra
- com qui vol quietament
- subornar el seu present
- i fer-ne recordança.
- T'he pensat com la llum.
- -
Com un nanser lacònic
- a qui el treball no venç
- i fa créixer una nansa
- fins a guardar-hi l'or
- errívol de la lluna
- quallada com un lacre;
- així ensonyat pel mar,
- faig créixer un llarg poema
- on ensivello els dies
- que cauen escatats
- de tots els seus silencis
- brillants i salabrosos.
- I no m'empeny un far
- ni la fatiga em mena:
- com al nanser, la vida
- em va xisclant la mort,
- car he perfet els límits
- des d'una sola riba.
- -
- La pell de la terra
- i la pell de l'aigua,
- l'oreig dels segles segant-ne els ventres:
- escuma i còdols sense infantaments.
- Prendre la terra com una donzella;
- fingir el desig del pubis blanc de l'aigua,
- encara fatigat de tantes entregues fugitives
- o precipitades.
- Donar-se per l'escassa redempció d'un llarg aprenentatge:
- voler-la envelleix una mica.
- La terra,
- tèbia com préssec, allarga dits d'arena i es desaprèn el cos,
- enfondida en la volença d'un cansament desatès.
- La pell de la terra
- o la pell de l'aigua.
- El blanc és el color de la despossessió.