Ets a:

© Txema Salvans / ILC

La veu en els signes

Susanna Rafart

El mur de pedra abandonat i el saüc són dues realitats dels meus dies passats. Vaig néixer a Ripoll: els hiverns eren llargs i definitius; la neu, una frontera; el fred i la gosadia de les guilles, una presència constant. En aquell indret, el romànic s’imposava en el meu imaginari, però també l’olor del pa dels forns de llenya dels voltants, les plantes medicinals recollides els diumenges, que aromaven tota la casa, els llibres de la mare, els diccionaris i les muntanyes que encerclaven un món lligat per sempre a l’escriptura. En una plana llunyana, a la qual arribàvem només els estius, el meu avi banyolí em reservava una biblioteca d’altíssims prestatges, amb tota la col·lecció de la Bernat Metge a punt de ser llegida: ara la natura m’arribava amb la precisió dels versos. La xardor de l’agost, les fines línies de Lucreci, els amors de Properci i els exilis ovidians m’acollien sota alzines centenàries. El món natural es feia flama.

Recordo l’alta cal·ligrafia omplint els espais en blanc de les primeres llibretes de ratlles, les il·lustracions d’uns llibres de text exigus, els inaugurals llibres de poemes llegits en un balcó petit, però ple de llum i les vies del tren que em feien somiar. La natura al nostre voltant ja s’excedia prou. Vaig ser la gran de quatre germanes. En vam perdre una a les portes de l’adolèscència.

El meu primer llibre, que va obtenir el premi Senyoriu d'Ausiàs March de Beniarjó, fou Olis sobre paper. Concebo la poesia com a coneixement i així mateix el viatge físic o lector que l’acompanyen. Terres gregues i italianes m’han ensenyat els colors pregons de les coses, en viu i en els seus poetes: Ritsos, Fortini, Tasso, Ungaretti. He escrit Pou de glaç, Baies, Retrat en blanc i la trilogia formada per L’ocell a la cendra, La mà interior i La llum constant. He cercat en les fronteres dels gèneres altres formes d’entendre la creació poètica, especialment en els volums Un cor grec i Gaspara i jo. D’altra banda, però amb la mateixa intensitat, he extret de la meva tasca com a traductora miralls de la veu pròpia: Dino Campana, Leonardo da Vinci, Yves Bonnefoy o el poeta italià Salvatore Quasimodo m’han ajudat a posar contra les cordes moltes qüestions lligades amb l’escriptura. No hi ha poesia sense combat ni exercici de l’art sense trencaments, per això m’han calgut la crisi, el desànim i l’abandonament en la cega vigilància del vers.

Per què escric? Potser per aquesta necessària vigilància, pels ulls de la guineu que una nit vam enlluernar amb els fars del cotxe familiar en una collada, on un cel de febrer tallava estels amb ribot. Vam ser observats en el territori de la por que ella i nosaltres sentíem mentre ens envoltava la fosca. Aquells viatges eren llargs i els dedicava a fer-me preguntes. Vaig entendre que els opòsits eren l’arc en què s’havia de tesar la vida; que, tard o d’hora, tornaria a trobar aquella mirada; que, tard o d’hora, vindria per jutjar-me: “Digues, què has escrit? Com és que has malabarat els mots?” Víctor Català, Espriu, San Juan de la Cruz o Vinyoli em van salvar en un primer temps. Més tard, l’estudi, la lectura de la gran poesia contemporània, els assaigs sobre art i els companys de viatge. He escrit per aquells que jo he estimat.

Paraules clau d'aquesta autora

Si vols citar aquesta pàgina...

Actualitat literària sobre Susanna Rafart a LletrA, la literatura catalana a internet (Universitat Oberta de Catalunya)

<http://lletra.uoc.edu/ca/autora/susanna-rafart>

 
   

multimèdia sobre l'autora

més

       
argus, els millors continguts literaris a internet
>>
Viquilletra
Mestresclass
>>