Ets a:

La novel·la negra i policíaca en llengua catalana

La novel·la negra i policíaca en llengua catalana

Àlex Martín Escribà

La recepció i divulgació de la novel·la negra i policíaca en llengua catalana ha anat quallant de mica en mica. Catalogada com a subliteratura i desvinculada del gènere novel·lístic en majúscula, bona part de la tradició fins ben entrada la dècada dels setanta va ser la consideració d’un gènere popular i en forma de traduccions. Actualment, però, gaudeix d’una excel·lent producció i, àdhuc, podem parlar d’una certa tradició i consolidació.

Si ens atenem a l’ordre cronològic, podem considerar el naixement del gènere negre i policíac a casa nostra a partir de l’aparició l’any 1908 de Les aventures de Sherlock Holmes, amb més d’una trentena de títols i magnífiques cobertes de Joan G. Junceda, autor que recordarem també per la creació dels gràfics, l’any 1911, de la famosa figura de Bolavà, un detectiu eixerit. D’altra banda, s’hi fan traduccions: Carles Riba tradueix Edgar Allan Poe (Els crims del carrer Morgue, Editorial Catalana, 1918, i també alguns dels seus contes terrorífics), mentre que la revista Llegiu-me publicarà alguns relats curts d’Ellery Queen.

Alguns anys més tard tenim ja la publicació de relats i novel·les, això sí, de caire paròdic i imitatiu: L’assassí i el seu compliç (1924), de Jacint M. Mustieles; La meva mort (1924), de M. Poal-Aregal; El misteri del bosc d’Aubac (1926), de Jaume Roig Solana, o Com vaig assassinar a Georgina (1930), de Domènec Guansé, en serien bons paradigmes. Destaquem les aportacions esporàdiques d’autors de culte: en primer lloc, Cèsar August Jordana, que va escriure l’any 1927 l’obra El collar de la Núria, una novel·la policíaca a l’ús que gira entorn de la desaparició d’aquesta joia, i tanca la paròdica Crim (1936), de Mercè Rodoreda, rebutjada posteriorment per l’autora. Des del punt de vista històric cal convenir que en el moment en què una obra parodia un gènere és perquè aquest està consolidat. De fet, la paròdia és un indicatiu de la presència i popularitat de la narrativa detectivesca. Amb la seva obra, per tant, quedava clar que el camí seguit pel relat policíac a Catalunya no tenia gaire diferència amb el d’altres cultures pel que fa a la recepció i conreu d’aquesta mena de literatura. Ara bé, com hem dit abans, els problemes vindran donats per la manca de continuïtat d’aquest corrent cap a la normalitat cultural.

Dins d’aquesta penombra inicial, tres llums van destacar en la negra postguerra franquista. La primera es deu a Rafael Tasis i Marca (1906-1966), amb la publicació d’una trilogia –La Bíblia valenciana (1955), És hora de plegar (1956) i Un crim al Paralelo (1960)–, protagonitzada per dos personatges serials: el comissari Jaume Vilagut i el periodista Francesc Caldés. Tot i la vessant enigmàtica que planteja l’autor al llarg de la trilogia, l’interès de la novel·lística de Tasis resideix almenys en dos aspectes: el primer, el valor sociològic, històric, i com no, estilístic, que ofereix a les seves novel·les tot un testimoni del que havia estat la Barcelona del seu temps. El segon, la consolidació de la novel·la policíaca en català cap a un tipus de narrativa en la qual es comencen a tenir en compte –més enllà dels elements d’intriga- aspectes d’ordre social o, si es vol, plantejaments ideològics que transcendeixen molt més enllà de la literatura de pur entreteniment. De manera més esporàdica cal citar la figura de Maria Aurèlia Capmany, que aporta dues novel·les ben interessants: Traduït de l’americà (1959), i, ja ben entrada la dècada dels setanta, El jaqué de la democràcia (1972). De la mà del prolífic Manuel de Pedrolo ens arribaria la llum definitiva. L’amistat i el mestratge que Tasis va exercir sobre ell i el contacte amb Ferran Canyameres a l’editorial Albor van despertar l’entusiasme de l’escriptor lleidatà per conrear aquest tipus d’escriptura. La introducció del model nord-americà dels Estats Units, més preocupat per reflectir una realitat i una denúncia social que no pas per resoldre un simple trencaclosques, va interessar de bon grat un autor com Pedrolo, sempre preocupat per les experiències humanes i per reflectir l’home del seu temps. D’aquí s’explica l’aparició de títols com Es vessa una sang fàcil (1954), L’inspector fa tard (1960), Joc brut (1965) o Mossegar-se la cua (1968), en què les situacions complexes, la moralitat i l’opressió dels personatges són algunes de les constants més destacades. Continua llegint...

Si vols citar aquesta pàgina...

Actualitat literària sobre la novel·la negra i policíaca en llengua catalana a lletrA, l'espai virtual de literatura de la Universitat Oberta de Catalunya

<http://lletra.uoc.edu/ca/tema/novel-la-negra-i-policiaca>

 
   
argus, els millors continguts literaris a internet
>>
Viquilletra
Mestresclass
>>