Ets a:

Barcelona en la novel·la negra en català

Barcelona, fora de la llei

Enric Gomà

Barcelona és una ciutat que posa davant la càmera. Sap quin és el seu costat bo. Dóna el que se n'espera, complaent i coqueta. Anarquista, gòtica, avantguardista, revolucionària, modernista, xarnega, turística, burgesa, moderna. Sempre ansiosa de quedar bé. Però la realitat és prou distinta.

El delicte, el furt, l'estafa, l'assassinat i l'homicidi, han tingut una trajectòria notable en la història de la ciutat. Els temps que corren, però, no són gens proclius a cap reconeixement en aquest sentit. Qualsevol tret considerat poc ètic és esbandit de soca-rel, en un afany una mica pueril de reescriure la història segons criteris benpensants. La desaparició del Museu Militar de Montjuïc n'és un exemple meridià.

El cinema va recollir aquest tret delictiu de la ciutat amb mà mestra, en un seguit de pel·lícules en l'actualitat injustament oblidades: Brigada Criminal, escrita per Joan Lladó i Manuel Bengoa, a partir d'un argument de José Santugini, i dirigida per Ignacio F. Iquino, com signava Ignasi Ferrés i Iquino (Valls, 1912), i Apartado de Correos 1001, escrita per Juli Coll i Antonio Isasi, dirigida per Juli Salvador, totes dues de 1950. En aquesta data, i a partir d'aquests dos films, hem de situar l'inici del gènere negre ambientat a Barcelona. Sobre Iquino, és molt recomanable l'obra Ignacio F. Iquino, hombre de cine d'Àngel Comas, a Ed. Laertes, 2003.

Aquestes dues pel·lícules aportaven una gran novevat: l'ús dels carrers de Barcelona com a decorats naturals, molt més atractius per al gran públic que els decorats dels estudis, sempre una mica de cartró-pedra. D'aquesta manera Barcelona enllaçava amb la mirada estrangera com a ciutat canalla i violenta –Jean Genet, Diari d'un lladre; André Pieyre de Mandiargues, El marge-, amb uns baixos fons representats sovint pel Barri Xino. Però alhora oferia als espectadors catalans una ciutat i alhora una societat per a ells reconeixibles, en un antecedent sui generis del que, cinquanta anys després, coneixem com a ficció de proximitat i que tan bons rèdits ha donat a la televisió catalana.

En el començament de l'interès pel gènere negre, hi va tenir una certa incidència, probablement, l'escàndol del crim de Carmen Broto, el 1949 –va córrer que era amant del governador civil, aspecte que anys després s'ha demostrat fals. Però, encara més, hi va jugar un paper clau la publicació de les novel·les de Georges Simenon per part de l'editorial Aymà a partir del 1949. Simenon va obtenir un èxit important entre els lectors catalans de la dècada dels 50-60, traça que es pot detectar en les primeres novel·les de Manuel de Pedrolo i de Josep M. Espinàs, entre d'altres. Els seus ambients sòrdids, el submón criminal, va trobar una adaptació idònia en la ciutat de Barcelona.

En el període 1950-1963, es van realitzar uns 65 llargmetratges de gènere negre, en gran part ambientats a la ciutat de Barcelona. A més a més dels ja esmentats, els films més recomanables son Los atracadores (1961), escrita per Manuel Saló i el director Francesc Rovira-Beleta, a partir de la novel·la homònima de Tomás Salvador, on es narrava el cèlebre atracament a un meublé de Barcelona, el de Pedrables, un cas real on uns maquis –Facerias, amb sis companys més- van disparar contra l'industrial Antoni Massana i el van matar. Massana hi estava en companyia d'una neboda seva, una menor d'edat, en una situació que podríem anomenar delicada. Quan la notícia es va saber, es va convertir en un escàndol. No sols Los atracadores estava ambientada a Barcelona, sinó que reflectia episodis que hi havien tingut lloc. Per la seva banda, la pel·lícula considera els maquis uns simples atracadors, quan el cert és que en la societat catalana dels anys 50 comptaven amb grans simpaties. Continua llegint...

Paraules clau d'aquest tema

 
   
       
>>
Poesia dibuixada
argus, els millors continguts literaris a internet
>>
Viquilletra