Raimon Casellas (fragm.)

Jordi Castellanos (Universitat Autònoma de Barcelona)

[...]

Casellas va participar en la reacció antidecadentista dels darrers anys de segle. Va fer-ho mogut per incentius purament artístics, convençut que calia una renovació institucional que fes possible la realització d'un art simbòlico-decoratiu pel qual havia estat lluitant en els darrers anys, imaginat, a la manera de William Morris, com a portador dels ideals de la societat. A més, havia començat a col·laborar a l'Ateneu amb els sectors intervencionistes del catalanisme, que oferien aquesta possibilitat de modernització institucional. Així, modernitat artística i catalanisme conflueixen en un únic combat, alternativa a la situació de decadència política i social que viu l'Espanya de final de segle. Aquestes conviccions són les que el porten a La Veu de Catalunya quan la revista es converteix en diari el primer de gener de 1899, dirigit per Prat de la Riba. Casellas en serà el cap de redacció.

És lògic, doncs, des d'aquestes actituds, que es marginin les opcions més evasionistes, que es retorni a un cert individualisme i que, alhora, es recuperi la realitat -no el realisme- com a ingredient de la creació artística. Casellas, en el vessant artístic, ataca l'impressionisme espontaneista i reclama un art paradoxal per a una realitat paradoxal, conflictiva. De fet, més que un canvi estètic, defensa la introducció de la distorsió, de l'exageració, de la deformació dels mateixos elements que el simbolisme presentava harmonitzats. L'objectiu era crear un art "enérgico y osado", que acompleixi la seva funció de denúncia i conscienciació. L'art continuarà essent el resultat del contacte emotiu (que ara és tens i violent) entre la subjectivitat i la realitat. La funció de l'artista és plasmar la violència d'aquest contacte, posar de manifest la contradicció.

El resultat d'aquests canvis és la planificació, feta el 1897, d'un llibre de narracions, Les multituds, que no serà acabat fins al 1906 i, encara, sense l'amplitud que havia de tenir (de fet, es tractava, d'una planificació global del que havia de ser la seva obra de creació, inclosa la que ja havia publicat, en tres llibres: el Llibre de la gent, el Llibre de somnis i el Llibre de la pietat. Només el primer, al qual se li dóna molt aviat el títol de Les multituds, és portat a terme i, encara, parcialment). L'objectiu del llibre era presentar unes "visions" del comportament de les multituds, seguint, en general, les línies interpretatives dels corrents finiseculars de la Psicologia Col·lectiva (derivats de Gabriel Tarde i ben representats per Gustave le Bon i els dos italians que esmenta al pròleg, Scipio Sighele i Enrico Ferri). Es tracta de narracions que tenen un punt de partida real, uns fets esdevinguts que Casellas manipula per cercar-hi, sobretot, la intensificació dramàtica que els faci significatius. El seu intent és, doncs, el de donar la "realitat accentuada", i això vol dir que la "visió" hi pren més importància que no pas la "mimesi": "No les descric, emperò, circumstanciadament i punt per punt, tals com deurien passar, sinó de la manera més o menys transfigurada que les ha vistes el meu esperit i amb l'emoció més o menys forta que les ha sentides el meu cor, ben somogut de vegades" (del "Proemi"). Es troba, per tant, ben lluny del Naturalisme i de l'actitud analítica que aquest corrent defensava: la "visió" s'identifica amb "síntesi" intuïtiva i no amb l'anàlisi positivista i és, per a ell, la via per penetrar en els fets, captar-ne el misteri que inclouen i accedir al símbol: "Mes, a mi, per a les visions humanes que m'he propost evocar, l'enigma no em fa por ni em desespera tampoc; ans, com tota cosa arcana, me sedueix i m'atrau. Jo no vull pas esbrinar les causes, sinó contemplar els efectes. Jo no vull pas, a tall de filòsof, reduir a lleis la complicació i la incoherència de semblants fenòmens: sinó, a manera d'artista, anotar-ne el gest i, si puc, mostrar-ne el símbol" ("Proemi").

Tanmateix, dins el volum, hi podem distingir dues tècniques diferents, nascudes en part del tipus de moviments socials que s'hi presenten i, sobretot, per la tècnica literària que s'hi utilitza. L'una, exemplificada per "Les veremes de la por", consisteix a organitzar la narració entorn de l'exageració dels contrastos per tal de crear un joc de clarobscurs suggerents, significatius, en una via que deriva del decorativisme; l'altra, en canvi, la que correspondria a "Deu-nos aigua, Majestat!", parteix de l'esquematització màxima de la realitat que apareix despullada de tot detall no directament significatiu i sotmesa a un procés d'essencialització que la remet a un pla simbòlic. Mentre les narracions organitzades seguint la primera tècnica tendeixen cap a la presentació de realitats sociològiques i admeten, fins i tot, un alt grau de "representació" de la realitat social contemporània (com els conflictes socials a "La inaugural de l'estàtua"), en les segones es tendeix més aviat a la presentació de la condició humana de la manera més impactant possible, sense concessions de cap mena: vegeu, si no, els homes de "Deu-nos aigua, Majestat!" estigmatitzats per la misèria i la fam, la violència i l'odi.

  • >>
  • Poesia dibuixada
  • argus, els millors continguts literaris a internet
  • >>
  • Viquilletra