Invasió subtil i altres contes (1978)

Si hi ha una constant invariable en la narrativa de Calders, és la presència de l'humor. És la marca de fàbrica, allò que no falta mai. Ara bé, quina mena d'humor és el de Calders?

Quan es parla d'humor, podem entendre moltes coses diferents. El de Calders no es basa mai, per exemple, en la grolleria (ben al contrari), és a dir, no hi trobarem referències sexuals ni escatofíliques, ni cap burla barroera sobre els defectes físics de ningú. Si hi ha burla, aquesta recau subtilment en la pròpia vanitat del narrador o d'un personatge massa pagat de si mateix.

Tampoc no és un humor de patacada, de situacions resoltes amb l'escarni del protagonista. I tampoc no és l'humor que trobem en els llibres "humorístics", és a dir, no es tracta de l'acudit, ni de la gràcia o l'enginy aplicat sistemàticament a cada línia, que trobem de vegades –especialment entre els anglosaxons– i que acaben per fatigar el lector.

Calders es basa, en primer lloc, en un innegable talent lingüístic, fins al punt de constituir un dels principals plaers en la lectura dels seus llibres: Les paraules, els girs, les frases fetes, de vegades veritables troballes populars, i d'altres de creació pròpia, posades abusivament en un context o tretes de context; així, per exemple, un home que passa una crisi moral, va a veure un amic "perquè té unes mans de plata", o l'anècdota que explicava el propi Calders en una entrevista radiofònica: Un dels que vetllaven un mort, li diu a un altre: "Sí, mira, rient, rient, ja fa cinc hores que el vetllem..." La incongruència entre el llenguatge que s'utilitza i la situació de context és el que desperta la reacció del lector. Es tracta d'un recurs, doncs, propi de l'idioma, una gràcia que fàcilment es podria perdre en una traducció.

En segon lloc ens trobem amb una gran quantitat de detallets perfectament inútils, amb aclariments del tot marginals, unit això a una gairebé sistemàtica imprecisió en allò que hauria de ser més pròpiament significatiu, com per exemple els mals dels seus malalts, que solen consistir en un dolor al costat dret, habitualment mortal de necessitat.

En tercer lloc, com ja hem vist, i això en certa mesura lliga amb la "màgia" o "el fet extraordinari", un gran pessimisme, habitual en els humoristes, un pessimisme que segurament no és congènit en la persona de Calders, però que forma part del seu món literari. El fet meravellós, o l'invent genial, solen ser una desgràcia per als seus beneficiaris, una nosa o un entreteniment que no acaben de servir gaire per a res, i trenquen la seva còmoda quotidianitat, això quan no desemboca tot plegat en una catàstrofe de grans proporcions.

Podem parlar sens dubte del pessimisme de Calders, en la línia de les anomenades utopies negatives (Un món feliç, de Huxley; 1984, d'Orwell), però sense el sentit de transcendència i de gravetat doctrinal. El que no tenen aquestes obres, precisament, és l'humor. Calders ens fa reflexionar, darrere del somriure, sobre l'ambigüitat de les promeses, dels paradisos o de les grans millores; és un pessimisme no només respecte a les promeses de les religions, sinó també a les dels sistemes polítics. En algunes ocasions Calders s'inclina decididament per la sàtira, com tindrem ocasió de comprovar en aquest recull.

Aquest pessimisme va lligat alguns cops, sobretot en les narracions mexicanes, amb l'humor negre, que és una manera prou sensata d'enfrontar-se amb l'imperatiu de la mort, sempre a l'aguait, al cap i a la fi.
El resultat més habitual és una visió grotesca del món i dels homes, l'humor aplicat no ja a éssers pròpiament humans, sinó a ninots com els que fa el Kalders dibuixant. Altres autors han utilitzat aquest recurs del Gran Guinyol per a representar les tragèdies i els afanys absurds que sovint ens ocupen, però Calders ho fa sense grandiloqüències, tot reservant sempre una mirada bondadosa sobre els seus personatges, perquè sap que formen part d'ell mateix. Continua llegint...