Ets a:

Marta Pessarrodona

La poesia memorable de Marta Pessarrodona

Pere Ballart i Jordi Julià

Terrassa, 1941. Poeta, traductora i crítica literària



Sovint quan s'intenta fer cabal del conjunt de l'obra poètica de Marta Pessarrodona és invocat el testimoni d'un dels seus primers lectors i, sense cap dubte, també dels més perspicaços que mai haurà tingut la poeta vallesana. En el pròleg de Setembre 30, el llibre amb el qual el 1969 l'autora entrava oficialment en la societat literària catalana, Gabriel Ferrater judicava que els d'aquesta poesia eren continguts "assenyats", i que excel·lien en l'artifici de la "sinceritat, en un to de veu just i mesuradament modulat". A la vista, però, de tota la seva obra publicada, cal dir que la millor descripció de l'estil poètic de Marta Pessarrodona també va fer-la l'autor reusenc, però no pas directament, sinó quan intentava caracteritzar el seu propi, i cèlebre, "Poema inacabat". Dos dels seus versos deien: "seré digressiu i cursiu, | anacolútic i al·lusiu". Així doncs, si ara mirem d'aplicar la divisa als poemes de Pessarrodona, n'hi hauria prou per entendre per què sempre podem reconèixer la seva veu inconfusible a penes llegits quatre o cinc versos de qualsevol dels seus poemes.

És, per començar, una veu digressiva i cursiva: igual com passa en els articles que publica habitualment a l'Avui, en les seves composicions la vida, la vida fluent i imprevisible, entra i surt contínuament i s'escola pels innombrables incisos d'un discurs que sembla haver comprès molt bé que la realitat no hauria d'esforçar-se gaire si volia desbordar-lo. És també al·lusiva, perquè la mundanitat de les seves anècdotes per una banda, i, per l'altra, la convicció que "un llibre és la síntesi | d'un munt de llibres llegits", projecten els seus versos inevitablement sobre una intertextualitat feta de referències culturals i artístiques. Que també sigui, finalment, anacolútica, és allò que en darrer terme ens sembla tanmateix més definitori i personal: les situacions dels poemes pessarrodonians mai no són del tot explícites perquè el poema, com si fos el fragment d'una conversa entre dos partners que es coneixen prou, salta d'una idea a l'altra amb la seguretat que cap dels seus sobreentesos no es perdrà per l'ondulant camí.

L'autora de Vida privada i d'A favor meu, nostre ha entès sempre la poesia com una forma superlativa de civilització, l'extrem refinament d'unes relacions socials, humanes. Res no seria més estrany al seu estil que imaginar-lo entretingut especulant sobre un aspecte formal de la natura, o forçant les paraules a evadir el seu sentit primigeni. És, doncs, una concepció que fa del poema la prolongació natural d'un diàleg real interromput, com si per condensació lírica les paraules poguessin mesurar el punt just d'afecte o desafecte que aquella relació presentava, i que converteix el lector en un invariable còmplice. Que pocs poemes de l'autora no busquen cap destinatari! Si no és ella mateixa en un mirall imaginari, bé trobarem que allà sempre hi ha algú que, absent, resulta apostrofat en efígie fotogràfica o bé in memoriam, o que per contra hi ha un tu ben present que els mots busquen d'aferrar: "Escorcollaré per saber amb certesa | totes les miques de mi que són tu, | i tot el que de mi roman dins teu" ("Bonjour, tristesse").

És la seva una poesia que practica amb absoluta espontaneïtat una cosa que a la poesia d'Occident fa molt temps que li costa, que troba molt problemàtica. Els poemes de Marta Pessarrodona són poemes que sempre parlen amb algú, que saben a qui s'adrecen, que es posen al davant un tu que immediatament converteixen en còmplice. Aquesta poesia va contra corrent en uns temps en què es diria que el pudor no semblava consentir cap altra expressió que la de les perplexitats intel·lectuals o bé les dels plaers circumstancials d'un cos fet pura i simple sensació. No és que no hi n'hagi, de sensacions i d'idees, en aquesta poesia, sinó que quan vénen, ho fan de la mà d'aquelles paraules que pràcticament podríem escriure en majúscula, de tan recurrents com són en aquests versos: Amor, Fidelitat, Dolor, Feblesa, Amistat, Nostàlgia, Devoció, Alegria, Desig, Emoció, Tristesa. Continua llegint...

Si vols citar aquesta pàgina...

Actualitat literària sobre Marta Pessarrodona a LletrA, la literatura catalana a internet (Universitat Oberta de Catalunya)

<http://lletra.uoc.edu/ca/autora/marta-pessarrodona>

 
   
       

també t'interessarà...

       
argus, els millors continguts literaris a internet
>>
Viquilletra
Mestresclass
>>