Ets a:

Maria Antònia Salvà

Maria Antònia Salvà, l'arrel de les paraules

En un poema magnífic, digne de figurar en qualsevol antologia de la poesia catalana -qualsevol d'aquestes antologies que, a partir d'un cert moment, han ignorat la seva obra de forma gairebé sistemàtica-, Maria Antònia Salvà evoca la ferotge i inesperada capacitat de supervivència d'un cactus. Com sol passar amb molts dels seus poemes, darrera la descripció d'una escena de la vida o del paisatge camperols apunta, tal com deia Llompart, "un imperceptible sentit simbòlic, vagarós i tot just insinuat". No puc llegir, doncs, els deu versos que formen la composició esmentada sense que el seu sentit simbòlic se'm manifesti amb força i, potser anant molt més enllà de les intencions conscients de la poeta mallorquina, se'm converteixin en una mena d'al·legoria de la dona escriptora, aquella que Tillie Olsen, en un llibre memorable, va batejar de "supervivent". I en el cas de l'autora que ens ocupa, gosaria dir que és doblement supervivent. D'una banda, pel simple fet d'haver agafat la ploma, dreçant-se contra el silenci secularment assignat al sexe femení. Amb el que això tenia de "monstruós", és a dir de susceptible de ser mostrat per la seva excepcionalitat o raresa. Com el cactus, planta de desert, "rèptil monstruós de pell clapada d'entranya llefiscosa", adaptat a un entorn hostil i que "beu la solellada" en un racó fins que "sa malícia desvetllada / enrevinclant-se va esquerdar el test". En segon lloc, Maria Antònia Salvà pot ser considerada supervivent perquè, malgrat la tradicional dificultat de transmissió de la immensa majoria d'obres femeninas, amb un cert esforç, furetejant per les llibreries de vell, les lectores i els lectors potencials que s'hi interessin i tinguin prou tenacitat poden arribar fins a la seva obra; i si el gust per la poesia no se'ls ha esmussat, descobriran un bon grapat de poemes que mereixen ser rescatats d'aquest semioblit condescendent on sembla confinada. Per això també la seva sort s'assembla a la del cactus del poema, que, havent estat llançat dalt d'una paret seca, "enllà de l'hort, que se'n perdés el quest", és capaç d'obrir-se pas "entre les pedres dures / furgant per les llivanyes i juntures" i, aferrissadament, de sobreviure.

He dit supervivent i, de forma ben significativa, aquest mateix nom, en anglès, Survivors, és el que Sam Abrams va triar com a títol de la seva antologia bilingüe de poetes catalanes editada per l'Institut Nord-americà no fa gaires anys. Maria Antònia Salvà no només hi és una de les antologades sinó que és ella qui encapçala la selecció. Perquè, de fet, ens trobem davant la primera dona poeta important de la història de la poesia catalana. Abans d'ella, i en català, a penes havien trobat expressió poètica l'experiència femenina del món i de les coses, el peculiar punt de vista que confereix, si més no, una inserció diferent en la realitat i en la història, la vivència transformada en ritme i en sentit per una paraula de dona. Certament, seria del tot injust d'oblidar altres aportacions anteriors: les minses mostres de poesia medieval anònimes o de nom conegut -de Constança de Mallorca a Tecla de Borja-; la indiscutible però difícilment destriable aportació femenina a la poesia popular, i, més enllà, les dones que s'afegeixen amb els seus versos als Jocs Florals i a la Renaixença.

Així, ja en el segle XIX, el nom de pionera convindria sens dubte a Josepa Massanès (Tarragona 1811 - Barcelona 1887), sense oblidar tot un seguit de noms de menys relleu, com el de la mateixa Emília Sureda, poeta i amiga íntima de Salvà, morta prematurament l'any 1904, o noms fonamentals però que han brillat amb més força en altres gèneres, com és el cas de Dolors Monserdà. Però si, com he dit, seria injust d'oblidar tots aquests precedents, també ho seria d'obviar el salt qualitatiu que significa, l'any 1910, la publicació de Poesies, el primer llibre de Maria Antònia Salvà. I val a dir que aquesta importància literària va ser tot seguit copsada i destacada per escriptors i crítics tan exigents com Riba i Folguera, que no li van regatejar elogis i, sobretot, per Carner, que va prologar el seu segon llibre, Espigues en flor (1926), i que l'any 1957 en va publicar una extensa antologia, precedida d'un interessant, i fervent, estudi crític. Després, amb notables excepcions, se l'ha menysvalorat, se l'ha vist com un apèndix inessencial de l'Escola mallorquina. I a la menysvaloració ha seguit el desconeixement. Als autors que, com Riba o Carner, creien en l'etern femení i en una especificitat de la poesia de dona i donaven un alt valor, en aquests termes potser des d'ara qüestionables, a les aportacions de les seves col·legues o predecessores, ha succeït una visió dominant que, darrera la negació implícita o explícita de la sexuació de les obres literàries, sota una suposada neutralitat del text, ens ofereix una panoràmica de la poesia catalana absolutament androcèntrica. Les premisses latents aboquen a un carreró sense sortida: en la mesura en què no se'ls suposa diferència, les dones poetes són prescindibles. Si se'ls suposa diferència, aquesta, a la curta o a la llarga, se'ls gira en contra i les inferioritza... Continua llegint...

Si vols citar aquesta pàgina...

Actualitat literària sobre Maria Antònia Salvà a LletrA, la literatura catalana a internet (Universitat Oberta de Catalunya)

<http://lletra.uoc.edu/ca/autora/maria-antonia-salva>

 
   

multimèdia sobre l'autora

més

       

també t'interessarà...

       
argus, els millors continguts literaris a internet
>>
Viquilletra
Mestresclass
>>