Qui sóc i per què escric...

Imma Monsó

De com vaig començar a escriure

Des de sempre he escrit, suposo que per la mateixa raó que escriu tothom, per reparar una mica la solitud a què estem condemnats, un tipus de solitud, un tipus d'exili intern, que no es pot guarir amb la simple conversa per intensa que sigui.

Escric per viure, escric per vici, escric per riure, escric per reconstruir el que perdo i tornar-ho a tenir, escric per posar cada cosa al seu lloc, escric per multiplicar la vida, escric per comunicar-me millor, escric per seduir, escric per estimar, per polemitzar, jo què sé? Escric, en fi, per les mateixes raons que llegeixo.

Escrivia però mai no acabava res, en general no m'agraden les coses acabades, prefereixo tenir al davant sempre la porta oberta. A més, de sobte se'm posaven pel mig altres aficions, o altres obsessions, o altres invencions? Em recordo sempre amb alguna dèria, sempre treballant intensament però sense fer el que tocava? Per culpa d'això em vaig perdre durant molts anys la lectura de García Màrquez, obligatòria. Recordo que en aquell mateix període llegia a Henry Miller i a Dorothy Parker i a Virgínia Woolf, suposo que pensava que algú que estava en un "programa escolar" no podia ser un gran autor de cap manera. Sens dubte m'equivocava, i així ho vaig descobrir més tard.

No fer el que toca i dedicar-te a les teves passions té els seus inconvenients, mai no he aconseguit ser una persona disciplinada. Però d'altra banda, finalment aquesta actitud s'ha revelat intel.lectualment i emocionalment molt productiva. He après molt de les meves dèries, perquè a la llarga he anat tocant molts temes? I cada dèria l'he viscuda a fons, amb exhaustivitat? I finalment, l'activitat d'escriure va ser com trobar un lloc còmode en el món. Perquè cada llibre és això, un llarg període obsessiu durant el qual tot el que veus, tot el que aprens, tots els viatges que fas i tots els llibres que llegeixes estan filtrats per les qüestions que t'interessa tocar al llibre que estàs escrivint.

De com vaig començar a publicar

Fins als 33 anys no vaig escriure una història amb la ferma decisió d'acabar-la. Així vaig escriure la meva primera novel.la, No se sap mai. Pel que fa a la idea de la novel.la, estava en un dinar, amb el meu home i uns amics amb els quals els divendres discutien de filosofia. Un d'ells havia portat una ampolla de Gewurztraminer alsacià i mentre la bevíem vaig pensar fins a quin punt el discurs de l'amic que estava parlant s'ajustava exactament al que pensava per dins, i, en fi, així va sortir la història del vi màgic que protagonitza la novel.la, el vi que et permet transmigrar, ocupar la ment d'un amic durant una temporada. En acabat la vaig portar a Edicions 62, de forma anònima. Va anar a parar a les mans d'Oriol Castanys. que em va trucar l'endemà. És difícil que el manuscrit d'un desconegut vagi a parar a les mans de l'editor, però així va ser. Va ser un atzar extraordinari, que es deu donar molt poques vegades. La veritat és que si no hagués estat de sort, probablement mai no hauria publicat, i m'hauria dedicat a alguna altra dèria de les meves.

De per què escric

Escric per viure, escric per vici, escric per riure, escric per reconstruir el que perdo i tornar-ho a tenir, escric per posar cada cosa al seu lloc, escric per multiplicar la vida, escric per comunicar-me millor, escric per seduir, escric per estimar, per polemitzar, jo què sé? Escric, en fi, per les mateixes raons que llegeixo.

N'han dit...

Un dels aspectes que sobta més d'Un home de paraula és l'elevat nivell d'autoconeixement que mostra l'autora, que construeix un personatge tan original com coherent, amb unes idees pròpies sobre l'amor i sobre la mort que el lector, encara que no les comparteixi, troba respectables i, molt sovint, envejables. Per no caure en excessos emocionals, Imma Monsó té cura de distanciar-se d'ella mateixa, d'observar-se amb l'objectivitat d'un entomòleg `d'un entomòleg empàtic. El primer que fa és canviar-se el nom. Alguns passatges incorporen dosis d'humor negre que en desactiven, en part, la càrrega patètica. A mesura que anem llegint, la parella formada per Lot i el Cometa assoleix uns nivells de complicitat i comunió -silenciosa i lingüística-, que només trobem en la Maga i Horacio Oliveira, en Jane Eyre i Edward Rochester, en Glenda Berna i Poltern Mac.

Un home de paraula conté elements de les tres novel·les anteriors d'Imma Monsó: la iniciació sentimental, la importància de les vacances com a períodes epifànics, l'humor com a distància profilàctica, i sobretot l'acoblament feliç entre personatges rars, sensibles i finalment entenedors i fins pròxims: l'amor com a experiència completa, que comporta la unió gairebé utòpica entre dos personatges clarament diferenciats que estimen l'altre sense renunciar a la seva individualitat. El narrador d'Un home de paraula recorda en més d'un aspecte la protagonista de Tot un caràcter.

Vicenç Pagès Jordà, "Entomologia empàtica", L'Avenç, núm. 320 (gener 2007).

En un conte titulat "Millor que no m'ho expliquis", Imma Monsó va utilitzar l'anècdota autobiogràfica del càncer per escriure una historia on ensenya que els drames personals sempre es poden relativitzar, i amb l'ús del sentit de l'humor aconseguia que el plaer triomfés sobre la tristesa i el dolor.

A Un home de paraula, Monsó aplica el mateix recurs per narrar en forma de novel.la les peripècies viscudes després de la mort del seu company -en primera persona perquè el dol és immediat- i contrapuntejada pels avatars de la seva historia d'amor al llarg deIs anys -en tercera persona perquè es basa en el record-. No hi són absents els trets característics que marquen el ritme i el so de la literatura que practica Imma Monsó: la descripció dels fets i de les coses adquireixen una obsessió glacial, i l'anàlisi metòdica de les conductes de la gent atorguen a l'atmosfera narrativa una espècie d'atabalament claustrofòbic, pero aquí tot apareix summament enriquit perquè no hi ha cap racó on no bategui la ironia afectuosa que va amarar la relació de la parella, no hi ha cap episodi que no porti tenyit el color de la complicitat, no hi ha cap pàgina on no es flairi l'aroma de les intensitats de la placidesa.

Ponç Puigdevall, "Un triomf absolut", El Pais (desembre 2006).

  • Donants de veu
  • Poesia dibuixada
  • Massa mare
  • Música de poetes
  • Premi LletrA