Ets a:

Vicent Alonso

Qui sóc i per què escric...

Vicent Alonso

Vaig començar a escriure tard. Quan, l’any 1980, aparegueren els meus primers poemes en la revista Cairell, ja havia passat per les aules de la Facultat de Filosofia de la Universitat de València i, a més, ja portava anys posant en pràctica, com a professor de Batxillerat, totes les noves idees amb què, els de la meua generació, volíem revolucionar el món de l’educació. La decisió d'escriure fou conseqüència d’una doble insatisfacció. D’una banda, la que em produïa constatar el profund desconeixement de mi mateix. D’una altra, la que derivava de la impossibilitat de construir la meua visió del món a partir dels instruments que m’oferien els pensadors descoberts a les aules.

A pesar de la relació acadèmica amb la filosofia, em satisfeia més la lectura d’un poema de Vinyoli o de Baudelaire que l’intent d’esbrinar les raons últimes d’algun paràgraf de la Crítica de la Raó Pura de Kant o de la introducció a la Fenomenologia de l’Esperit de Hegel. La literatura, al capdavall, em permetia ser el protagonista d’un procés de coneixement del jo i del món que havia descobert amb delectació en altres escriptors i amb el qual m’havia compromès. Un procés que, a més, havia de ser en català i no en la llengua en què m’havia educat perquè, en la mesura que el meu jo s’hi implicava, en la mesura que m’allunyava del món dels conceptes abstractes, l’expressió en català -i més concretament, en el català après a Godella, el poble on vaig nàixer, al bell mig de l’Horta, a la vora de la ciutat de València- se’m presentava com una exigència ineludible. No crec que, en això especialment, haja estat gaire original. Tots els escriptors de la meua generació han passat per situacions semblants, és a dir, tots hem hagut d’harmonitzar –a vegades amb esforços considerables- la creació amb l’aprenentatge de l’instrument lingüístic que la feia possible. I ningú no pot ni imaginar l’immens gaudi que un és capaç de sentir en veure, a poc a poc, dignificada la llengua de la seua infantesa, la que s’imposa necessàriament quan del que realment es tracta és d’un mateix, no de les coses amb independència de la consciència que les veu, les viu, i en parla.

Des d’aquests supòsits vaig publicar a València, i en una editorial ja desapareguda, el meu primer llibre de poemes, Vel de claredats, que començava amb uns versos –“Deixeu-me, si voleu, salpar tot sol”- deliberadament situats a l’inici d’un viatge que encara dura i a través del qual he adquirit de mi mateix i del món un coneixement que sense la literatura no hauria estat possible. Perquè la literatura és també això, a pesar que alguns només la vulguen veure, o practicar, com un mer entreteniment sense més transcendència que procurar als lectors unes hores més amables. En algun lloc he escrit que la poesia llança sobre la superfície del món la xarxa del llenguatge per tractar de dilatar-la i que, per algun clavill, quasi com una veritat revelada, s’hi deixe veure l'ànima de les coses. De fet, la poesia ha estat el vehicle fonamental del meu viatge pels territoris de l’escriptura. Però no l’únic. Sempre he cregut que la literatura –i encara més la nostra, en procés de redreçament i de consolidació- necessita de la reflexió sobre el procés de creació. Aquesta, si bé és indispensable, no té cap sentit si no va acompanyada del discurs crític, del diàleg, de la confrontació de maneres de fer i d’entendre el món. Creació i reflexió són dues cares d’una mateixa realitat literària. En conseqüència, si la poesia ha estat, i és, la meua activitat central, he dedicat també un grapat d’esforços a altres ocupacions com ara la de la traducció i la de la crítica. Aquella perquè posar en la llengua pròpia les obres que estimes –com els assaigs de Michel de Montaigne, publicats recentment per Proa- és una manera esplèndida d’enriquir-te i d’enriquir la teua cultura. Aquesta, no perquè tinga cap interès a ordenar el món literari des de jerarquies que més aviat l’empobreixen, sinó perquè l’entenc com un diàleg sincer amb les obres que t’esperonen a seguir escrivint. Continua llegint...

Paraules clau d'aquest autor

Si vols citar aquesta pàgina...

Actualitat literària sobre Vicent Alonso a LletrA, la literatura catalana a internet (Universitat Oberta de Catalunya)

<http://lletra.uoc.edu/ca/autor/vicent-alonso>

 
   

multimèdia sobre l'autor

més

       

també t'interessarà...

       
>>
Poesia dibuixada
argus, els millors continguts literaris a internet
>>
Viquilletra