Ets a:

Tomàs Garcés

El somni i la paraula

Enric Sòria

Un gran actor austríac, Oskar Werner, va rebatre una afirmació massa lleugera de Laurence Olivier tot dient que la missió del teatre no és oferir-nos il·lusió, sinó somni, "perquè la il·lusió és falsa, mentre que l'art, com el somni, és una de les formes de la veritat". Supose que Tomàs Garcés hi hauria assentit de cor, perquè la seua poesia em sembla, per damunt de qualsevol altra cosa, una vindicació del somni com a forma en què s'encarna la veritat poètica i una exploració continuada dels seus dilatats territoris.

Tomàs Garcés va formular en el pròleg d'un dels seus llibres l'equació poesia=somni, i certament aquesta enunciació descriu, si no resol, la incògnita del seu art. Garcés va buscar sempre en la poesia la font pura del somni, aquesta gràcia que hi ha més enllà de tot mot, i que pot convertir la paraula en conjur i cançó, foguera i llàgrima. Per això, el de Garcés és un univers encantat, quasi extàtic, tan reclòs en la seua quietud que hem de contemplar-lo de lluny, com si no fóra un món per a ser comunicat, sinó només pressentit, o espiat. De vegades pot ser un paisatge matinal, lluminós i alegre davall la mirada enlluernada d'un infant, però, al mateix temps, intuïm que aquest panorama és portador d'una espècie de suprarealitat. Cap al final de la seua obra, el somni dels seus versos es fa dens, i els contorns embolcallen lleument uns pocs traços minuciosament detallats, amb una nitidesa estranya, mentre l'espai adquireix perspectives profundes, com plans superposats. Entenem que les paraules tenen també sentits diversos i que tot no se'ns desvela en el poema, però hi és. En alguns dels seus millors poemes, el radical estranyament del món que ens deixen entreveure té una bellesa hipnòtica, més corprenedora per a penes suggerida. Pense en la qualitat reticent, quasi heràldica, perfectament onírica del paisatge, sumada a la insistència invocadora del gest ofert a cegues d'un poema com "La flor", que és un sortilegi amorós bellíssim i a penes mormolat, o en "El pont penjat", d'un misticisme vertiginós i fúlgid.

En tot cas, tant els poemes joiosos com els secrets de Garcés comparteixen la serenor de l'atmosfera, i hi endevinem que aquest univers ha sorgit d'un conjur i que el poeta que el diu hi camina com per un somni. I en aquesta qualitat de veritat onírica mussitada per dins hi ha la seua fascinació més duradora.

Que el somni embolcalla l'altra qualitat evident de la poesia de Garcés -la passió pel paisatge- ja ho va anotar fa temps J.V. Foix, qui en una ressenya va escriure que Garcés dibuixava sempre "el paisatge davant un vidre glaçat per l'alè del somni". Una definició breu i singularment justa. Garcés delinea els seus dibuixos en el tel del somni, però ho fa amb traços nets, amb minúcia de pintor venecià. De fet, aquesta és una característica dels somnis mateixos, on sovint emergeixen d'un fons inconcret imatges extremament precises. En la poesia de Garcés, la netedat del traç és servida per una insuperada destresa tècnica, que maneja els ritmes i les rimes amb la naturalitat dels mestres. En particular, el seu domini dels versos breus i de la distribució harmònica d'accents potser no tinga equivalent en la poesia catalana.

El paisatgisme distanciat, entrevist rere un vidre, dels poemes de Garcés té alguna cosa de sentimental i moltes de simbòlic. És un espai de signes. Hi ha, en primer lloc, una proclamació d'amor a la natura i a la vida mateixa. Garcés estima meravelladament el món, però el seu amor defuig tota temptació panteista. Com a poeta profundament cristià, la seua és una estima franciscana; la bellesa del món és un signe i un presagi que assenyala cap a l'altura. Aquesta qualitat sígnica del món pot manifestar-se de manera aparentment ingènua, com quan se'ns diu que els morts viatgen pel cel clar del matí i ens somriuen, o implícita, com en "Cavallets vora mar" (poema que combina anapèpstics i iàmbics amb un ritme de suggestió impecable), on ens presenta un carrusel quiet davant la mar, de nit, per a després dir-nos que el pal d'aquest ínfim microcosmos infantil és un secret centre del món, a l'entorn del qual giren, a poc a poc, les constel·lacions sota la volta profunda del cel. Però també sap expressar aquesta qualitat de símbol transcendent del món d'una manera explícita, com en l'evocació del misteriós llibre de la natura que hi ha en "Lletres, senyals". Continua llegint...

Si vols citar aquesta pàgina...

Actualitat literària sobre Tomas Garces a LletrA, la literatura catalana a internet (Universitat Oberta de Catalunya)

<http://lletra.uoc.edu/ca/autor/tomas-garces>

 
   

multimèdia sobre l'autor

més

       
argus, els millors continguts literaris a internet
>>
Viquilletra
Mestresclass
>>