Sempre he sigut escriptor, fins i tot abans de saber que ho era. Perquè sempre he volgut explicar històries. Quan encara no sabia escriure, les dibuixava. Ben aviat vaig descobrir els contes, després els poemes, i amb la inconsciència de l’adolescència em vaig atrevir amb la novel·la. Alguns textos els publicava a les revistes de l’escola, amb altres guanyava els premis literaris de Sant Jordi i la resta acabaven al calaix. Durant els primers anys d’universitat, estudiant medicina, anava tan enfeinat que no trobava el moment per escriure, i notava que em faltava alguna cosa. Llavors vaig entendre que més que un passatemps, allò era una necessitat, i vaig buscar la manera de dedicar-hi sempre una estona.

Els anys passaven i, mentre em dedicava a la ciència, una altra de les meves grans passions, el calaix s’anava omplint i, fora d’un conte aquí i allà, els meus textos només arribaven als amics i la família. Em pensava que seguiria sent per sempre més un escriptor tancat al meu armari, però tot va canviar el 2005 quan un amic i jo vam presentar a un premi una novel·la que havíem escrit a mitges. Contra tot pronòstic, vam guanyar-lo. A partir d’aquí, tot va anar molt ràpid i en els menys de vint anys que han passat des de llavors, ja he publicat més de quaranta llibres, que van des de la literatura infantil a l’assaig, passant per la novel·la adulta, la narrativa curta, el crossover i la divulgació científica. Un dels grans regals que m’ha fet la vida és tenir uns quants lectors que els interessa el que escric, i espero que això duri molt de temps. Però fins i tot si em quedés sense públic, sé que continuaré creant les meves històries mentre tingui forces per prémer un teclat. Perquè ara sé que escric perquè no podria deixar de fer-ho.