Ets a:

Màrius Serra

Escriure (pq)

Com més m'ho pregunten menys en sé el perquè, però escric, i ho faig de gust fins i tot quan em fan escriure del que escric, com ara. Vaig començar aviat. De nen. M'esplaiava en les redaccions que em demanaven a escola i també en les que no em demanaven. Com que ho feia en espanyol el narrador d'aquelles pàgines quadriculades era algú altre. Un mena d'amic invisible amb qui jugava de mentida a dir grans veritats o viceversa durant les llargues tardes que em passava sol a casa. Sol i feliç, amb l'àvia. Després van venir els estius de copiar textos en blocs d'espiral dedicats a una trentena dels països que sortien al meu atles universal Aguilar. Cada país un bloc, tot un dispendi. Un dia de 1976, quan encara tenia tretze anys, va passar un fet extraordinari. Escrivia en un d'aquells blocs al canterano de l'habitació de l'àvia amb el seu llit a mà esquerra i una vidriera a la dreta que donava a un pati interior. Del carrer pujaven crits de manifestants invisibles. Vaig aixecar el cap un moment i vaig veure un rostre estrany. La tènue llum del capvespre només me'l deixava entreveure, però aquells ulls que em miraven des del vidre del balcó no eren els del bon nen que tots em volien fer creure que era ni tampoc els del milhomes que jo creia ser. Jo no existia. Mentre al carrer cridaven em vaig quedar embadalit mirant aquella mirada aliena. Mirant-me-la sense mirar-me. I, ara n'estic del tot segur, en aquell moment vaig sentir la certesa sobrenatural sobre la meva escriptura futura que després he llegit que han sentit altres autors. Alguns fins i tot s'han fet fotografiar per capturar l'instant. Vint-i-set anys després l'escriptura em continua brollant de gust malgrat els incendis del foc i les riuades del joc. Estic convençut que tot el que ja he escrit i, sobretot, tot el que encara he d'escriure ja era allà aquell dia. A l'habitació on l'àvia moriria dos anys després mentre jo li aguantava les mans. Sempre he escrit per reforçar aquella mirada sense fer-me-la meva del tot. Potser per por. Fa poc m'he adonat que el més important d'aquell moment no va ser la mirada ni el sotrac que em provocà ser-ne conscient, sinó el fet que allò que la reflectia no era només un mirall. També era un vidre transparent.

Màrius Serra, Caràcters (núm. 22, gener 2003)

Dades biobibliogràfiques


Barcelona, 1963. Escriptor i llicenciat en Filologia Anglesa. És l'únic membre estranger del grup d'escriptors italians Oplepo (Opificio de Letteratura Potenziale).

Ha publicat novel·les -com Mon oncle (Proa, 1996, premi Fundació Enciclopèdia Catalana) i AblanatanalbA (Edicions 62, 1999)-, llibres de relats -com La vida normal (Proa, 1998), guardonat amb el Premi Ciutat de Barcelona de literatura catalana 1998- i assaigs -com el recent Verbàlia. Jocs de paraules i esforços de l'enginy literari (Empúries, 2000), guardonat amb els premis Serra d'Or de la Crítica i Lletra d'Or 2000-.

Ha traduït de l'anglès, entre d'altres, obres d'Edmund White, Tom Sharpe, Jayne Anne Phillips, Alexander Stuart i els diàlegs dels Germans Marx (Groucho i Chico, advocats, 1989), emesos per Catalunya Ràdio (1990) i adaptats al teatre per Pere Sagristà al Jove Teatre Regina (1996).

Manté una secció setmanal d'enigmística -jocs de paraules- al diari Avui des de l'any 1989 i des del 1990 és el responsable de la secció diària de mots encreuats de La Vanguardia.

Si vols citar aquesta pàgina...

Actualitat literària sobre Màrius Serra a LletrA, la literatura catalana a internet (Universitat Oberta de Catalunya)

<http://lletra.uoc.edu/ca/autor/marius-serra>

 
   
       
       
argus, els millors continguts literaris a internet
>>
Viquilletra
Mestresclass
>>