Ets a:

Qui sóc i per què escric

Marià Villangómez Llobet

Em dic Marià Villangómez Llobet i vaig néixer a la ciutat d'Eivissa el 10 de gener de 1913. En aquesta constatació podem trobar un començ de resposta a una pregunta que he de contestar jo mateix: qui sóc? Deixaré per insignificants el dia i el mes de l'any de naixença. No ve d'un dia ni d'un mes pel que fa a les característiques inicials i al camí de la vida. Ni els astres ni els seus dibuixos en fantasioses constel·lacions -o l'impuls del seu moviment- van tenir cap preocupació respecte a la meva manera de ser i el meu futur destí. L'any, però, pren una singular importància. 1913: això significa que els meus vuitanta-un anys han transcorregut en ple segle XX i en gran part de la seva durada, un seguit de terribles convulsions humanes i de veloços canvis, a un ritme més i més ràpid. Si veiem la transformació des de la meva terra, la trobarem també en el pas d'una Eivissa antiga i lenta, com en els meus anys d'infantesa i de primera joventut, a un creixent panorama turístic. La condició d'illenc, d'home de la Mediterrània, és possible que hagi influït en la meva persona.

I en la meva poesia? Algú ha parlat, com a caracterització essencial, d'un "poeta illenc". Hi veig una limitació, i a més sospito que el poeta hauria existit, i ben semblant, nascut en unes altres circumstàncies geogràfiques. Hauria sentit igualment la terra, el paisatge -un altre paisatge-, i al cap i a la fi els pagesos i els mariners eivissencs haurien estat substituïts, sense que en tingués consciència, pels agricultors d'altres camps o els obrers d'unes ignorades ciutats. I també és cert que no m'he sentit mai preferentment atret per les capes semítiques -púniques, aràbigues- de la meva illa, sinó que he mirat més, des d'un petit i estimat món mediterrani, cap al nord, cap a Catalunya i l'accidentada configuració europea i la seva cultura. Ja d'ençà de la infantesa, quan contemplava als llibres les velles fotografies, em seduïen més profundament les catedrals gòtiques -és un exemple- que no els monuments, també expressius i bells, dels països exòtics.

Passem, però, a la primera part dels fets ja consignats, als dos cognoms. Vinc d'una profunda sang insular. Sóc eivissenc, ho eren els pares i els avis. I dels vuit besavis i besàvies set eren eivissencs i un, el que em va llegar el primer cognom, era castellà, un militar -tenim el seu retrat de comandant- que es va casar i morir a Eivissa. Els altres set llinatges, propis de l'illa, són mots ben catalans: Llobet, Tur, Calbet, Ramon, Ferrer, Planells, Llombart.

L'avi patern, un germà de l'àvia materna i un germà de la meva mare eren farmacèutics. El meu pare era metge, i és metge el meu germà gran i apotecari el germà que em segueix. El germà menor també té estudis de medicina. Només jo vaig anar -o el pare m'hi va fer anar, veient les meves inclinacions- cap a les lletres. Era batxiller en lletres als catorze anys. Vaig estudiar el batxillerat a Eivissa, però no hi havia institut -ara n'hi ha sis- i m'havia d'examinar a Palma i, per al títol superior, a Múrcia. L'error va ser seguir després la carrera de Dret, llicenciatura que no m'ha servit de res. M'agradava poc l'estudi del Dret i encara menys pensar en l'exercici de qualsevol activitat jurídica: també per aquí puc deduir una mica qui sóc, com sóc. Ara bé, els cinc anys d'estudiant a Barcelona foren molt importants en un altre sentit, perquè afavoriren decisivament l'iniciat camí cap a la cultura i les lletres catalanes. Aquestes son les arrels pròximes. Però puc dir, com tot individu, que sóc el resultat imprevist d'infinits i desconeguts atzars, que a través d'innumerables generacions han vingut a buscar-me. La consideració des del cim de la convergència de tants escalons sense interrupció és un dels meus vertígens.

Vaig dedicar-me a l'ensenyament, i he procurat complir amb responsabilitat els meus compromisos professionals. D'altra banda, sospito que he estat indolent i contemplatiu. M'ha sorprès, al cap dels anys, veure el gruix, tanmateix relatiu, que ha acabat prenent el conjunt dels meus llibres. M'ha espantat la persistent crueltat humana i, entremig, he buscat algun refugi i he pogut gaudir de llargs dies de preferida calma. Una pregunta, un desig, una inconformitat, una acceptació, uns límits, una fermesa... I el pensament que, tal vegada, consistim a no poder penetrar gaire en alienes zones d'ombra. Continua llegint...

Si vols citar aquesta pàgina...

Actualitat literària sobre Maria Villangómez a LletrA, la literatura catalana a internet (Universitat Oberta de Catalunya)

<http://lletra.uoc.edu/ca/autor/maria-villangomez>

 
   

multimèdia sobre l'autor

més

       
       
argus, els millors continguts literaris a internet
>>
Viquilletra
Mestresclass
>>