Ets a:

Marià Aguiló

Marià Aguiló

Marià Aguiló i Fuster

(Nou diccionari 62 de la literatura catalana)

Poeta romàntic, filòleg, folklorista, editor, bibliògraf i bibliòfil.



Palma de Mallorca, 1825-Barcelona, 1897. Fill major d'una família xueta benestant, començà a interessar-se per la cultura catalana ja de ben jove: devers el 1835 ja arreplegava i copiava a les llibretes escolars gloses, romanços i cançons populars, una tasca que no abandonà mai. Juntament amb aquesta afecció per la literatura tradicional, també començà a conrear la poesia, en català, tot i que també féu algunes provatures en castellà, certament poc reeixides. El 1842 publicà a l'Almacén de Frutos Literarios el seu primer poema, "Aspiración", en castellà i d'un romanticisme estantís i de poca volada.

El 1844 es traslladà a Barcelona per continuar-hi els estudis i hi va cursar, sense gaire interès, la carrera de Dret. Tot d'una hi entrà en contacte amb els intel·lectuals més destacats del moment, sobretot amb Joaquim Rubió i Ors i amb Pau Piferrer, però també amb Manuel Milà i Fontanals, Joaquim Roca i Cornet o X. Llorens i Barba, és a dir, amb el sector més conservador del moviment de la Renaixença. El 1849 entrà al nou cos de bibliotecaris de l'Estat. Es traslladà a Madrid el 1852 amb Josep M. Quadrado i hi residí un any, dedicat a la revisió dels manuscrits catalans de les biblioteques més importants d'aquella ciutat. El 1854 fou nomenat bibliotecari supernumerari i el Govern el comissionà perquè estudiés els manuscrits catalans de la península i de l'estranger. El 1858 fou nomenat bibliotecari de la Universitat de València, on entrà en contacte amb Wenceslau Querol i Teodor Llorente. El 1860 la seva monumental Bibliografia Catalana fou premiada a Madrid, on es publicà pòstumament amb el títol definitiu de Catálogo de las obras en lengua catalana impresas desde 1474 hasta 1860 (1927). El 1861 fou nomenat oficial primer de la Biblioteca Universitària de Barcelona, de la qual fou nomenat director el 1871.

Va ser mantenidor dels Jocs Florals de 1862, 1873, 1874 i 1883, hi va obtenir la Flor Natural el 1864, hi fou proclamat Mestre en Gai Saber el 1866 i els presidí el 1867 i el 1888.

El 1870 començà, amb la col·laboració de Miquel Victorià Amer, B. Muntaner i Jeroni Rosselló, la "Biblioteca Catalana", dedicada a editar els clàssics catalans i el 1873 en va sortir el primer volum dels dotze que arribaria a tenir. Aquest mateix any va començar el Cançoneret de les obretes en nostra llengua materna més divulgades durant los segles XIV, XV e XVI, que va acabar el seu fill Àngel el 1900. El 1879 començà la "Biblioteca d'obretes singulars del bon temps de nostra llengua materna, estampades en lletra limosina", de la qual només sortiren dos volums. El 1893 va publicar l'únic volum del Romancer popular de la terra catalana, dedicat a les Cançons feudals cavalleresques, a la "Biblioteca Catalana Popular", que havia iniciat el 1890. Fou membre de l'Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, de la Reial Acadèmia de la Història i de la Societat Arqueològica Lul·liana.

Fins a la seva mort fou un dels intel·lectuals més influents del país, malgrat que la seva proverbial indolència, el seu capteniment dubitatiu i un marcadíssim afany de perfeccionisme impediren que dugués a bona fi moltes de les empreses culturals i erudites que promogué. Va deixar inèdita una quantitat ingent de material lexicogràfic -en destaca l'Inventari, publicat per l'Institut d'Estudis Catalans com a Diccionari Aguiló (1915-34)-, folklòric -una bona part del qual passà a l'Obra del Cançoner Popular de Catalunya- i lingüístic.

Francesch Matheu en publicà les Poesies Completes (1925), en tres volums, a "La Il·lustració Catalana", una mostra prou significativa, però incompleta, de la qual destaquen el Llibre de la mort i Focs Follets. És una poesia que tracta sobretot els temes de la pàtria, l'amor i la mort, basada en la síntesi de patrons mètrics tradicionals -versos heptasíl·labs, romanç- i alguns trets característics de l'estètica romàntica -deguts a la influència de Walter Scott- i que s'expressa en una llengua equilibrada, barreja del parlar viu i de les tendències arcaïtzants i medievalitzants. El seu profund coneixement de la literatura tradicional, dels clàssics catalans i de la llengua viva i dialectal el dotà d'uns coneixements lingüístics sòlids i fonamentats i d'uns criteris coherents i no sempre ben rebuts, que tendien a la fixació i a la depuració de l'idioma. En aquest sentit, Aguiló i la seva obra són sens dubte el precedent més valuós i destacat de figures com Antoni M. Alcover i Pompeu Fabra. Continua llegint...

Si vols citar aquesta pàgina...

Actualitat literària sobre Marià Aguiló a LletrA, la literatura catalana a internet (Universitat Oberta de Catalunya)

<http://lletra.uoc.edu/ca/autor/maria-aguilo>

 
   

també t'interessarà...

       
argus, els millors continguts literaris a internet
>>
Viquilletra
Mestresclass
>>