Ets a:

Josep M. Fonalleras

Una mica de poètica

Parlo d'aquella brevíssima teoria que Carner descriu a Teoria de l'ham poètic i que parla de la pedra llançada a l'estany, allò que en podríem dir esclat o inspiració. És més que un impacte: remou les aigües, provoca cercles concèntrics que s'expandeixen, genera energies que vivien latents.

El que importa, doncs, no és ni la pedra, ni l'impacte, ni tan sols l'aigua, sinó tot allò que era quiet i ara es mou.

Fa uns anys hauria dit que escrivia perquè m'estimessin, que era el que es deia aleshores. Després, hi afegiria que només em dec a la forma, que la forma ho informa tot i que res no existeix si no pertany al seu regne, fet de lleis injustes, de tractes discriminatoris i de decrets dictatorials.

Un dia, fa anys, la meva filla Laia no es va voler posar uns pantalons de pana perquè va dir que eren de fusta.

Crec en aquestes coses: en la pedra i l'estany, en què m'estimin, en la paraula que infon vida, en el secret que s'amaga en uns pantalons que, per a ella i per als que ho llegeixin, sobretot ara que ho escric, no són gens de pana sinó ben bé de fusta.

"Poètica", Caràcters, núm. 19-20 (maig 2002), p. 24.

N'han dit...


Qui no sembla tenir problemes amb el referent temàtic de l'actualitat ni amb qüestions de formes i estructures és Josep M. Fonalleras. Amb August & Gustau (Empúries, 2001), Fonalleras mostra el seu interès per l'experimentació i els resultats són més que notables.

Un pèl més al costat de l'enigma indesxifrable que Monzó, per seguir amb la distinció que he fet al principi, aquesta narració de Fonalleras és, sobretot, un assaig de discurs contra el temps. I això tant des dels contingut com des de la forma. Tant perquè les disquisicions sobre la predestinació i el determinisme són un dels eixos temàtics com perquè el conjunt reflecteix també en la seua organització la voluntat d'ordenar el discurs des de criteris gairebé acrònics. No debades les anècdotes a partir de les quals es munta la narració, sobretot la que porta el protagonista a recompondre el puzle d'un quadre, El taller d'Apel·les, del pintor flamenc Willem van Haecht. De fet, el llibre ben bé podria haver-se titulat així: Puzle, ja que aquesta és bàsicament la impressió més forta que el lector s'endu, la d'un narrador que porta al territori de l'escriptura el desordre del procediment de composició d'un puzle, del qual tenim la visió global de la mostra, però que acabem reconstruint a partir d'un cert atzar, d'una disciplina que trenca d'alguna manera la temporalitat lògica. Fonalleras és, al meu veure, un dels narradors catalans més poderosos. Llibres com August & Gustau ens fan una mica més optimistes sobre la vitalitat de la narrativa catalana.

En això, Monzó i Fonalleras s'assemblen. També en la pràctica del desenfocament, en la defensa d'una actitud rebel que posa els mecanismes de la ficció al servei d'una visió de la realitat diferent a la que ens fan creure costums i tòpics. Potser en algun altre moment pagaria la pena d'esbrinar què tenen de kiut, per què són exemples de "la veu còmico-agònica" en què l'editor d'Empúries s'inspira per a construir el seu cànon. En tot cas, les seues literatures han mostrat sempre la voluntat d'anar més enllà. I els lectors ho agraïm.

Vicent Alonso, "Cinc narradors d'interès: Monzó, Cercas, Borràs, Usó i Fonalleras". Caràcters, núm. 16 (juny 2001), pàg. 18.

Paraules clau d'aquest autor

Si vols citar aquesta pàgina...

Actualitat literària sobre Josep M. Fonalleras a LletrA, la literatura catalana a internet (Universitat Oberta de Catalunya)

<http://lletra.uoc.edu/ca/autor/josep-maria-fonalleras>

 
   

multimèdia sobre l'autor

més

       
       
>>
Poesia dibuixada
argus, els millors continguts literaris a internet
>>
Viquilletra