Ets a:

Jordi Coca

La noia del ball o la figura del pare a la narrativa de Jordi Coca

Àlex Broch

Entre els diversos itineraris que permet la narrativa de Jordi Coca n'hi ha un que cal resseguir amb atenció: la figura del pare. És una figura que, de manera angoixant i angoixosa, havia aparegut en algun text dels anys vuitanta i que sempre havia deixat l'estranya sensació d'una relació conflictiva, quasi impossible. Era una relació negativa des de la perspectiva del personatge narratiu. Hi havia, sempre, més raons per a l'allunyament que per a l'aproximació. Si un dels temes centrals de les primeres obres de Coca girava entorn dels conflictes de relació, de la complexitat o la fragilitat de les relacions humanes, o d'intents i maneres diverses per a fer-les possibles o no, ateses les condicions i les circumstàncies de cadascú –un exemple clar seria La japonesa–, aquesta relació esdevenia problemàtica quan un dels elements era el pare. De manera que aquesta figura ha planat en la narrativa de Coca des de la condició i la perspectiva de la negativitat, la qual cosa deixava obert l'interrogant del motiu i el perquè d'aquesta raó.

Sota la pols o la novel·la del pare
A hores d'ara aquest itinerari passa per tres títols, Mal de lluna (1988), Sota la pols (2001) i, més recentment, La noia del ball (2007). A Mal de lluna un personatge femení, que anteriorment havia deixat Menorca, retorna a l'illa –fugint d'una ruptura sentimental– amb la voluntat de veure el seu pare, que viu a Ferreries, i retrobar-s'hi. Tota la breu novel·la és la descripció de la impossibilitat –interior, de necessitat, de voluntat– d'agafar el telèfon, anunciar la visita i fer-la. El motiu del viatge era aquest, però la indecisió del personatge va retardant el moment, s'introdueixen altres elements –el retrobament d'antigues amistats i relacions– que van posant temps i espai entre la intenció que la porta a l'illa i el que veritablement hi fa. Ferreries és com una frontera que parteix l'illa en dues meitats. Circula per una però li és impossible accedir a l'altra. Alguna raó hi ha, una frontera interior d'indecisió, que mou a no fer-ho. Mentrestant el record va construint la vida del passat, la relació amb els pares, amb la germana, amb els amics, la infantesa i la joventut fins que l'illa es fa petita i decideix anar-se'n a Barcelona. Amb el retorn la trobada no ha estat possible. La darrera frase del llibre deixa oberta la possibilitat de la trucada al pare per avisar que no anirà a visitar-lo. Trucada que farà des de l'illa o potser ja des de Barcelona mateix. No es manifesta una agressivitat especial cap a la figura del pare, però una raó o frontera interior els separa.

Molt diferent serà Sota la pols, que introdueix alguns canvis significatius en la concepció de la figura del pare i on es comença a construir un personatge narratiu que dibuixa una psicologia concreta que no solament explica la seva personalitat, sinó que, en explicar-la, dóna les claus d'interpretació d'aquest, diguem-ne, i parafrasejant l'anterior títol, "mal de pare". Sempre, en les dues novel·les, el pare és vist des de la mirada de l'altre. És la veu narradora, el subjecte actiu, qui va construint-ne la visió sobre la qual es determina la relació. A Mal de lluna, com hem vist, es descriu més l'atmosfera d'una impossibilitat que fa que pare i filla no es trobin per una indecisió de la filla, la causa de la qual només es pot atribuir a raons del passat que dificulten aquest nou retrobament. Hi ha un desig, o la responsabilitat del deure filial, però, en el fons, també una prevenció que ho dificulta. Sota la pols és tota una altra cosa. És molt més i són moltes més coses. En primer lloc hi ha un canvi de veu narradora, que passa del femení al masculí i que comença a identificar una possibilitat subjacent en tot aquest conflicte de relació i que el pot explicar en bona part o, almenys, en una part important. Perquè de cop i volta de la personalitat de la veu narradora es comencen a despendre uns indicis que l'apropen a la veu de l'autor i la possibilitat de trobar-nos davant d'un alter ego narratiu comença a ser possible. Naturalment l'autor estableix una sèrie de prudents distàncies narratives, però això no impedeix la seva possible proximitat o identificació. L'any del naixement, per exemple, entre personatge i autor, no és el mateix, tot i que la distància és poca, la qual cosa els pot fer testimonis de les mateixes experiències i del mateix temps històric. Si som davant d'un alter ego narratiu, aleshores també el pare hipotètic deixa de ser-ho per convertir-se en un pare real, sotmeses, naturalment, la visió, la relació i la personalitat a totes les pantalles que la literatura permet introduir, però sempre sobre una base de fonament real. Continua llegint...

Si vols citar aquesta pàgina...

Actualitat literària sobre Jordi Coca a LletrA, la literatura catalana a internet (Universitat Oberta de Catalunya)

<http://lletra.uoc.edu/ca/autor/jordi-coca>

 
   

multimèdia sobre l'autor

més

       
argus, els millors continguts literaris a internet
>>
Viquilletra
Mestresclass
>>