Ets a:

Gerard Vergés, un escriptor diferent

Jaume Subirana (UOC)

Ja he explicat en alguna altra banda que dec la descoberta de l'obra de Gerard Vergés a Xavier Bru de Sala, llavors director literari d'Edicions Proa i sens dubte un dels instigadors que el poeta s'endugués el premi Carles Riba 1981, a més de prologuista de L'ombra rogenca de la lloba. L'any 1982 qui els parla era només un llobató que es dedicava a comprar tots els llibres de versos que podia per mirar d'aprendre "com ho havia de fer”, però fins i tot jo vaig veure clar que un llibre com aquell –un sol poema de més de tres-cents versos signat per Ròmul amb tot un aparat de notes a càrrec de Remus– era radicalment original, atípic, inclassificable i, tant com això (o per tot això), un glop d'aire fresc en la poesia catalana del moment (en què val a dir que no es trobava gaire cosa que pogués ser exemplar). De fet, L'ombra rogenca de la lloba i el seu autor eren en el moment de la seva aparició difícils d'encasellar i ho continuen sent a hores d'ara, més d'un quart de segle després.

Tortosa, 1931-2014. Doctor en farmàcia, poeta i assagista.


L'aparició

La figura i la poesia de Gerard Vergés (he crescut en una tradició que distingeix clarament les dues coses, però alhora m'he anat interessant més i més, en paral·lel a la poesia, per la figura humana dels artistes, per les seves biografies, els seus caràcters, la seva paperassa personal), tant la figura com la poesia de Vergés, deia, vistos contra el fons de la resta del gremi, apunten al tret de la distinció, de la no semblança. I això pot no ser ni bo ni dolent... o sí. Però no avancem les coses. Tornem a la distinció, a la diferència: al caràcter i, doncs, a la unicitat. Ja en aquella Nit de Santa Llúcia d'ara fa vint-i-set anys, Vergés apareixia per a un lector ordinari de cop dalt de tot enduent-se el premi de referència de la nostra lírica: sense un currículum literari previ reconegut ni citacions o padrins que el fessin "adscribible”. Apareixia, a més, ja ho he mencionat, amb un llarg llibre d'un sol poema, una peça a més metaliterària, juganera, irònica, fins i tot per moments autoparòdica... Enllà del llibre en concret, la poesia de Vergés tenia (i manté) una textura culta i lleugera alhora, irònica sense arribar mai a semblar cínica, llegida però no pedant. Una poesia, com ja hem apuntat, difícil d'encasellar en els grups i corrents a l'ús. Per postres, l'autor venia de fora (ja veuen: de Tortosa!, però no seré ara jo qui els descobreixi fins a quin punt la cultura catalana –també la literària– és centralista). I encara, tot i que pugui semblar-los anecdòtic, una de les primeres coses que en vaig saber abans d'obrir cap llibre seu va ser que Vergés era farmacèutic: en una tradició en què la figura del poeta tendia sovint a ubicar-se en un llimb imprecís entre els models del professor-de-català-de-pas-per-la-poesia i el rendista diletant, aquella professió real, la seva altra vida entre substàncies i fórmules i laboratoris me'l feien, què volen, més creïble, menys de cartró-pedra. Però el toc definitiu va venir després, i no me'n vaig acabar d'adonar fins passat un cert temps: perquè el que va passar va ser que amb aquell seu primer llibre Gerard Vergés va venir, va guanyar i se'n va tornar: vull dir que no portava un pla de conquesta, ni de reforma, ni d'evangelització de la poesia catalana, cap moto per vendre, cap dogmàtica a imposar. Allò sí que era diferent. Allò sí que era d'agrair...

Després em vaig anar embolicant en això de llegir i escriure, i amb dos companys tan irresponsables com jo vam començar a signar, sota el pseudònim Joan Orja, crítiques de llibres catalans a La Vanguardia. Per obra de la magnanimitat de Robert Saladrigas, vam anar assumint més i més responsabilitat, fins al punt que al final rebíem les proves d'impremta dels guanyadors d'alguns dels premis importants abans que n'apareguessin els llibres. El repte era excitant: calia parlar-ne a cegues (de pressa i sense cap altra opinió com a referència), i la incomoditat davant dels títols que hauries preferit esquivar era àmpliament recompensada per l'alegria dels "descobriments”... Així va ser com Gerard Vergés va creuar-se per segona vegada en la meva vida: el 1985 va endur-se'n el premi Josep Pla convocat per Edicions Destino, i a en Joan Orja li va tocar ressenyar a correcuita les seves Tretze biografies imperfectes. El llibre –si no el coneixen, els el recomano fervorosament– fou una de les sorpreses, és un dels bons records que tinc d'aquella etapa de crítica militant. A Tretze biografies imperfectes l'escriptor que ja s'havia dedicat a jugar a fer parlar Ròmul i Remus en vers apareix sorneguer rere els personatges biografiats (de l'inquisidor Don Fernando Niño de Guevara a Circe, filla del Sol, passant per Giorgio de Chirico o el trabucaire Panxampla) com una veu –altra vegada– culta, intel·ligent, modesta i irònica (ja sé que no es pot ser irònic sense ser modest, però n'hi ha tants que es pensen que són irònics des de la supèrbia que m'agrada repetir-ho). Continua llegint...

Si vols citar aquesta pàgina...

Actualitat literària sobre Gerard Vergés a LletrA, la literatura catalana a internet (Universitat Oberta de Catalunya)

<http://lletra.uoc.edu/ca/autor/gerard-verges>

 
   

multimèdia sobre l'autor

més

       

també t'interessarà...

       
argus, els millors continguts literaris a internet
>>
Viquilletra
Mestresclass
>>