Ets a:

Frederic Soler, "Pitarra"

Frederic Soler, "Pitarra"

L'activitat teatral i Frederic Soler, "Pitarra"

Carme Morell

L'activitat teatral a mitjan segle XIX

La figura de Frederic Soler i Hubert, nascut el 9 d'octubre de 1839 a Barcelona, no pot desvincular-se de la de tota una generació teatral, nascuda, literàriament parlant, al principi dels anys seixanta del segle passat i eclipsada posteriorment per la fama i el relleu assolits pel que, durant cent anys, ha estat considerat el "fundador del teatre català". Per a entendre com va sorgir aquesta generació i els motius pels quals adoptà el català com a llengua dramàtica, hem de fer unes precisions sobre com funcionava la representació teatral a mitjan segle XIX.

Les representacions teatrals anunciades a les cartelleres de la premsa diària vuitcentista no es limitaven a una representació en tres, quatre o, fins i tot, cinc actes, sempre en castellà -encara que l'assumpte o l'autor fossin catalans-, sinó que constaven, a més a més, d'una simfonia inicial, un ball i una o dues peces curtes -sainets-, que farcien aquest plat principal que era l'obra, original o adaptada, en castellà. És en aquestes peces curtes, secundàries, gairebé sempre anònimes i que, abans dels anys seixanta, eren majoritàriament, també, castellanes, que advertim, a partir de l'èxit dels sainets de Frederic Soler i dels seus companys de generació, una presència més important de l'ús del català.

Quant a l'obra principal no era només castellana de llengua, sinó d'autor castellà. La guerra de l'Àfrica, però, donà un tomb decisiu a aquesta situació. El patriotisme imperant animà alguns dramaturgs catalans a escriure obres en castellà, però d'assumpte català, al·lusives a les circumstàncies: La rendición de Tetuán, drama en cinc actes de Ramon Mora, o El presidiario de Ceuta, una comèdia d'Antoni Altadill, són bones mostres d'aquest furor patriòtic. Les obres al·lusives al mateix assumpte, en català, com les quatre peces en un acte d'Antoni Ferrer i Fernández, representades al Liceu sota el títol general de Los catalanes en África, o la comèdia bilingüe A Tànger, catalans!, del mateix Ramon Mora, continuaven essent peces de circumstàncies en un acte, o sigui, sainets que ocupaven un lloc del tot subsidiari en la representació. A l'escalf d'aquest mateix furor patriòtic, Antoni Altadill començà a escriure el mateix 1860 Don Jaime el Conquistador, que després serà el blanc d'una paròdia de Soler; i altres autors, que més tard escriuran només en català, provaren sort, en castellà, en altres gèneres: J. M. Arnau va assolir un bon èxit amb una comèdia de màgia (El castillo de los encantados), el 1863, i Francesc de Sales Vidal, que havia aconseguit bones crítiques amb una comèdia bilingüe (Una noia com un sol, estrenada al Teatro Circo el 1861) maldava per estrenar a Barcelona drames més ambiciosos i en castellà com La marquesa de Javalquinto o Tempestades del alma, cosa que, tanmateix, no aconseguí fins el 1866, quan ja s'havia fet un nom com a dramaturg català. No podia ser d'una altra manera. La llengua de cultura de tots aquests dramaturgs era el castellà i el teatre prestigiós, també. Un detall revelador és que signaven amb el seu nom la producció en castellà i, en canvi, amb alguna excepció, deixaven en l'anonimat o firmaven amb pseudònim les obres catalanes i bilingües, que ells mateixos consideraven merament una fi de festa, un entreteniment sense més transcendència.

Frederic Soler, "Pitarra"

Més versàtil que els seus companys de generació, Frederic Soler, autodidacte per necessitat, ja que havia deixat l'escola abans dels catorze anys per entrar d'aprenent en una rellotgeria, compaginava el seu ofici de rellotger amb l'elaboració d'obres festives per als tallers i pisos -centre de reunió d'estudiants amb ganes de gresca- i per a les representacions de sala i alcova -obres de teatre casolanes que constituïen un entreteniment comú a les cases particulars vuitcentistes- celebrades a casa del seu futur sogre, don Bernat de las Casas. Si per als pisos escrivia paròdies del tot irreverents, com Don Jaume el Conquistador -paròdia sagnant de l'obra d'Altadill esmentada abans- o L'engendrament de don Jaume -paròdia d'un fragment de la nostra història, que Soler situa en un prostíbul del segle passat, retratat amb un costumisme agut i despietat-, per a la casa de don Bernat de las Casas produïa sàtires com La botifarra de la llibertat o Les píndoles d'Holloway o la pau d'Espanya (1860) on es reia, amb un escepticisme no gens combatiu, del fervor patriota present a les peces de Ferrer i Fernández i de tota la literatura dramàtica generada arran de la guerra de l'Àfrica. No gens aliè, però, a la manera de pensar dels seus companys de generació, Frederic Soler en va tenir prou veient que les seves obres d'entreteniment funcionaven en aquelles tertúlies casolanes o d'amics, per a plantejar-se escriure obres més ambicioses. L'opció lingüística va ser, un cop més, el castellà, però, més tímid o menys segur del seu èxit que Arnau o Vidal, estrenà l'obra sota el pseudònim "Miguel Fernández de Soto". Continua llegint...

Si vols citar aquesta pàgina...

Actualitat literària sobre Frederic Soler a LletrA, la literatura catalana a internet (Universitat Oberta de Catalunya)

<http://lletra.uoc.edu/ca/autor/frederic-soler-pitarra>

 
   

multimèdia sobre l'autor

més

       

també t'interessarà...

       
>>
Poesia dibuixada
argus, els millors continguts literaris a internet
>>
Viquilletra