Ets a:

Antoni Pladevall

Antoni Pladevall

Qui sóc i per què escric

Antoni Pladevall

Mentre els pares munyien les vaques, i el blat puntejava als sembrats de davant de la casa, i els gats jeien endormiscats al voltant del foc de terra de la cuina, on cremava en somort una soca de roure, a mi se'm disparava el primer vers d'un poema que destil·lava ràbia contra algú que m'havia ofès. No el volia escriure, us ho prometo, se'm va escapar. Era un dissabte de primavera, tenia quinze anys, i no ho vaig dir a ningú, com si fos una malifeta.

Callar no va servir de res. En vaig escriure un altre, i un altre, i un altre, que parlaven d'un tren que no es deturava a la meva estació o d'una euga que arrossegava buscalls cap al llenyer, i finalment em van descobrir: m'agradaven les paraules. Ho vaig confessar tot amb una punta d'orgull mal dissimulat: m'enamoraven la bellesa i la força i la sonoritat i la ductilitat de les paraules que em facilitaven -impensable i impagable generositat extrema- la captura dels pensaments i les emocions que m'encenien o m'apagaven els ànims. Escriure em feia sentir més content o més trist o més enfadat o més atrapat per la bellesa del rostre impossible o del moviment vertiginós de la noia que m'esbotzava feliçment la pau. Embrutava albarans vells del pinso dels porcs o fulls arrencats del Bloc Maragall a qualsevol lloc de la Caseta del Puig, la masoveria mont-rodonina de Taradell, posada dalt d'un turó a tocar del riu Gurri, que des de feia tres generacions habitava la meva família. Torturava versos de fortuna desigual a la cambra que compartia amb el meu germà, vora la bassa infestada de capgrossos i de papallones i libèl·lules que no paraven de voleiar damunt l'aigua, al cobert embotit de bales de palla olorosa, a l'ombra dels codonyers bords en companyia de les gallines que s'hi ajocaven i ponien els seus ous, i també a la quadra de les vaques, el lloc més perillós, perquè sovint la remugant de torn tenia necessitat d'espolsar-se una mosca empipadora i em fuetejava inesperadament els morros -colofó brusc del poema que no havia demanat- amb la fúria de la seva cua emmerdada.

Durant la meva època d'estudiant de secundària a Vic, vaig conèixer un professor de grec clàssic que no era un professor comú, sinó un déu a qui, sortosament, li encantava molt viure ran de terra. Segimon Serrallonga (Torelló 1930-2002) era poeta, traductor, editor, bibliotecari, ribià empedreït, gran coneixedor de la cultura grecollatina i exhumador apassionat de les literatures de l'antiga Mesopotàmia, l'Egipte faraònic, el vell Israel i la Xina imperial. Serrallonga ens electritzava amb el to de veu greu i alat que gastava. Obria la boca i ens seduïa ràpidament amb les seves reflexions originals i profundes, tant se valia que parlés de gramàtica, literatura, filosofia, història, política o religió. Els seus comentaris eren tan vibrants que, encara que ens parlés de molts segles enrere, teníem la sensació que tot allò estava passant en aquell precís moment. No ens feia recular a l'Atenes clàssica: ens portava l'Atenes del segle cinquè al mig de l'aula. Anomenava Homer o Èsquil o Plató, i ja teníem Homer o Èsquil o Plató davant nostre. La bellesa d'Helena era realment insuperable, la guerra de Troia passava de veritat i Aquil·les de peus lleugers, efectivament, no caminava: botava. Savi i humil, Segimon Serrallonga era dues vegades savi.

Influït pel seu verb guspirejant, vaig estudiar filologia clàssica a la Universitat Autònoma de Barcelona, cosa que segurament explica que abandonés el vers lliure i m'arrisqués a imitar el ritme hexamètric de la poesia èpica grecollatina, l'adaptació del qual a la literatura catalana ja havia estat estudiada per Jaume Medina, un altre poeta i traductor i erudit de la plana de Vic que em va fer estimar Virgili i Horaci i Ovidi com ningú a les classes de llatí que ens impartia a la universitat. Més endavant, vaig posar-me a escriure unes proses poètiques que són com unes estampes rurals i estudiantils de la meva primera edat: hi surto memoritzant noms de reis i emperadors romans, fent de paleta durant els estius a l'empresa de construcció d'un cosí i fent la cervesa, en acabat, al bar Vila amb el sobre de la setmanada a la butxaca, ordenant llibres d'autors clàssics de rica tipografia europea a la Biblioteca Episcopal de Vic, ajudant els oncles de Can Sentinella a arreplegar les collites de blat i de patates, i participant en l'extinció, el 31 de juliol de 1983, del terrible incendi que va calcinar pràcticament tots els boscos de Taradell. Continua llegint...

Si vols citar aquesta pàgina...

Actualitat literària sobre Antoni Pladevall a LletrA, la literatura catalana a internet (Universitat Oberta de Catalunya)

<http://lletra.uoc.edu/ca/autor/antoni-pladevall>

 
   

multimèdia sobre l'autor

més

       

també t'interessarà...

       
>>
Poesia dibuixada
argus, els millors continguts literaris a internet
>>
Viquilletra