Ets a:

Àngel Guimerà

Àngel Guimerà

Ramon Bacardit

La biografia d'Àngel Guimerà ha estat motiu de polèmica tant des del punt de vista de la verificació de la seva data de naixement (voluntàriament falsejada pel dramaturg i que es va produir l'any 1845), com pels aspectes que poden afectar d'una manera més directa la seva intimitat. De fet, ambdós aspectes han anat lligats. Si més no així fou notat per Xavier Fàbregas, que volgué veure en les circumstàncies del naixement de l'autor (els seus pares no estaven casats) un dels factors biogràfics que havien de marcar la seva producció, juntament amb la idea de mestissatge (nasqué a Tenerife, fill de pare català i mare canària, i es traslladà al Vendrell quan tenia vuit anys) i un amor frustrat amb una tal Maria Rubió (sembla que els pares respectius s'oposaven al prometatge).

Santa Cruz de Tenerife, 1845 – Barcelona, 1924. Dramaturg i poeta

Aquesta tendència a interpretar la seva obra a partir de la seva biografia ha estat una constant, i s'explica en gran part per la contradicció entre l'alt voltatge passional de les seves obres i l'extrema discreció de la seva vida íntima. D'aquí prové la inevitable temptació de projectar sobre l'autor i la seva obra lectures psicoanalítiques. A tot això cal afegir-hi la rumorologia que havien desvetllat ja en la seva època tant la seva pertinaç solteria com el costum de voltar-se de deixebles més joves.

Amb el temps només uns biògrafs com Caravaca, primer, i Ferran de Pol més tard, encararen el tema amb una certa transparència. L'últim, a més, de forma provocadora, proclamant clarament "Guimerà no era homosexual", tot referint-se a la brama que reconeixia que corria pel món intel·lectual barceloní. Fos com fos, l'obsessió d'alguns autors (Miracle especialment) per construir amb tots els detalls una presumpta gran història d'amor amb el que no sembla que passés de pur flirteig adolescent sembla força curiosa. Sense deixar-se dur per la tafaneria una mica morbosa, ni pretendre "salvar" el dramaturg des de prejudicis rancis, resulta útil remarcar que la seva peculiar personalitat ens permet entrar en el nucli de la concepció amorosa que trobem de manera constant en les seves obres. És evident que, salvant les distàncies que es donen en molts sentits, l'obra de Guimerà comparteix amb la de dramaturgs com Strindberg una gran capacitat per a presentar amb tota la força passions psicològicament complexes.

Pel que fa al seu "mestissatge", el tema de l'inadaptat, del diferent, és un motiu recurrent a la seva obra, tal com ja va remarcar Fàbregas. És evident que s'hi pot trobar una clara relació amb la biografia del dramaturg.

El dramaturg

El primer període en la creació dramàtica de Guimerà es destacà especialment per la voluntat de seguir una proposta programàtica plantejada pels amics de l'autor, però sobretot per Josep Yxart, el crític més lúcid i informat del moment. En el context del teatre català de l'època dominava la figura de Frederic Soler, que havia consolidat uns models de teatre en català de base melodramàtica en què alternava les comèdies costumistes amb els drames rurals o històrics. La insatisfacció que molts intel·lectuals catalans sentien davant d'aquest teatre i del monopoli que hi exercia l'autor de La dida els mogué a buscar-ne una alternativa que, de passada, atorgués a l'escena local un prestigi literari que l'excessiu popularisme d'aquest dramaturg no permetia assolir.

Així, i coincidint amb una reacció d'abast europeu contra els excessos del primer romanticisme, es donà un intent de recuperar amb el nom de tragèdia unes formes de drama culte que renovessin la ja establerta tradició romàntica, tant pel verisme més profund en el tractament de la realitat històrica en què s'emmarcaven els conflictes passionals (Pietro Cossa, Victorien Sardou, etc.) com en la recuperació dels drames de l'últim Schiller, caracteritzats per la síntesi que aconseguí l'autor alemany entre el model del teatre shakespearià i el classicisme francès del segle XVII. Per aquesta via evità les truculències melodramàtiques d'un cert romanticisme i, alhora, s'allunyà de l'encarcarament retòric d'un Racine, incorporant d'una manera decidida la història com a material dramatúrgic. Recuperava d'aquesta manera la funció de la vella tragèdia, però ho feia introduint-hi la renovació dramàtica aportada per la recepció europea de l'obra de Shakespeare. Aquest camí fou el que interessà vivament Yxart, un cop constatades les dificultats d'arrelar el drama realista contemporani en català en el marc de la societat catalana de mitjan segle XIX. Guimerà fou l'autor triat pels seus companys com el més apte per a tirar endavant la creació d'una tragèdia catalana que prestigiés una literatura que amb Verdaguer ja havia incorporat l'èpica. Continua llegint...

Si vols citar aquesta pàgina...

Actualitat literària sobre Àngel Guimerà a LletrA, la literatura catalana a internet (Universitat Oberta de Catalunya)

<http://lletra.uoc.edu/ca/autor/angel-guimera>

 
   

multimèdia sobre l'autor

més

       

també t'interessarà...

       
argus, els millors continguts literaris a internet
>>
Viquilletra
Mestresclass
>>