“Només sóc carn de canó, / un bistec més a la planxa insatisfet / i anònim, un fracàs qualsevol, com tu." Us heu fixat en la sorprenent associació entre el concepte "carn de canó" i un "bistec"? Són versos del poema que dóna títol al treball guanyador dels Jocs Florals d'enguany, Violència gratuïta. Comparar-se un mateix amb un "bistec a la planxa" m'ho esperaria de molts pocs grans poetes nostres: de Vicent Andrés Estellés, posem per cas, o de Pere Quart, o de Joan Brossa, o de Guerau de Liost. També, però, de Jordi Valls. Perquè crec que és Jordi Valls un dels escassos poetes contemporanis catalans que poden permetre's un grau tan alt de desinhibició sense que deixis de prendre-te'l mai seriosament.

No ens enganyem: tot poeta aspira a ser algú altre, a ultrapassar els seus propis límits eremítics, a esdevenir immortal pel camí de l'escriptura literària, una transsubstanciació centrífuga que queda singular­ment ressaltada en la tasca creativa del nostre poeta des dels seus inicis.

Nascut a Barcelona el 1970 però fill adoptiu de Santa Coloma de Gramenet, Jordi Valls ha estat el cul del Jaumet de tota activitat poètica o cultural que se li hagi posat a l'abast i encara ha tingut temps de compondre i publicar cinc llibres de poesia, D'on neixen les penombres? (1995), Natura morta (1998), Oratori (2000), La mel d'Aristeu (2003) i La mà de batre (2005), als quals hem d'afegir l'ara premiat Violència gratuïta . Si el crític Harold Bloom presumeix d'haver-se llegit tot Shakespeare, jo puc presumir d'haver-me llegit tots els poemaris de Jordi Valls i us asseguro que en els seus versos m'he trobat cara a cara amb reminiscències de Gabriel Ferrater, i amb reminiscències de Vicent Andrés Estellés, i amb reminiscències, fins i tot, de T. S. Eliot, i he vibrat amb la seva tendència a la ironia surrealista moltes vegades, i al desvergonyiment, i a la relativització balsàmica de tot a l'hora de literaturitzar les trompades quotidianes o els paisatges del riu Besòs o l'amor o el gran sainet que és aquesta vida moderna en general. De tot plegat se n'ha derivat una obra enèrgica, sacsejadora i molt personal.

Xino-xano, i el "bistec a la planxa" ja està al punt. Moltes gràcies.

Ernest Farrès
x