Ramon Xirau
N'han dit...
Ensems amb Jordi Sarsanedas, Josep Palau i Joan Perucho, Ramon Xirau (Barcelona, 1924) forma part del que podríem anomenar la franja noble dels autors vius de la poesia catalana actual. Tots ells ens relacionen com a lectors amb la tradició de la poesia catalana del segle XX i, per tant, tots ells ens fan patent que aquest és un segle d'or de la poesia catalana. La diferència és que, si bé podem gaudir de la presència pública dels primers, més difícil resulta per raons òbvies el contacte directe amb en Xirau. Per aquesta raó, la celebració al Palau de la Generalitat d'un homenatge al poeta amb motiu del seu setanta-cinquè aniversari –i, val a dir, després d'una cinquantena d'anys de dedicació lírica– adquireix un relleu especial. Es tracta de tornar a guanyar en el temps la presència que ens nega la distància física, com si de cop haguéssim traslladat la Plaça de Sant Jaume al barri de San Ángel de la Ciutat de Mèxic D.F. per afermar l'admiració i l'afecte que sentim per la humanitat i el talent del mestre Xirau.

Poesia completa[...] La ironia, la mitologia clàssica, la pintura o la música recorren els motius de molts dels seus poemes, sempre vertebrats, però, entorn d'una poètica de l'espai. A Graons (1979) –un altre gran llibre–, la il·luminació de l'immens expressat en la poesia d'Ungaretti condueix al clarobscur de l'univers comparat amb uns escacs d'estrelles on allò còsmic i allò humà, l'arquitectura celeste i els edificis de la humanitat, la soledat i l'alteritat s'expressen amb un estil definitiu. I és així com l'obra de Ramon Xirau, el poeta de Mèxic, ens regala l'expressió del món des de l'amor al món.

Vicenç Llorca, "Quan els arbres llegeixen a les platges", Homenatge a Ramon Xirau amb motiu del seu 75è aniversari (Barcelona, Generalitat de Catalunya, 1999)


El primer llibre de Ramon Xirau, 10 poemes, fou editat a Mèxic l'any 1951. Cinc anys després Xirau publicà L'espill soterrat [...] L'espill soterrat és el record de la pàtria en l'exili [...] L'antiga pàtria és l'espill soterrat on encara es reflecteixen els records tan vius, com una presència, que és constant, còsmica, i que serà el nucli central, aglutinador de l'enyor, de l'esperança, de l'amor. L'atlàntica distància de l'exili no deixa en la llunyania de l'oblit la vella mar mediterrània que es farà presència pura. Com Ulisses, com Moisès, com el mateix Adam, l'èxode de Ramon Xirau serà un retrobament amb ell mateix, perquè ell s'ha endut dintre seu la vella terra, la vella mar, que són "molses vives que creixen en la fuana del meu somni". Les platges seran arribada i partença. Les platges són creixement. Els records són aigua viva. A la mar conflueixen tots els camins. Les platges són un símbol bàsic de la poesia de Xirau. Són la gran presència on els silencis i la solitud reflecteixen el ressò de les multitudinàries i remoroses onades de la mar.

Joan Maria Pujals. Pròleg a Poesia completa 1950-1994 (Barcelona, Columna, 1995)


Hi ha homes que són arbres, d'altres són muntanyes o rius. Ramon Xirau, ho ha dit més d'un cop, és un home-pont. La seva persona i la seva obra uneixen vessants diferents, comuniquen terres separades. Català de Mèxic, en ell conflueixen l'Altiplà i la Mediterrània, dues civilitzacions i dues llengües: filòsof i poeta, la seva obra, en els moments més plens i millors, és la conjunció de l'enteniment i la sensibilitat. La història d'Occident és la història de la discòrdia entre la poesia i la filosofia, entre la raó i la imaginació; des de l'origen, però, en moments rars i isolats, el pensar torna a ser el que va ser en l'origen: idea i visió, canti i reflexió. Graons és, en el nostre temps i en les nostres lletres, un d'aquests moments.

Lector de Ramon Xirau des de fa molts anys, sempre m'havia sorprès tant per la seva prosa concisa i ràpida –vistes vertiginoses de paisatges intel·lectuals– com pels seus breus poemes, exclamacions, esclats, grapats de síl·labes lluminoses.Disc Ramon Xirau Però el pensament i el cant, encara que en contínua comunicació, vivien en mons separats. A Graons, la comunicació esdevé unió: les idees són formes que podem veure, tocar, sentir; les imatges, al seu torn, posseeixen una vibració que no és física sinó espiritual. Tornem a pensar amb els ulls, amb el cos. Graons és un gran poema fet de claredats entreteixides en les quals el dins i el fora s'interpenetren fins a fer-se una substància diàfana, que ens ho deixa veure tot d'ella mateixa. Tot és visible, fora de la presència, oculta en la seva pròpia transparència. [La traducció al català és de Pere Gimferrer]

Octavio Paz. Pròleg a Graons (Barcelona, Edicions 62, 1979)


Val la pena considerar certes reflexions de Xirau mateix sobre les natures respectives de la filosofia i la poesia. A Sentido de la presencia, per exemple, afirma que, mentre la tasca del filòsof consisteix a fer distincions, la del poeta és d'unificar, de donar-nos una sensació de la vida com a unitat orgànica. I en el mateix llibre, subratlla la necessitat que té la poesia d'ultrapassar el que es pot expressar en termes conceptuals: "Poesia es la expresión por la palabra mediante la ruptura del concepto, expresión de lo concreto usando solamente como medio el lenguaje de la comunicación general". Tals declaracions, evidentment, pertanyen a una línia d'argument que arrenca de l'estètica simbolista. Allò que els dóna una eficàcia particular en Xirau, en canvi, és la importància que ell atribueix a la metàfora com a mecanisme central per mitjà del qual el llenguatge poètic se separa del llenguatge conceptual per tal d'aconseguir el tipus d'unificació que el distingeix de la filosofia. És notable que Xirau sempre parli de la metàfora en termes de fusió: "la verdadera metáfora no es un instrumento de comparación. La metáfora es la fábrica unificadora de nuestro edificio poético, es el instrumento de la fusión que implica nuestro estar". Aquesta última frase suggereix la facilitat amb què, d'aquest punt de vista, la metàfora es deixa relacionar amb la situació universal de l'home [...] Allò que importa és com la metàfora arriba a constituir una nova entitat, la qual excedeix la suma dels dos termes de què es compon. I això afecta directament la natura del llenguatge poètic: si, a força d'emprar la metàfora per crear quelcom d'estrictament nou, ens servim de la llengua d'una manera que resisteix a l'explicació racional, això indica sens dubte una d eles grans potències de la poesia, la de suggerir, per vies obliqües, allò que és literalment "indicible".

Arthur Terry. Quatre poetes catalans: Ferrater, Brossa, Gimferrer, Xirau (Barcelona, Edicions 62, 1991)


Octavio Paz, un cop més, ha definit exactament allò que cercava definir: Ramon Xirau és un home-pont. Pont entre llengües, tradicions, disciplines i, alhora, pont entre una munió de solitaris amb interessos diferents i fins i tot oposats. Pont, doncs, entre els cels i la terra; pont entre diferents terres, també. I Xirau ha estat pont no tan sols en la seva amplíssima obra escrita de filòsof, d'assagista i de poeta, sinó també en aquesta altra, més íntima, que ha portat a terme com a amic, professor o editor durant més de vint anys. Els seus molts i devots companys de viatge, la mai prou lloada revista Diàlegs, les seves classes i conferències són testimoni d'aquesta voluntat de vincle [...] Però per què "voluntat de vincle"? La meva resposta: tot exiliat camina a la recerca d'amarres, amb fam de presència. Amarres, presència: conceptes claus en Xirau.

Carlos Pereda, "Presencia de Ramón Xirau", Estudios (primavera 1987)


L'autor n'ha dit...
Ignoro quan vaig començar a escriure poesia. Potser quan tenia deu o onze anys. No té massa importància. El fet és que vaig intentar escriure'n en francès i en castellà, però que em "sortia" en català, la llengua de les sonoritats maternes i també de l'escola, on el català era, en aquells anys, obligatori. La meva esperança és que avui el català no se m'hagi rovellat massa. Poesia, en efecte. D'altra banda, filosofia. De filosofia vaig sentir parlar constantment a casa meva; al meu pare i als seus deixebles, especialment Pep Calsamiglia, Jordi Maragall, Udina, que va ésser el meu mestre i va morir i, naturalment, Eduard Nicol.

Palabra y silencioEn alguns dels meus escrits i en els meus seminaris, a més d'anàlisis d'Agustí d'Hipona, Descartes, Kant, Bergson o Heidegger, he tractat de mostrar que existeixen relacions molt reals entre poesia i filosofia i, en última instància, entre l'una i l'altra i la religió. En poques paraules, filosofia –més exactament metafísica– i poesia ens relliguen i, en mi, fora de cap prova discursiva, constitueixen dos instints o potser dues manies: les que em porten a fer filosofia i a escriure poemes o comentar poemes d'altres poetes.

Ramon Xirau, "De Filosofia i Poesia", discurs llegit a la cerimònia de recepció del Doctorat Honoris Causa de la Universitat Autònoma de Barcelona (Bellaterra, 1984)