Bartomeu Costa-Amic
Centelles, Osona, 1911 - Ciutat de Mèxic, 2002. Editor i impressor. Abans de la guerra, Bartomeu Costa-Amic es llicencià en administració pública a l'Escola de funcionaris de la Generalitat de Catalunya. Fou militant del Bloc Obrer i Camperol i del POUM; l'any 1936, com a representant d'Andreu Nin, negocià l'asil de Trostky amb el president mexicà Lázaro Cárdenas. Després de la guerra s'exilià a Mèxic on arribà el novembre de 1940 a bord del vaixell Cuba per instal·lar-se, primer, a Chiapas i, de seguida, a la ciutat de Mèxic. A la capital, començà a treballar com a impressor i editor. Fundà Ediciones Libres, amb el també exiliat Julián Gorkín i els mexicans Ermilo Abreu Gómez, José Muñoz Cota i David Castañeda. Més endavant, Publicaciones Panamericanas, amb el mateix Gorkín, i, a mitjan 1941, les Ediciones Quetzal, una editorial bilingüe hispano-francesa que volia fer reviure la casa homònima creada per l'aragonès R.J. Sender.

L'any 1942 Costa-Amic decideix establir-se pel seu compte, amb un nom amb què ja havia publicat alguns llibres prèviament: "Costa-Amic, editor-impresor". Es dedicà a l'edició de llibres en espanyol amb caràcter comercial i a la impressió per a editorials mexicanes com UTEHA, alhora que preparava els volums de la Biblioteca Catalana, segell amb què arribà a editar gairebé una cinquantena de llibres en català.

L'any 1948 Bartomeu Costa-Amic fou contractat per organitzar l'editorial de la Secretaria d'Educació de Guatemala i se'n va anar a viure a la capital d'aquest país fins al 1954. A la seva tornada a la ciutat de Mèxic, i després de repensar-se la idea original de traslladar-se a l'Equador, recomençà de nou com a impressor i editor, aconseguint el reconeixement públic a la seva tasca editorial tant a Mèxic com a Catalunya, on es premià, amb la Creu de Sant Jordi, la seva tasca de promotor de la cultura catalana a Mèxic (fou durant molts anys president de l'Orfeó Català de Mèxic) i d'editor de la col·lecció de llibres en català més nombrosa de l'exili. Com a assagista, va escriure Colón, catalán de Mallorca, sobrino de los Reyes Católicos (Mèxic, 1989) i Leon Trotsky y Andreu Nin, dos asesinatos del stalinismo (Mèxic, 1994).

Diccionari d'història de Catalunya (Universitat Autònoma de Barcelona, en premsa)
Bartomeu Costa-Amic, l'editor català de Mèxic
Teresa Fèrriz Roure (UOC-UAB)
Bartomeu Costa-Amic va arribar per primer cop a Mèxic els anys de la guerra civil, com a cap d'una missió esportiva a favor de la República espanyola. Durant la seva breu estada, a més d'entrevistar-se amb el president Cárdenas, conegué nombrosos membres de la intel·lectualitat mexicana i, sobretot, observà el país i la seva gent. Un aspecte que li va quedar molt gravat aleshores fou el creixement progressiu d'un públic lector que no era satisfet per la indústria editorial nacional encara en gestació, la qual depenia gairebé totalment de les exportacions europees.

Potser per això quan Bartomeu Costa-Amic tornà a Mèxic el novembre de 1940, ara ja com a exiliat polític, decidí canviar la seva orientació professional –que a Barcelona anava cap a l'administració pública– i inicià, amb amics i companys de partit, diversos projectes relacionats amb el món del llibre, els quals, alhora que pretenien convertir-se en negocis autosuficients, volien servir com a òrgans de promoció cultural i incorporar molts autors inèdits al món cultural mexicà. Però, per arribar a ser un editor conegut i respectat i, alhora, l'editor que més llibres en català ha publicat fora de Catalunya, Costa hagué de seguir un llarg camí, no sempre fàcil.

El primer projecte editorial de Bartomeu Costa-Amic fou col·lectiu i l'organitzà amb el també exiliat Julián Gorkín, els mexicans Ermilo Abreu Gómez, José Muñoz Cota i David Castañeda, a més de Marceau Pivert (líder del francès "Parti Socialiste et Paysen") i Víctor Sérge, el pare del pintor Vlady. S'anomenà Ediciones Libres i, per manca de recursos econòmics, només va publicar tres volums, entre ells Retrato de Stalin, de Victor Serge.

Uns mesos després, també amb el seu amic Gorkín, Costa-Amic endegà les Publicaciones Panamericanas, amb l'ajut econòmic de dos germans jueus d'origen polac, els Kluger. Edità alguns llibres relacionats amb la situació política mundial –com ara la traducció de A dónde va Francia? de M. Pivert–, però també acabà fracassant: com no donava beneficis i era difícil distribuir els llibres, els socis capitalistes van deixar d'invertir-hi.

El darrer intent de Costa abans d'establir-se pel seu compte –som ja a mitjan 1941– foren les Edicions Quetzal, un intent de fer reviure l'editorial homònima creada per l'aragonès R.J. Sender, qui l'havia cedit abans de marxar cap als Estats Units. La impulsaren, conjuntament amb Costa, Michel Berveiller –que fou el primer director de l'editorial– i també Gorkín –el seu cap des de 1942 a 1944. Els recolzaven econòmicament un grup d'homes de negocis francesos establerts a Mèxic i altres mexicans que vivien a França.

L'empresa, d'edicions bilingües, funcionà durant uns quants anys, en gran part gràcies a les seves exportacions a la regió francòfona del Canadà, on la Segona Guerra Mundial havia interromput les exportacions europees. Quetzal va editar, especialment per a aquest mercat, una col·lecció de més de quinze clàssics francesos i va mantenir, alhora, diverses col·leccions econòmiques paral·leles, com ara "Un hombre y una época", "Nuestro Tiempo" i "Cuentos y novelas", on es van continuar incloent les obres de Sender i d'altres noves, algunes dedicades a la Guerra Civil Espanyola.

L'editorial tingué també força problemes econòmics i, quan els dos socis de Costa, Berveiller i Gorkín, tornen a França, Costa es planteja establir-se pel seu compte, amb el nom sota el qual ja havia publicat alguns llibres prèviament: Bartomeu Costa-Amic, editor-impresor.

Costa s'instal·là aleshores al carrer d'El Salvador (més endavant se n'aniria cap al carrer López i, anys després, a Mesones on va romandre fins a meitat dels setanta). "Les condicions inicials de treball són dures –comentava anys després. Edito llibres bo i vivint en una 'recambra de criades' dalt d'un terrat d'un edifici, sense tenir 'un clau'. Una habitació de 2,5 per 1,70 metres per tota vivenda".

En aquest primer moment, Costa es dedica fonamentalment a imprimir llibres en espanyol, de caràcter comercial, i edicions d'autor. També accepta encàrrecs d'altres editorials mexicanes com UTEHA, tot compensant, d'aquesta manera, les pèrdues que li causava la Biblioteca Catalana, que inicià el 1942 amb un finançament de 1000 pesos atorgat per Enric Botey. Van arribar-se a publicar gairebé una cinquantena de títols en català (tal com ha assenyalat Albert Manent el màxim número de llibres assolit per qualsevol editorial a l'exili), en una progressió, els primers anys, veritablement sorprenent: al juliol de 1945, la Biblioteca Catalana ja portava editats dotze títols. A l'abril de 1947, ja eren vint-i-cinc els llibres publicats. "De pocs emigrats es podrà dir –comentava Joan Sales a Quaderns de l'exili, el desembre de 1943–, quan tornem a casa, que hagin fet tant per mantenir, en terres exòtiques, una mica de caliu de pàtria, com de l'editor Costa-Amic".

Gravat català al BoixAquesta Biblioteca suposà l'oportunitat de presentar Catalunya com un país amb història i cultura pròpies; propòsits aquests de gran importància si recordem la prohibició de publicar en català a Catalunya. La Biblioteca, a més, es convertí en l'espai de publicació dels joves valors que s'estaven gestant i, sobretot, va oferir la possibilitat als catalans de Mèxic de rellegir, a l'estranger, els clàssics de la literatura catalana. Només el manteniment i la continuació decidida de la pròpia tradició ajudaria les noves generacions d'exiliats a treballar amb rigor i seguretat, tot impedint que les obres de creació caiguessin en la carrincloneria o el més folklòric memorialisme.

La primera obra publicada a la Biblioteca Catalana fou la reedició de El comte Arnau de Josep Maria de Sagarra. L'elecció del títol exemplificava molt bé el propòsit de continuïtat característic de l'obra cultural catalana a l'exili: s'havia perdut la guerra, però no s'havia de renunciar a la pròpia història ni, sobretot, a la llengua. Aquestes podien i havien de mantenir-se a Mèxic, per a retornar a Catalunya amb dignitat: " [...] La iniciativa d'en Costa-Amic a Mèxic –comentava un dels seus companys d'exili –no hauria de ser més que un esbós d'una obra editorial molt vasta que caldrà emprendre en el moment del retorn: l'obra de divulgar entre els catalans la literatura catalana de totes les èpoques".

Ex libris Aquesta mateixa voluntat continuadora es mantingué en els volums publicats els anys següents que tingueren un considerable èxit entre un públic força polititzat –principalment lligat a l'Orfeó Català de Mèxic i a d'altres casals catalans d'Amèrica Llatina–, encara ple de la fe, la voluntat i les il·lusions de la pàtria perduda. Una revisió ràpida dels seus títols ens mostra la presència d'escriptors novells com ara Agustí Bartra, Pere Matalonga o Josep Maria Murià; d'autors guies (cas de Frederic Mistral i el Mireia), de polítics posats a historiadors (Pere Foix); de catalans que, sense ser creadors d'ofici, volen deixar testimoni de les seves vivències i pensaments (Josep Maria Poblet, Roc d'Almenara, Artur Bladé Desumvila); dels polítics d'avui i d'ahir (Jordi Arquer i Enric Prat de la Riba); dels especialistes en diferents branques de les ciències i les lletres (Maria Solà, Antoni Raluy); dels crítics literaris improvisats (Jordi Vallès); d'historiadors que s'iniciaven (J. Carner-Ribalta) Ex libris i ja consagrats (Lluís Nicolau d'Olwer), així com dels clàssics de la nostra història literària (Jacint Verdaguer). La col·lecció de "Clàssics catalans" és la més paradigmàtica del propòsit continuador de la cultura catalana que impulsà l'obra editorial en català de Costa, ja que neix com a rebuig i, alhora, afirmació. Rebuig de l'exili immòbil i la postguerra peninsular castrant; afirmació de vida, de comunitat, malgrat els entrebancs de l'exili. Tanmateix reconeixement i recordatori del valor per sé de la literatura catalana, que podia oblidar-se fàcilment aleshores en benefici d'una simple supervivència lingüística.

L'esperó que impulsà la col·lecció fou –segons explica el mateix Costa– la notícia d'una crema de 18.000 llibres, tots ells obres clàssiques de la literatura catalana, que els governants franquistes havien celebrat a Barcelona. Immediatament, Costa decidí mobilitzar-se contra aquest renaixement de la inquisició i demanà a la Biblioteca del Congrés de Washington cinc microfilms dels primers monuments de les lletres catalanes. D'aquesta manera aconseguia lluitar contra el poder franquista, recordar als compatriotes les seves arrels i, encara, difondre la literatura catalana –i, amb ella, Catalunya– arreu. En aquest sentit, Albert Manent conta una anècdota prou significativa: quan l'erudit mexicà Alfonso Reyes conegué algun dels llibres editats per Costa, ajornà una conferència ja programada sobre cultura espanyola de l'Edat Mitjana: "primer volgué assabentar-se de tota una branca de grans clàssics hispànics, que desconeixia", comenta Manent.

La col·lecció va treure, entre 1946 i 1947, cinc títols prologats per destacats prohoms catalans: La conquesta de Mallorca, de Jaume I, amb reducció i notes de Lluís Nicolau d'Olwer; El somni de Bernat Metge, també amb reducció i notes de Nicolau; Poesies d'Ausiàs March, Regiment de la Cosa Pública, de Francesc Eiximenis, prologat per Antoni M. Sbert, i El Llibre d'amic i amat, de Ramon Llull, amb pròleg del mateix Sbert. De tots cinc, se'n féu una primera edició especial de 200 exemplars, de luxe, per bibliòfil, i una altra d'econòmica.

Ex librisAmb el mateix propòsit de continuïtat, l'anomenada "Petites Antologies", pretenia fixar amb claredat els poetes clàssics més propers, aquells que servirien de guia durant els difícils temps de la postguerra:"... una batalla serà donada a l'exili, i per obra d'en Costa-Amic, contra aquesta ineptitud dels catalans a assimilar i apreciar la pròpia poesia i el propi geni. En una sèrie de volums successius, els catalans emigrats podran trobar poesies escollides de tots els nostres grans poetes dels segles XIX i XX, des dels primers romàntics fins al desastre nacional del 1939". Malauradament, només s'arribà a publicar Els primers romàntics dels Països de Llengua Catalana, compilat per Miquel i Vergés, però el seu propòsit d'assenyalar els clàssics contemporanis es complí juntament amb una altra col·lecció, l'anomenada "Antologies poètiques mínimes" La formaven petits volums d'entre 16 i 32 planes; tenia un tiratge de cinc-cents exemplars que en bona part es regalaven als subscriptors de la Biblioteca Catalana, i la selecció gairebé sempre va fer-la el mateix Miquel i Vergés. Es publicaren els volums dedicats a Joan M. Guasch (1945), Joan Maragall (1945), Joan Alcover (1947), Josep Carner (1946), Teodor Llorente (1947) i Salvat-Papasseit (1947).

Nacionalitat catalanaDintre de la Biblioteca Catalana, a més, van sorgir diverses col·leccions: "Petites Antologies", "La Nostra Llengua", "Antologies Poètiques Mínimes", "Els Infants Catalans a Mèxic", "Monografies d'Art" i "Documents", que vol iniciar un procés reflexiu entorn el desterrament tot presentant els testimonis inicials de l'exili: memòries, dietaris, llibres de viatge i, fins i tot, retrats literaris. Així trobem des del pas pels camps de concentració francesos (Diari d'un refugiat de Roc d'Almenara) fins a les primeres vivències d'un llarg periple –Terres d'Amèrica de Josep M. Poblet. L'exiliat català no podia oblidar-se tampoc de proposar unes línies d'actuació de cara al retorn i, en aquest sentit, Costa-Amic reedità obres tan fonamentals com ara La nacionalitat catalana d'Enric Prat de la Riba i publicà, per primer cop, estudis sobre els primers romàntics de la literatura catalana, la presència dels catalans en el descobriment i la colonització de Califòrnia, l'etimologia de la paraula Catalunya, el futur dels Països Catalans o els deures polítics de l'emigració.

| IMPRIMIR