JACINT VERDAGUER (1845-1902)

 

L'autor a LletrA | Multimèdia sobre l'autor | L'autor 2.0 | Nota biogràfica

..Música de poetes Poemes de Jacint Verdaguer interpretats per Jaume Arnella i altres

 

Flors del Calvari

 
 
SUM VERMIS
 
Veyeume aquí, Senyor, á vostres plantes,
despullat de tot bé, malalt y pobre,
de mon no-res perdut dintre l'abisme.
Cuch de la terra vil, per una estona
he vingut en la cendra á arrocegarme.
Fou mon breçol un grá de polcinera,
y un altre grá será lo meu sepulcre.
Voldría ser quelcom per oferirvos,
però Vos me voleu petit é inútil,
de gloria despullat y de prestigi.
Feu de mi lo que us placia, fulla seca
de les que'l vent se'n porta, ó gota d'aygua
de les que'l sol sobre l'herbey axuga,
ó, si ho voleu, baboya del escarni.
Jo so un no-res, més mon no-res es vostre;
vostre es, Senyor, y us ama y vos estima.
Feu de mi lo que us placia; no'n só digne
d'anar á vostres peus; com arbre estèril
de soca á arrel trayeume de la terra;
morfoneume, atuiume, anihilaume.
 
Veniu á mi, congoxes del martiri,
veiu, oh Creus, mon or y ma fortuna,
ornau mon front, engalonau mos braços.
Veniu, llorers y palmes del Calvari,
si'm son aspres avuy, abans del gayre
á vostre ombriu me será dolç l'assèurem.
Espina del dolor, vina á punyirme,
cuyta á abrigarme ab ton mantell, oh injuria;
calumnia, al meu voltant tos llots apila,
miseria, vínam á portar lo ròssech.
 
Vull ser volva de pols de la rodera
ahon tots los qui passen me trepitgen;
vull ser llançat com una escombraría
del palau al carrer, de la més alta
cima á la afrau, y de la afrau al córrech.
Escombreu mes petjades en l'altura;
ja no hi faré més nosa, la pobresa
será lo meu tresor, será l'oprobi
lo meu ergull, les penes ma delícia.
 
Desde avuy culliré los vilipendis
y llengoteigs com perles y topacis
per la corona que en lo cel espero.
Muyra aquest cos insoportable, muyra;
cansat estich de tan fexuga cárrega;
devórel lo fossar, torne á la cendra
d'hon ha sortit, sum vermis et non homo.
Jo no só pas la industriosa eruga
que entre'l fullam de la morera's fila
de finíssima seda lo sudari.
Jo me'l filo del cánem de mes penes;
més , dintre aquexa fosca sepultura,
tornat com vos, Jesús, de mort á vida,
jo hi trobaré unes ales de crisálida
per volármen ab Vos á vostra gloria.
 

Altres poemes

 
 
POBRESA

Tot ho he perdut, lo nom i la riquesa
les corones de llor que he somniat:
me diu germà la rònega pobresa,
s'avergonyeix de mi la vanitat.

Tirí per la finestra ma fortuna
veient millor fortuna esdevenir:
quan llançava les coses d'una a una,
les ales me sentia alleugerir.

Me vingué amb la pobresa la bonança;
perdent los béns, també en perdia el jou;
si de res jo sentia la recança,
me deia Déu: "De mi no en tindràs prou?"
 
 
LA PLANA DE VIC
A L'ESBART DE SOS POETES

Niuada de calàndries, poetes de ma terra,
jo enyoro vostres càntics d'amor, dintre la mar;
avui que el maig aboca ses flors pel pla i la serra,
ai!, qui us sentís a l'hora de l'alba refilar!

Qui pogués amb vosaltres volar per les rouredes
que beuen les suades de l'aspre Pireneu,
i vora els banys de cignes d'aqueixes pollancredes
descabdellar lo somni que és vida del cor meu!

Ja es deuen prats i ribes cobrir de verds domassos,
cada turó amb la vesta de flors que més li escau,
la santa primavera per rebre entre sos braços
que amb nuvials adreços hi baixa del cel blau.

Per eixos camps que fiten los lladoners i saules,
lo fenc ja trau espiga, les pomeredes flor?
Les Coromines mostren a regadiues taules
fajols que es tornen plata, forments que es tornen or?

I el cànem que el desembre veurà de la filosa
rajar al fus, fusada tornant-se el fi moixell?
I el pèsol de flor blanca parenta de la rosa,
i el llir de flor vermella germana del clavell?

Vermellegen per eixos restobles les roselles?
La clavellina enrama finestres i balcons?
La barretina encara floreix al costat d'elles,
com flor de Catalunya que esclata sobre els fronts?

Lo rossinyol que canta, la tòrtora que plora,
a fer-li ses albades són gaire matiners?
Tornaren-li orenetes al porxo que s'enyora?
Ja van engarlandant-se de roses los rosers?

Ja deu brodar lo Gurri son riberal alegre
perquè a jugar-hi a estones davallin los infants,
i les bardisses cloure la boca del Gorg Negre
perquè el bram de l'abisme no esglaï els caminants.

Les serres, que es coronen de núvols i d'estrelles,
de neu sa vesta a esqueixos ja donaran al Ter,
restant-hi claps encara, com escamot d'ovelles
que delma cada dia la mà del carnisser.

Com deu alçar Casserres sa bizantina torra
per veure Saladeures i el vell cloquer de Vic!
Lo Ter que envers Girona marradejant s'escorre
se'n porta gaires pedres del seu mural antic?

Castells de Sabassona, d'Orís i de Centelles,
gegants d'altres centúries, encara alçau lo front?
Podré tornar a veure-us, masies i capelles
d'on raja amb l'amor patri la fe com d'una font?

Sant Jordi, guarda encara ses Lloses gegantines,
sepulcre de reis celtes o de llurs déus altar?
Ripoll, com altre fènix, renaix de ses ruïnes,
o l'arbre de la pàtria s'acaba d'esbrancar?

I l'arbre que us abriga, com deu ja fer bona ombra,
ornat de nou brancatge son tronc ja revellit!
Los raigs del sol, com deuen jugar amb sa resombra,
com vol de papallones per un verger florit!

Me'n guarda de mos somnis algun d'aletes blanques?
Volaren tots com fulles que escampa la tardor?
Les caderneres troben un niu entre les branques;
mos c~antics per niuar-hi trobaren algun cor?

Almenys oint los vostres d'amor i jovenesa,
de l'aigua al dolç murmuri, qui somniar pogués!
Mes ai!, fuig com la vida ma nau pel vent empesa,
qui sap a l'ombra dolça si ens hi veurem mai més!

Què amargues són, què amargues d'aquesta mar les ones
per qui nasqué en la terra i en un bressol florit!
dolç aire de la pàtria que a tots la vida dones,
per què a mi sols tes ales m'allunyen del seu pit?

Niuada de calàndries, poetes de ma terra,
jo enyoro vostres càntics d'amor, dintre la mar;
avui que el maig aboca ses flors pel pla i la serra
cantau, cantau vosaltres, deixau-me a mi plorar!
 
 
A UN DETRACTOR

Calumnia, detractor,
ta llengua de glavi esmola;
les esbroncs són mon plaer,
los penjaments la meva honra.
Si del glavi no en tens prou,
pren del sastre la tisora,
tu m'has de fer lo vestit
que tinc de dur a la glòria.
L'enclusa pren al ferrer,
a l'argenter la gresola;
no em planyes ni el foc ni el mall
tu m'has de fer la corona;
una perla és cada insult,
un diamant cada afronta.
 
 
A FREDERIC SOLER EN SON ENTERRO

Amb cent corones de flors
te'n veig anar d'esta vida:
tu te'n vas amb cent, de flors:
jo quedo amb una, i d'espines.