Poemes de Reis
ELS REIS, de Joan Maragall
GENER, de Joana Raspall
CANÇÓ DE L’ESTRELLA, de Jacint Verdaguer
TRES REIS D’ORIENT, de Joan Sebastià Pons
ELS TRES REIS SE SEPAREN, de Marià Villangómez
ELS TRES REIS D’ORIENT, de Carles Riba
ELS TRES REIS D’ORIENT, de Joan Salvat-Papasseit
Aquesta nit han passat
i han posat la mà als balcons...
Els somnis dels infantons
han granat.Cap a Orient se'n van tornant
a llur reialme confús,
a regnar-hi tot pensant
en Jesús.Heu sentit avui el cor
matinejador dels nens?
Heu sentit el rastre d'or,
mirra, encens?
Joan Maragall, Visions i cants. L'Avenç, Barcelona, 1900.
En la nit, tres mudats
cavallers fan sa via.
Són tres reis d’Orient
que han sortit d’un país
sense nom.
Si teniu en el cor fantasia,
inventeu-ne un de bell
per al món més feliç
Joana Raspall, Degotall de poemes. Barcelona: La Galera, 1997.
Jo us mostro el camí.
Seguiu-me, Reis nobles;
sóc per reis i pobles
l'estel del matí.Amb roba daurada
jo enfilo en l'atzur
el camí més pur
que hi ha a l'estrellada.Ròssec de claror
vaig deixant per rastre
tinc corona d'astre
i aroma de flor.Tres Reis tinc darrera
i un àngel davant
i a prop de l'Infant
un cel m'espera.Gemadet i ros
vostre Fill, Maria.
A qui semblaria?
A qui, sinó a vós?
Jacint Verdaguer
Tres reis d’Orient – tres reis caminaven,
la corona d’or – de lliri la barba,
el mantell brodat – d’ocells i de branques.
Diuen que han vingut – de la serralada,
i jo no ho crec – que la gent s’enganya.
Ben embolicats – dins una nevada,
del cimal del cel – han fet la baixada
amb un sarronet – d’esteles de plata.
Tres reis d’Orient – tres reis caminaven,
la corona d’or – de lliri la barba.
Passen bandolers – bandolers d’Espanya,
portant ganivets – d’un pam a la faixa.
Maten els tres reis – amb una rialla.
Voreta el camí – els tres reis finaven,
la corona d’or – de lliri la barba.
I els grans bandolers – allavors s’esglaien,
que del sarronet – esteles de plata
fent molta claror – cap al cel pujaven,
i que allà allà – dins la volta blava,
tres reis d’Orient – tres reis caminaven.
Josep Sebastià Pons
Tres camins de retorn
cap a uns regnes boirosos.
No voldrien poders,
d’obeir ambiciosos.
Si es poguessin quedar
vora el més gran Misteri!
Però enigmes petits
esperen llur senderi.
Ara duen al cor
l’estrella que els guiava.
No els cal altra escalfor
sota la volta blava.
Llur posat més humil,
més humana llur cendra.
I un enyor molt pregon.
Divinitat tan tendra!
Potser haurien volgut
ser pastors, menys encara.
Or, mirra, encens; molt bé.
Millor una ànima clara.
Si en fugia el camí,
enllà els esperaria.
Alt Betlem rera els anys,
fonda llum sense dia!
Marià Villangómez.
Fan via els tres; sol, però, cadascun
amb imatges humanes que brusques obsedeixen
des dels anys exhaurits i dolçament cedeixen…
La terra és broixa al llarg del riu profund.
Els camellers rondinen
i els secretaris abominen
de no saber tanta esperança on va.
…. …. …. …. ….
L’última tarda és prima i sense sol. L’estel
s’hi trasllueix, ja quasi sense cel
per declinar. Els tres formen la caravana:
han menjat, han begut,
a la taula reial cortesament rigut.
El camp se’ls dóna obert a dolça mida humana.
Fan cap, ja de vespre, al poblet.
L’estel s’atura al cim d’una casa —la casa:
entre el camp i un carreró estret,
la designa el quiet fulgor de l’alta brasa.
Al costat de la casa, sota l’esclat de brots
d’una grassa figuera, hi ha un pou, amb una dona
que treu aigua i que els mira d’un sol cop d’ull a tots,
acollint amb un pur llenguatge que no sona.
…. …. …. …. ….
I vénen infants de les portes:
surten un a un i a borbolls,
però no com a folls,
sinó discretament; i per les sendes tortes
del camp en pugen més; i també les ciutats
n’envien, i els altres països;
i del fons nu dels temps encara no comptats
se’ls n’ajunten, amb rostres per endavant precisos:
descalços o abillats
com prínceps de pintura;
n’hi ha de blancs, de llors; d’adrets i iguals
i d’encongits per la gepa futura;
de grocs per fam i d’altres lluents com animals
que es crien per l’ensunya...
Carles Riba, Esbós de tres oratoris. Barcelona: Óssa menor, 1957.
Mai no he sabut sencera la més bella cançó:
una pluja d’estrelles
Només l’estrella rua que
en sortir cau
al mar
un vaixell se l’emporta
amarrada a la proa
i serveix de fanal
a uns corsaris d’avui
si l’ocasió fa el lladre
i un anglès que era al Caire
just arribat a temps
per a que li marquessin
i l’estrella es fongués
enyorada
en el piltre de la seva butxaca
M’entorno a divagar:
Tres soldadets del Reis-baioneta calada
i cadascú en el ros un gallaret taronja,
qui diria que als tres els tinc d’ahir vesprada
tancats en el rebost per fer-los vida flonja.
Joan Salvat-Papasseit, L’irradiador del port i les gavines. Barcelona: Atenes A.G., 1921.
