Poemes de Cap d'Any
ARA QUE L’ANY S’ACABA, de Miquel Martí i Pol
FI D’ANY, de Joan Maragall
ANY NOU, de Josep Carner
BON ANY NOU!, de Joana Raspall
PRIMER D’ANY, de Joan Vinyoli
Invoco els dies clars, ara que sé
que me’n desposseeix el temps.
No em vull
subjecte a cap designi que no pugui
sotmetre al ritme encès de les paraules.
A poc a poc, desfaig els rulls del vent.
La font degota lenta i m’acompassa
la mirada i la veu.
Tot se’m revela nou, però l’espera
m’adorm les mans. Només els ulls completen
el cicle tants de cops iniciat
i abandonat.Propòsits?
Quins propòsits?
Miquel Martí i Pol, Obra poètica/1 (1948-1971). Barcelona, Edicions 62, 1989.
El sol se pon emboirat
i tot lo mon vermelleja:
en la boira que fumeja
mor purpúria la ciutat.
Darrera d'un vel daurat
la muntanya's transfigura:
sembla apariència pura,
sembla tota fantasia:
aixís, en la llunyania
esfumant-se capvespral,
de real tota ideal
va tornant la vida mia.
Joan Maragall, Seqüències. Obres completes d'en Joan Maragall. Serie Catalana. Poesies I.
Barcelona: Gustau Gili, 1912.
Ni l’astròleg no sap, dia primer,
u rigorós que un poc de vida ens dalla,
quines estrenes ens daràs potser:
angoixa, amor, traspàs o revifalla.Natura és erta, sense afany ni esquer,
i l’aire és buit i la gelada calla.
Un salut regalima en el cloquer;
mor, a prop de l’encet, l’escorrialla.
¿Qui sap el que vindrà i el que em deserta?
Nou any és nou engany; en vida incerta,
jo sóc una ombra que s’esmuny de frau.
Oh Veritat, tu sola coronada
ben al dellà dels tombs de l’estelada!
Sigues-me llei i certitud i pau.
Josep Carner (1884-1970), Poesia, 1957. Barcelona: Selecta, 1957.
Campanetes de Nadal,
lluïssor de guarnitures
i un pessebre angelical
fet per mans de criatures.
Un avet al menjador,
al portal o bé a la sala;
un gran lot del bo i millor
damunt del bufet s’instal·la.
Mentre escumeja el xampany
a les copes dringadisses,
ens desitgem un bon any
i unes festes ben felices.
Joana Raspall, Divuit poemes de Nadal i un de Cap d'any. Barcelona: Mediterrània, 2013.
He sortit aviat a voltar pels carrers
de la matinada, he mirat els horts
de la nit freda
que finalment ha deixat entrellucar el nou dia.
He pensat que faríem
alguna cosa junts:
inventarem un núvol
de foc? Desviarem un riu?
Abaixarem muntanyes? Aturarem el mar?
Les mudes flors d’un altre
jardí, potser,
se’m tornaran paraules.
Aquest és el primer
dia de l’any:
et donaré dos llibres
que t’he comprat.
En un cafè
t’hi posaré minuciosament
endreces.
Beurem després alguna copa junts.
Joan Vinyoli, Ara que és tard. Barcelona: Edicions 62, 1975.
