ANTONI TÀPIES-BARBA (n. 1956)
El sedàs de la nit
-
- EL COS ARDENT (2)
- Vull retenir els darrers dies d'estiu,
- aquest vent, tebi encara, del crepuscle,
- quan el jardí es va enfonsant en l'ombra
- i l'aigua, que he vessat en abundància,
- perleja a les fulles del llimoner,
- a la vinya salvatge i a la gasa tan fina
- de l'esparraguera
- i penetra a la terra, que desprèn
- el seu baf perfumat, concentrat per tants dies
- de sol abrusador.
- Retindré aquests moments en què les lletres
- del vers es confonen ja amb la penombra
- i la buguenvil.lea, generosa,
- sembla cedir el seu color al darrer
- instant del dia, abans que el vitrall
- de la nit es fragmenti damunt nostre.
- Tambe et retindré a tu, que amb la teva figura
- i el teu silenci, més que amb les paraules,
- formes part del jardí i de la seva
- llum, de la grava que cruix sota els peus,
- de les plantes que creixen, una mica salvatges,
- i de la merla que espolsa les fulles
- cercant en l'humus els petits insectes.
- Tota la llum es condensa en un ambre
- i a la seva claror es belluga el teu cos
- amb pas silenciós.
- Vull recordar-te, en aquests moments
- en què la bonança sembla imposar-se
- al transcórrer indefectible del temps,
- abans que l'aire glaçat ens sorprengui,
- nus, en la nostra contemplació.
- Vull guardar aquesta imatge,
- ara ja només el record
- d'un breu instant que pot ser irrepetible.
Pel viure extrem
-
- HIVERN
-
- A Glòria
- Quan la mà cruel de l'hivern ens estreny
- i la natura es despulla de tot,
- de la roca immortal,
- del faig i de l'alber,
- i la llavor, sota terra, no tem
- la nevada ni l'ullal de la rata,
- tu i jo caminem en silenci
- i el record de l'amor es dissol en l'absència.
- Tot és petit i la distància augmenta
- a redòs de la ventada.
- Els camins ens separen
- pero ens trobem més enllà,
- on la muntanya jeu tota plena de gebre,
- com un gegant ferit mortalment.
- L'hivern és cruel amb el cos dels amants
- i la blanca nevada
- es rebeja en el seu defalliment,
- així com el lleopard esgota la seva presa
- i a poc a poc la dessagna.
- Aixi tu i jo trobem plaer en la distància
- i en el silenci d'aquest paisatge hivernal.
- LA VEU DESITJADA
-
- A Marià Manent
- La veu desitjada,
- la veu que desitjo,
- no és la meva veu d'home,
- aspra i entretallada.
- La veu que desitjo és la veu de l'àngel,
- la paraula muda,
- la tendresa del silenci,
- l'eloquència de la roca
- EMPREMTES
-
- Al meu pare
- No faig més que seguir-te,
- per camins i boscos feréstecs,
- penyals amunt, on nia la boira
- i mor la llum massa clara.
- Tothora sento el teu trepig,
- la teva passa ferma damunt la roca.
- Molt sovint et perdo - em perdo -
- i et veig al cim que m'esperes.
- Rastrejo la teva empremta
- tant a la neu verge com al glever.
- És difícil seguir-te quan la lluna s'amaga
- i la foscor s'encimbella a les crestes.
- Però no hi ha secrets entre els qui parlem
- la mateixa paraula i els qui guardem silenci;
- duus un signe al crani que m'orienta.