EDUARD SANAHUJA (n. 1953)
Mirador
-
- D'HORES DESPENTINADES
- Ara que tinc les hores davant meu
- i em xuclen temps endins despentinades
- i em deixen el record sense relleu,
- ineficaç forat de foradades
- que es creuen per espais arrossegats;
- ara que tinc davant xarop de llunes,
- m'assec a llit i jec i dic als rats:
- rosegadors, raeu-me, feu-me runes,
- feu polseguera, feu rovell, feu cendra,
- feu i desfeu el breu viatge breu,
- aquest llampec, aquest brogit d'un dia,
- feu i desfeu, preneu, tot és per prendre
- ara que tinc les hores davant meu,
- i que no tinc les hores que tenia.
- TÉ UN POEMA AMAGAT
- De petit va amagar totes les pedres verdes
- que cercava amb amor per les platges ardents
- als calaixos secrets de l'armari de l'avi
- o al fons del safareig, com joies submarines.
- Amagava en el llit el fred de les espines
- i al trinxant amagava els llapis i el papers.
- De gran va fer el mateix, més o menys el mateix,
- amb coses més selectes i amagatalls més dignes.
En defensa pròpia
-
- [VII]
- No tinguis temptacions de jugador.
- Que es reparteixin ells totes les cartes
- i totes les victòries importants.
- No vulguis competir, perquè perdràs.
- Pensa que no n'hi ha prou de ser cavall
- per triomfar a la cursa dels cavalls.
- Al final de cursa, de la nostra,
- només hi haurà un balanç, dues preguntes:
- qui has estimat, qui t´ha estimat a tu.
- [VIII]
- Només l'amor pot ofrenar l'encens
- que perpetuï el front d'un cos efímer.
- L'amor és la premissa dels humans,
- l'empremta digital, l'únic destí
- que pot salvar les naus mentre les crema.
- [IX]
- Dius que sóc moralista; ja ho sé.
- Sé que ho sóc, que això no està de moda,
- que els poetes diran que sóc un plom
- i que així no podré publicar llibres
- ni anar al Congrés de Bards Mediterranis.
- Sóc un poeta trist i avorridíssim
- i em sap mot greu haver de fer el que faig.
- Demanaré perdó a qui m'ho demani
- i algú em perdonarà, n'estic segur,
- i jo el convidaré a anar a casa meva
- perquè regiri a dintre de la vitrina
- on un mil·lenni i jo, peti qui peti,
- estem morint-nos sense fer soroll.
- El meu calaix el pot buidar tothom.
- Només m'hi resten l'ètica i l'amor,
- i, tocant l'anell de la memòria,
- la irrenunciable dosi de desig.
- [X]
- No parlo més
- ara que sé segur
- que dintre de molt poc
- podré tocar-te.
