JOAQUIM RUBIÓ I ORS (1818-1899)

 

Nota biogràfica
 
 
 
MOS CANTARS

Si ab mos cantars senzills, oh Pàtria mia!,
terra sagrada a on mon bressol sense gales
balandrejà, al trist to de ses balades,
una mare ab amor;
si cantant de records jo puc un dia
ta corona refer que fulla a fulla
dispersà per tes planes regalades
dels segles lo rigor;

dels antics trobadors la muda lira
jo arrencaré de llurs humits sepulcres,
i al geni que divaga entre llurs lloses
plorant invocaré,
i despertant-ne les que el món admira
ombres sagrades, noms cenyits de glòria,
los comtes i antics reis, i llurs famoses
batalles cantaré.

Jove só, oh Pàtria!, sí, i la mà encara
tremola sobre l'arpa a on la cigala
brillà dels trobadors, a on ressonaren
los cants dels Cabestanys:
jove só: ¿mes què importa si m'ets cara,
oh Laletània!, si a ton nom ses ales
bat mon trist cor; si em sobra en amor patri
lo que me falta en anys?

Durs seran mos cantars, sens harmonia
saltaran de mon cor mos sentits versos,
com d'un acer ardent salten hermosos
trossos de foc brillants;
mes no se'ls tatxarà de bastardia,
pus llemosins seran encara que aspres,
i en records rics i en fets cavallerosos
dels hèroes laletans.

Durs, sí, mes nobles com lo vol de l'àliga;
mes llibres com los monts que ses nevades
crestes, que boscos de mil anys cenyeixen,
aixequen fins al cel;
ni en sonores voltes assentades
en lleugeres columnes d'or i marbre
daran venals llaors als qui mereixen
sols despreci i cruel.

Ni temes, Pàtria que ab cantars joioses
tes llàgrimes insulte de viudesa;
ni recorde vils noms dels qui trencaren
lo ceptre de tos reis.
Preste'm son foc de Laletània el geni,
i al món recordaré la saviesa
dels antics i bravura que al món daren
llur dialecte i llurs lleis.

Presten-m' son geni els trobadors que dormen
en llits de marbre, en pau i exempts de pena;
i en melós llemosí, pus és lo idioma
ab què parlo al Senyor,
cantaré tes grandeses, Catalunya,
tos comtes i antics reis que per l'arena
lo pendó orrossegaren de Mahoma,
del sarraí traïdor.

Cantaré als paladins que en tes riberes
del Jordà venerat l'arena santa
ab sang tenyiren que ab sa sang divina
lo fill de Déu regà;
i al jovenet galan que ab àgil planta
penjada l'arpa al coll que al vent gemega
baix lo dorat balcó d'a on dorm sa nina
venia a sospirar.

I cantaré els amors i l'hermosura
de les filles gentils de les muntanyes
les del cos més airós que una urna grega,
més que un gerro de flors:
pus no sempre ressona en les altures
ni entre sostres daurats, ni en salons gòtics;
pus no descenya les humils cabanyes
l'arpa dels trobadors!