ANTONI PUIGVERD (n. 1954)

Curset de natació
RIERA SECA

Han quedat moltes ombres rera meu,
un tumult de riera: les deixalles
que s'han anat enganxant a les branques
i entre els racons difícils. Tot és sec.
Aquest estiu ha evaporat del tot
l'aigua baixada i ja només es veuen,
en la decrepitud dels verds que es moren,
plàstics i draps, papers d'una ruïna.
EXCAVACIÓ

Arriba, sembla, l'aigua de setembre,
l'aire és més viu i ve de gust estar-se
a la finestra a veure caure pluja.
Sagna decapitat el sol al fons
però la massa de núvols destil.la
una llum bruta. No sé per què miro,
encara, el cel, com si es pogués entendre
la música de l'òpera dels núvols.
Si és llum, només: un ariet de vidre
que m'esbotza els vitralls de la mirada.
L'aigua que va caient ara rellisca
sobre la pedra de la meva estàtua.
Hi deixarà, potser, un rastre de molsa,
un verd que el cicle anirà esgrogueint.
Serenament notaré com les mans
i els llavis de l'erosió m'estimen.
FINESTRA DE TREN
Windows between you and the world.
Louis McNeice

Al tren, en un departament prou còmode,
m'he trobat bé. S'ha anat podrint el dia
(en aquesta hora és possible sentir
un tremolor a l'entrecuix de la tarda),
els roses i els morats s'han adormit
plàcidament en els suburbis blaus
i, a poc a poc, s'ha fet de nit. Només
uns grocs vacil.len de lluny quan passem,
perforant la carn negra de la fosca,
prop d'algun poble taciturn. Tornem
a la ciutat i, mentrestant, m'agrada
l'aire cosmopolita d'aquest tren,
perfums discrets, mirades i camises
i la frontera justa entre ells i jo.
Em veig al vidre prou serenament:
mentre el tren corre, el paisatge s'allunya
i, en canvi, jo no em moc; com si, de fet,
el tren i jo mateix fóssim metàfores.
ONZE

Després del joc, la llum descansa i deixa
sobre la teva pell un rastre lila
mentre jo amb calma faig baixar una reixa
que t'abstreu i t'allunya i et vigila.

Amb ferro a la mirada, doncs, faig créixer
les dunes que el teu cos de sempre estila,
i el golf solemne de carn on s'engreixa
el mar que sóc, embastardit d'Atila.

Des d'on et miro sembla que la lluna
del temps t'hagi enllustrat gestos i pell
només perquè jo hi trobi la fortuna.

I reconec, aleshores, castell
benigne, port, masmorra inevitable,
que també l'òxid dels anys és amable.
BÚNQUER

Ja l'alegria d'uns llençols, només
(els cossos usen lèxic tolerant),
ficats a dins del búnquer tal com fan
els altres (fugen, que no hi ha recés,

i enmig del laberint riuen). Després,
potser com un silenci d'elefant,
cau damunt nostre l'ombra d'un espant
i n'acceptem el buit com si emplenés:

mirem d'acomodar-nos, si més no
per fer menys densa la calma dels dies,
per esquivar les baves dels messies,

per enfosquir el somriure del dolor.
Per fer veure que no notem el greix
que se'ns fica pertot i sempre creix.
GROCS

Si pogués dormiria (la son és joia cara)
i deixaria escórrer tots els lleixius que em cremen
la baieta de l'ànima. Si pogués construir-me
un rai o una canoa, no per fugir sinó
només per relliscar, seguir el corrent més viu
sense immutar-me, moll, potser, però segur,
patint als remolins, és clar, però sortint-ne.
Estirat a la fusta, nàufrag de mi mateix,
veuria passar el sol des d'un tranquil meandre,
i, encara, fent un salt, flotaria en silenci
enmig de l'aigua verda, com un ninot inflable.
Entendria que el temps és el pas d'un color:
veuria un groc llevant-se, un confit de taronja
que es torna lentament groc de llimona verda,
cabells tenyits d'albí i pell de fusta clara,
jardí amb flors de mimosa que fan olor de fàbrica
de galetes i neules amb la mantega fresca.
I les capes, més tard, de vernís a la fusta
del dia: groc de flam, amb Royal i sense ou,
groc de jersei de Benetton sobre pell de caoba,
groc de cor d'enciam i de nens que a l'escola
pensen en els gelats de coco i de vainilla.
Fins que els flams i les cremes portessin rovells d'ou:
sobre el negre, les ratlles d'abelles i de taxis
gastarien la febre dels corredors de borsa.
El sol seria l'oros, llavors: apoteosi
de monedes de foc encenent les onades
sota un lament de trompes fregades amb Netol.
El groc d'aquestes flames seduiria els blats,
s'aplicarien tots a coure a la paella
un arròs de safrà que les dents dels turistes
trinxarien a gust abans de violar
el groc ocult dels préssecs. Massa madurs, els plàtans
de tardes xafogoses mostrarien les pells
d'orientals banyant-se; la llimona del te,
ombrosa, es confondria amb la crema cremada.
S'imposaria el sucre, certament, al capvespre:
esforç de melmelada quan la claror, escapant-se
d'entre les mans dels arbres, s'enterra suïcida.
I d'altres se'n veurien, de grocs: fluorescents
ratllant les carreteres quan la nit serviria
papers vells i ulls de cotxes i a dalt es refarien,
indecisos i tímids, fragments de l'or diürn.
És llavors quan veuria el cutis de la lluna
plorant cansadament com la mantega vella
i tancaria els ulls sense adonar-me'n. L'aigua
lleparia la fusta amb una llengua lenta
i em gronxaria en somnis com si fos un infant.
Darrera les muntanyes, m'observarien monstres.
TRESOR

Després de l'estriptís de la memòria,
quan els fantasmes del passat es juguen
les poques certituds que et queden, digues:
¿de què ha servit anar fugint de tot,
perseguir el mapa, enfrontar-se als pirates,
resistir heroicament els temporals,
i d'illa en illa anar perdent amics?
¿S'ho val aquest tresor que ara remenes
amb ulls distrets i les mans amb durícies?
¿De què en faràs si ja només voldries,
no pas comprar, vendre't a tu mateix,
perdre't de vista? No miris el cofre,
t'hi trobaràs gravada en or la cara:
hi enfonsaràs l'espasa inútilment.
CARNASSA

Has canviat el papa Marx pel nas,
ho dius amb l'aire descordat dels frívols
(un aire de Cartier tret d'un basar
i candorosament mostrat arreu).
"Es tracta de comprendre on van els trets;
com a l'oest: olores i endevines
ràpidament quins són els del teu bàndol."
I t'has quedat tan ample perquè, encara,
no saps que es venen, bonifaci, uns guants
per remenar exquisidament els tòpics.
Et vèiem fer tots els papers del màrtir
(sempre has estat aplicat) i ara vols,
enllustrat amb les sedes del cinisme,
que alcem apostes novament per tu.
¿Només perquè has sabut guanyar el terreny
a l'altra banda de la simetria?
Camaleó, hi arribes amb retard,
el contracop del pèndol no perdona:
dels màrtirs, si més no, se'n fan relíquies;
dels innocents pescats per noves sectes,
humoristes petits en fan carnassa.

La migranya del faune
CENDRA D'UN ARBRE

He pensat els teus peus
i els he besat de nit
quan la fosca té els músculs
entristits, de mantega.
He callat molt: de dia,
també de nit: mantega
sempre: és llarga l'espurna
del desig que el crepuscle
subratlla: incendi lent
de l'arbre solitari:
fusta que crema, inútil
com el foc d'aquest dia
que se'n va, com les flames
de l'univers: els boscos
creixen per construir
les cendres; per desfer
la mantega del tot.

Vista cansada
TARDA DE DIUMENGE

Hem estimat tots dos -tots tres, potser-
les dolces tardes de l'hivern, tancades.
Llegim diaris i bevem cafè,
la llum de fora es va perdent i deixa
un groc ataronjat, la mel del dia.
Aixeco els ulls distretament per veure
dibuixos d'un goril·la que fa riure;
aixeco els ulls per veure-la, de fet:
em meravella la puresa química
de la felicitat dels nens.
Tu dorms,
plàcidament i blanca, com un símbol.
Penso en el fotograma que formem;
m'espanten i m'agraden els moments
en què la nostra vida és tan amable:
dels horrors protegida amb aquest vidre.
ELS CUCS D'AUSIÀS

Hi ha paraules que pesen com la música. Entren,
sedueixen neuràlgies o penetren rompent:
invisibles, enterques, incansables, voraces.
Se m'acosten per dins, com els cucs d'Ausiàs,
deixen ous i devoren, se m'instal·len i creixen,
es rebolquen, es llepen, van fent ous i menjant.
Ara em surten pels ulls i reculen; s'abracen.
Han creat dintre meu un imperi de fàstics:
relligats, untuosos, fertilíssims, potents.

És a mi a qui reclamen, afamats, la resposta?

Hivernacle
LLUNES

En faig prou amb els trossos que et recordo:
unes natges, un pubis i les mans
que els ressegueixen: llops sobre la neu.
La pura lluna de la teva gropa,
el reflex de la lluna als ulls d'un llop,
i les pàl.lides carns que el llop masega,
ja salivades abans que les urpes
comencin el festí (als pectorals
i a les espatlles: la musculatura
infatigable de l'instint). Després
potser els llavis, recordo, i, vagament,
un cos de nina que se'n va: la son
i la fortor del cau. Lluna més alta.
PÀTRIA

De tant en tant em tornen els carrers
on vaig passar els meus primers anys: delícies
de fan i basses per als jocs, l'encens
a la capella, el perfum del llatí,
la carn solemne de la mare, els cromos,
els tebeos, les misses funerals
a primera hora. Negre i or: inflades
veus d'uns clergues que van iniciar-me
pels laberints on la llum pren la forma
de les ombres; i el gust, la del disgust.
No recordo d'aquell petit jardí
sinó una enorme pedra freda on sèiem,
les roses grogues, unes peres d'aigua,
els dies llargs travessats amb tricicle,
l'olor de fongs i vinagre al celler;
i el llòbrec soterrani on em tancaven
entre patates i cadires velles:
un infern de butxaca on vaig aprendre
l'ofici de queixar-me i esqueixar-me.