PEREJAUME (n. 1957)

L'autor a LletrA | Multimèdia sobre l'autor | L'autor 2.0

Música de poetes Poemes de Perejaume interpretats per Francesc Ten & Marc Egea i altres

Oli damunt paper
NÚRIA

Arbres i tu sou d'una aigua amagada,
un mateix arbre opac i transparent,
la superfície on cada vegada
em reflecteixo arbre en tu. Constantment

l'aigua s'enfonsa en la visió obscura
dels arbres, al vernís d'arbre del vent.
Sota quin son desperts, quina pintura,
per quin indret, et beso fondament?

Ningú no ha vist ningú. Brilla el retaule
de la lluna. S'hi veuen clarament
els cràters d'or i, balbs, els mars d'argent.
Amb rials i turons paro la taula.

Vidre i mirall tot és arreu i res
sobre l'aigua on som u i tots dos som tres.
CINC PUNTES DE LLUM I CINC MÉS D'OMBRA

Ho sap la nit, per estepes de borra,
entre les branques nevades del far
i l'arbreda que gira dalt la torre
fent cruixir els troncs en l'espai anular:

Com allaus cauen els dies i corre
un disc de llum rere el fons estel.lar
de l'arbreda que gira, lluu i s'esborra.
Entre cim negre i cim, ve l'alta mar

amb la punta nevada que separa
les nits, la punta freda i giratòria
que les ensolca a la llanterna, juntes.

Res no s'encén, ni s'oblida, ni es para.
Gira una estrella amb cinc fars a les puntes
i, amb neu de cinc muntanyes, la memòria.
QUAN SEMBRO LES IMATGES EN POSTALS, ES VINCLA COM UN JONC EL MAR A L'AIGUA

L'ombra és un llum amb mil masoveries:
la mallorquinització dels nius
a l'alzinar marès, i a les badies
l'aigua apilada en munts figuratius.

Dels arbres escultura mar i mar
tan exactes i obscurs com la certesa;
a la claror d'una alzina - la llar! -
i entre farors de gemma - la ceguesa!

Veler del vers, em cap entre les mans
el del ramat i el rastre de les barques.
Pintar ve a ser confondre aquestes marques
amb gruixos de marfull sobre els envans

i al pas de cada onada amb boscos prims
atènyer, en versos lliures, mar i cims.
PANORÀMICA
A Jacint Verdaguer

Damunt d'aquesta taula els mots són cims:
el redall d'herba tendra, l'aire, una
pedra, el boix clarer, els terraprims
de la serra, Ribelles, Rocabruna,

un munt de palla, Montnegre, les dues
distàncies del suro: la real
o bé aquella altra llunyana, corrues
de fruiters, marges, feixes, el fangal

del joncar, les colrades vessants d'un
pa de molsa, el Brull, Sant Amanç, Santa
Magdalena, un grup d'avets, algun

esquei tot just nevat, la neu madura
dels ginestars, Matagalls, Canal d'Ura.
Amb cims als mots, Verdaguer s'ageganta.
EL BULL DE LES ESCORCES
A Joan Brossa

Muntanyes sense nom, de l'aigua. Tu
que n'eres d'entre totes la més fosca
i, abans de rompre, l'aigua se t'embosca
i quedes aturada. Com si algú,

feta amb parets de mar i envans d'alzina,
provés d'alçar la costa i guanyar lloc;
i, amb neu a les majúscules, un roc
n'apessebrés l'escuma i la farina.

Sobre el paper veig l'oli que engavanyes,
amb tintes hipsomètriques i cotes,
pujant a peu des dels pigments als pics,

duent a mans els signes on enclotes
mars erosius al ras de les muntanyes
i, en l'alta mar, la tartera dels dics.
TOT VE PER MAR, DE FOSC, A LES ALZINES

Si dic: Montnegre, en pintar una marina,
quan la foscor posseeix els brillants
i el Carro Gros del firmament tragina
una estiba amb feixines i aglans,

l'ombra del nom hi enfosqueix els turons.
Tot ve per mar, de fosc, a les alzines,
amb raigs glaçats als fars dels espigons,
si dic: Montseny, entre vels i boirines,

guaitant l'obaga alpina dels estels;
o bé, si veig, amb els cims bo i presents,
jocs de mars i torderes, rere cels

llevadissos, o, enllà dels plegaments,
vessants pairals i pics d'oratge, als gels
acolorits de la rosa dels vents.