PEIRE VIDAL (s. XII)
-
- AMB L'ALÈ ASPIRO A BASTANÇA
- Amb l'alè aspiro a bastança,
- ple de bella complaença
- l'aire que ve de Provença.
- Si d'allà me'n fan lloança,
- jo l'escolto somrient
- i per un mot, en vull cent,
- car que en parlin bé m'agrada.
- D'estimar-la mai no es cansa
- el qui va del Roine a Vença.
- La tanca el mar i Durença
- i hi regna fina alegrança.
- Mon cor vivia plaent
- entre aquella franca gent
- i amb midons, que n'és la fada.
- Si d'ella fem recordança,
- a témer res hom no pensa
- perquè el goig sempre hi comença.
- I aquell qui a enaltir-la es llança,
- per bé que en digui, no ment,
- que és la més benmereixent
- que en tota la terra és nada.
- Si canto i visc en gaubança,
- si res valc o he prevalença,
- n'és tota la mereixença
- del seu juí i ensenyança.
- Que si faig res escaient
- o tinc un bon pensament,
- del seu si ve l'abrivada.
