Click on a icon next to a poem to read its English translation
FRANCESC PARCERISAS (n. 1944)
L'autor a LletrA | Multimèdia sobre l'autor | L'autor 2.0
L'edat d'or
-
- MATÍ AL BAR
- S'han vist sovint al bar,
- a les hores de sol del migdia,
- quan l'enrenou del carrer
- desafia la piuladissa dels ocells,
- i es fiten només amb un somrís
- que creua l'abisme de les taules.
- Ah!, si els acostessin ara,
- enderrocades les barreres que els separen!
- Quin goig dels cossos, quin delit!
- Però tot són cabòries.
- No hi ha hagut mai res.
- Mai no han creuat una paraula.
- I encara seguiran així dies i dies,
- tot observant-se de lluny, indecisos,
- canviant només la timidesa del somrís
- per aquesta felicitat de la distància:
- un fil a punt de trencar-se.
Altres poemes
-
- UN DIA COM AQUEST
- Fa hores que volta amunt i avall
- engabiat a la pròpia cambra.
- Voldria sabem amb quines paraules
- poder escriure aquell record,
- però li costa tant trobar-les
- que duu esquinçats un munt de fulls.
- Ara s'atura arran de la finestra
- i encén un cigarret.
- És estiu, la tarda és xafogosa
- i li arriba l'aldarull i els xiscles del carrer.
- Potser fou un dia com aquest
- que començà allò que l'ha dut
- on ara es troba: a una cambra sola.
- Potser fou un dia com aquest
- que començà allò que el manté
- pertorbadorament viu: el seu record.
- Fins les olors semblen les mateixes.
- I torna a seure i a lluitar amb les paraules
- i és gairebé com si la tingués al costat,
- com si la sentís riure entre els llençols.
- I a mesura que escriu i la recobra
- sap que la tarda s'esllavissa,
- que aquest dia i aquell,
- quan acabi la nit que ara s'inicia,
- tindran una mateixa fi, inexorable.
- RETRAT DEL POETA
- Xiula el vent, l'aigua s'ha glaçat
- a les canonades, neva.
- Fa hores que és fosc
- i es formen caramells de gel
- a les teulades.
- Que n'és de bo tancar el llibre,
- bufar la bugia que crema sobre la taula
- i, a la claror de la llar de foc,
- arraulir-se al llit, sense sorolls,
- per no desvetllar el son d'aquest cos jove
- que ja fa estona que descansa, pur.
- Ara, colgat sota les flassades, tanca
- els ulls i rememora aquest dia
- no gaire diferent de tots els altres.
- Frueix d'aquest petit moment de plaer
- que tot s'ho val, abandonant la mà
- sobre un pit que sospira, adormit,
- la cara en la tofa flonja dels cabells.
- Serà així, la mort?
- ¿Benvinguda com aquesta son que et pren,
- dolcíssima, sense retrets ni greuges,
- agraint només els dons incommensurables de la vida?
- ¿Serà així que, en el camí de la fosca,
- anirem a l'encontre de la llum?
- HOMENATGE A BRUEGEL EL VELL
- En aquesta nit nostra té cada cop més interès parlar
- tots junts de la carícia dels vestits que desllinden
- l'home del món, la carn de l'instrument de treball.
- Perquè estem recordant el vell Bruegel i els seus
- primaverals blaus que allunyen els camps
- i l'or polsós del blat i dels capells de palla,
- els ramats indòcils com fulles de coure
- i el glaç i la neu del poble que pateix
- l'hivern i la injustícia d'una terra
- feta a mida d'una llei senyorial.
- (Recordeu que va néixer el 1528 a la ciutat de Breda.)
- Parlem de l'exemple del vell Bruegel
- perquè l'amor al treball i a la vida de l'oci,
- amb camperols sorruts que juguen a bitlles
- i patinadors que rellisquen i cauen de cul,
- té totes les expressions més belles en la mà
- del mestre flamenc. En aquesta nit fosca
- en un minso país com el nostre encara s'esmunyen
- idealistes cabòries del que hauria d'ésser i no és.
- I ell, Bruegel el vell, mort en plena verema,
- agafà uns color i amb els dits del cor
- ens proposà la història de tota l'estètica:
- 'jo pinto la vida dels homes'.
- Descobriu-vos el cap.