DOLORS MONSERDÀ I VIDAL (1845-1919)
Nota biogràfica
-
- LA CREACIÓ DE LES FLORS
-
-
-
-
A la memòria de ma inoblidable amiga i venerada mestra la il·lustre poetessa catalana Na Maria Josepa Massanés.
- Era del món en la gentil aubada.
- Al bes de Déu brollaven esplendents
- los clars estels, la lluna platejada,
- lo sol, los monts, los mars, rius i torrents;
- que al contemplar-se amb meravelles tantes
- un dolç himne de goig feien sentir:
- tan sols la terra, papallons i plantes
- unien a son pler fondo sospir.
- - Sospirs -digué el Senyor- quan la bellesa,
- la força i l'esplendor escampo arreu!
- Sospirs en l'encisera jovenesa!
- Quan tot somriu! Digueu-me, ¿què voleu?
-
- -Senyor, acotant-se
- humil i confosa,
- amb veu vergonyosa,
- la terra va dir:
- jo bé us agraeixo
- los béns que sustento,
- los dons que en mi sento
- crear-se i fluir.
- Jo sé que ma saba
- és saba de vida,
- d'on trauen eixida
- ignotes llavors;
- jo sé que hermosegen
- l'espai mes muntanyes,
- que dins mes entranyes
- hi nien tresors.
- Jo sé que tinc boscos
- d'esplèndid fullatge
- on tenen hostatge
- palmeres i avets;
- jo sé que recorren,
- tot dant-me besades,
- corrents platejades
- mos fèrtils esplets.
- Jo sé que m'adornen
- mil formes hermoses...
- mes, són poc vistoses
- mes gales majors;
- per çò amb greu recança,
- quan tan fosca em miro
- ¡sospiro i sospiro
- per tindre colors!
- Així la Terra al Senyor contà commosa
- lo dol novell de son primer pesar,
- quan les plantes, movent sa fulla airosa,
- així varen parlar:
- -Molt, Senyor, nos encisa
- nostre fullatge
- tan retallat i tendre,
- i amb gràcia tanta,
- que bé es creuria
- que el tallaren dels àngels
- les mans polides.
- Nos plauen nostres branques
- que balancegen,
- i al trobar ses germanes
- dolces se besen,
- i quan s'inclinen
- ¡Que de coses i coses
- conten i diuen!
- Nos plau, quan entre boires
- despunta l'auba,
- banyar-nos amb les perles
- de la rosada
- i oir follies
- que al passar mormolegen
- aures divines.
- Nos plau, en la fonteta
- que mansa corre,
- mirar-hi nostres fulles
- hores i hores
- i, amb sa aigua clara,
- donar als brots que neixen
- frescor i saba.
- Mes, ¡ai! fera tristesa
- nostre cor mina:
- ¡voldríem més hermoses
- les nostres filles!
- que aimants i folles,
- ambicionem per a elles
- més brillants joies.-
- Així les plantes al Senyor contaren,
- la tendra aspiració de son pesar,
- al punt que els papallons s'adelantaren
- i així varen parlar:
- Estem joiosos de nostres gales,
- que els prats enjoien per son primor,
- per res daríem les nostres ales,
- incrustades de safir i or.
- Tan diminutes, que vola amb elles
- nostre cos feble, sens cap recel,
- des de les planes ombrils i belles
- fins a les boires del mateix cel.
- Nos plau, quan l'auba lo món clareja,
- enlaire emprendre lo vol ardit,
- i enmig la branca que es balanceja,
- trobar-hi hostatge quan ve la nit.
- Nos plau quan crema l'ardent migdia
- de nostres ales lo polsim d'or,
- en la fonteta de prada ombria,
- gosar los besos de sa frescor.
- Mes nostra pensa, d'il·lusions plena,
- d'altres belleses lo goig pressent;
- tan xic, com feble granet d'arena,
- nostre cor tendre batega i sent.
- I quan joiosos, fixem la vista,
- mirant la terra des de l'espai,
- nos apar fosca, nos apar trista,
- i hi cerquem gales que no hem vist mai.
- Nos hi plauria de veure en ella
- les estrelletes que hi ha en lo cel,
- on s'hi tanquessin, per meravella,
- petits calzes reblerts de mel.
- ¡Que bella fóra la nostra vida!
- Volar entorn d'elles ¡que dolç i grat!
- ¡La ditxa nostra serà finida
- sens les belleses que hem somniat!
- Tals desigs, amb lo pler que ouen los avis
- les paraules del nét, que és son encís,
- sentí el Senyor, i en sos divinals llavis
- s'hi dibuixà un somrís.
- I de la terra, al punt mateix, brotaren
- com prodigi esplendent, milers de flors,
- que de l'espai les aures embaumaren
- amb mai sentits olors.
- Mes al veure de Déu, la faç hermosa,
- al sentir sa grandesa i majestat,
- tornà d'encès color la fresca Rosa,
- lo Pensament, morat.
- Groga, la xica flor de l'Englantina,
- l'envellutada Fúcsia, blau safir,
- lo Clavell, roig, la Dàlia, carmesina,
- i blanc lo Gesamí.
- I d'una a una, al punt, les flors novelles,
- prengueren del color, los tons suaus,
- i tingué el camp Ridortes i Roselles,
- Ginestes i Capblaus.
- I amant digué el Senyor: - Potent ja brilla
- la nova creació que em demaneu;
- del món l'encant serà, puix que n'és filla
- d'un gran somrís de Déu.
- Gentils les flors, embelliran alhora
- los camps, palaus, cabanes i fossars,
- i embaumarà sa flaire encisadora
- les grades dels altars.
- De la nina seran gala preuada;
- ornament delicat del llaç d'amor;
- i el trofeu més volgut, la joia aimada
- del pobre trobador!
- LA CAPUTXA CATALANA
-
-
-
-
A les meves filles
- Dintre la caixa de núvia,
- de noguera i de vorí,
- amb lo rusc i la filosa,
- lo gipó i lo drap de bri,
- barretina roja i musca
- i gambeto del padrí,
- molts anys fa que en so tancada,
- enyorant, ¡trista de mi!
- la flaire de ginesteres,
- violes i romaní.
- Plegadeta m'hi deixaren
- des que l'àvia va morir;
- ni sols per anar als sufragis
- la nora me féu servir;
- per follies dels vilatges,
- ma senzillesa avorrí...
- Com si els caps que em rumbejaven
- jo no els hagués fet lluir!
- Ai, si parlar-ne volguessin
- violes i romaní!
- Prou dirien les vegades
- que amb l'airet del bon matí,
- al baixar a missa primera,
- los que ens veien pel camí
- deien a la minyoneta
- que s'abrigallava amb mi:
- Ets la nina més airosa
- que hagi somniat cap fadrí!
- Si apar que a ton pas esclaten
- violes i romaní!
- I ella, sobtant-li a la cara
- una onada de carmí,
- sombrejant amb la caputxa
- sos ulls d'estel vespertí,
- semblant la perdiu novella
- que acaben d'espaordir,
- rost avall per la drecera,
- com portada pel garbí,
- s'esmunyia entre ginestes,
- violes i romaní.
- Lo cap abaixat a terra,
- lo cor amb l'Anyell Diví,
- lo cistelló per l'oferta,
- pels qui en Déu varen morir;
- si en lo camp era ridorta,
- en l'església gessamí:
- los minyons li'n feien rotllo
- per a veure-la sortir;
- que amb sa flaire... s'eclipsaven
- violes i romaní!
- De sospirs i d'amoretes
- quants ramells ne vaig collir
- fins que a l'hereu d'eixa plana
- ma mestressa donà el sí!
- Prou que avui les seves nétes
- les voldrien assolir
- les que amb humil caputxeta
- la seva àvia va gaudir;
- mes no escauen amb follies
- violes i romaní.
- Des que el vent d'usances noves
- tancada me deixà aquí,
- ni escolto el dring de les unces
- ni de la vrema3 el tragí;
- la malura arrasa vinyes,
- les guerres fan estremir,
- i els fills de la nostra terra
- al rei han d'anar a servir!
- Com no heu mort amb plors de mares,
- violes i romaní!
- I amb eix baf de mort i angoixa
- que arreu se deixa sentir,
- flocs i modes de les viles
- foll lo camp vol escarnir;
- ja les filles de muntanya
- no es coneixen pel vestir;
- ja han llençat lo gipó negre,
- lo blauet i el drap de bri
- amb sa flaire de ginesta,
- violes i romaní!
- Usances, furs i riquesa,
- vos heu soterrat amb mi!
- Dels passats s'estrafan modes,
- mes l'esprit se'l deix morir...
- Oh, bons corcs i arnetes blanques!
- quan m'arrabassin d'aquí,
- porteu la pols de mes runes
- al vell cim del puig veí,
- on finesca entre ginestes,
- violes i romaní!
- L'ARRIBADA
- Des del peu de la pujada
- ja veig sobreeixir els rosers
- brodant amb ses branques tendres
- los cantells de la paret.
- Ja sento les flaires vostres,
- gessamins i llimoners,
- aquesta flaire de casa
- que no es confon amb cap més.
- Ja veig ma cambra volguda...
- los finestrals són oberts
- com amics que m'ofereixen
- l'aixopluc de son recer.
- ¡Ja so dalt! Ja so a la casa
- i arreu me sento a tot pler.
- ¡Oh, les plantes benvolgudes
- del meu jardí sempre verd!
- ¡Quin esplet de fulles noves
- les acàcies i ametllers!
- Les branques de la perera
- per sobre el banc s'han estès
- i el gessamí amb ses flors blanques
- damunt seu fa d'encenser.
- ¡Valga'ns Déu! ¿I la mimosa?
- ¡quina florida que ha tret!
- ¡Oh, que hermós! ¡Al cim de l'arbre
- penja un niu que sembla un bres!
- I allà dalt de la teulada
- ¡hi ha tot un vol d'aucellets!
- ¡Benvinguts, que llar on nien
- diu que Déu la beneeix!
- DE BON MATÍ
- A penes he obert los ulls
- ja he sentit galls i pollastres:
- un doll de co-co-ro-cocs
- que ha arribat fins a ma cambra.
- Abocada al finestral
- hi he vist baixar lo recapte.
- L'aviram, al ser-hi a tret,
- s'hi ha tirat d'una volada.
- Bon Jesús, ¡quin batusseig!
- ¡Quin bé de Déu de picades
- repartides als menuts
- que valents los planten cara!
- Quan s'han trobat satisfets,
- alegrois, s'eixamplen d'ales.
- Lo gallot de roig plomall
- n'empaita a la polla blanca,
- los pollastres més petits
- a les gallines encalcen
- i la lloca fa ¡co-coc!
- per fer-ne saber que és mare.
- Mes lo plat no resta sol;
- gat i fos hi fan llepada,
- en tant que pels junts dels rocs
- llambreguen les sargantanes.
- Los meus néts, com esquirols,
- s'enfilen pels cims dels arbres,
- als moixons espaordint
- que del bon fruit n'esmorzaven.
- La nena ¡dolç àngel meu!
- al galliner s'és ficada
- i del fons del ponedor,
- tot rient, los ous abasta.
- Un ne porta a cada mà,
- joiosa de la troballa,
- que el seu avi embadalit
- li paga amb tendra besada.
- L'ÀNGELUS
- Atuïts los aucells volen
- per un vent tot escalfat,
- lo brunzir de les cigales
- omple els camps amb son ¡zac-zac!
- Un sol que tot ho aclapara
- de llum inunda l'espai,
- i pels plans i per les serres
- un polsim daurat hi cau.
- Profund i encalmat silenci
- ha fet presa de l'afrau;
- papallons que s'encalçaven
- tot d'una s'han deturat...
- Feta un or la mare terra
- s'ha omplerta de majestat,
- i un aleteig de misteri,
- sens veure'l, se sent vibrar.
- Quelcom de gran i solemne
- ha estremit la immensitat;
- són les dotze batallades
- que cauen del campanar.
- Sens esment les mans se pleguen
- i els ulls s'aixequen en dalt,
- vers un cel sense cap núvol,
- tot envellutat i blau.
- Un cel on la fe hi ovira
- un àngel que va baixant,
- duent esteses les ales
- i en les mans un lliri blanc.
- L'acompassat toc de l'Àngelus
- ressona per l'ample espai,
- i un devot Ave Maria
- surt del cor dels cristians.
- LA PANERA
- Los infants no són a l'hort,
- i en vaga estan les joguines;
- tampoc a sa mare veig
- que jamai los perd de vista.
- Si no els oviro en cap lloc,
- ¡bé en sento la xerradissa
- com d'un piulejar d'aucells,
- que amb cap més la confondria!
- Me'n pujo escales amunt
- per allà on les veus me guien;
- l'escamot dels desertors
- l'he trobat tot de seguida.
- Los brilladors raigs del sol
- l'antiga cambra il.luminen,
- i un ambient de santa pau
- hi fa un oreig que captiva.
- Blanca panera de joncs
- al costat d'un bres s'ovira;