MARCABRÚ (...1130-1149)
-
- A LA FONTANA DEL VERGER
- A la fontana del verger,
- on l'herba té un verd rialler
- a l'ombra d'un arbre fruiter,
- amb blanques flors d'adorn joiós
- i ocells sonant llur cant primer,
- sola i marrida, trobada he
- la qui refusa el meu deport.
- És noia noble d'un castell,
- té el cos galà, blanca la pell;
- i quan creguí que tant d'ocell,
- la primavera i les verdors,
- i si li deia cap mot bell,
- li donaria goig novell,
- de sobte muda en desconhort.
- Els plors que vessa amargants són,
- mentre sospira amb dol pregon.
- «Jesús», diu ella, «rei del món,
- per vós em fiblen els dolors,
- car befa us fan que a mi em confon.
- Els millors us toldran l'afront,
- que a vós us plau aital conhort.
- Amb vós se'n va, tot enardit,
- el meu amic, noble i garrit;
- i ací em roman el cor ferit,
- desigs sovint, i les tristors.
- Sigui per sempre maleït
- el rei Lluís que l'ha escollit
- i així m'enfonsa un clau al cor!»
- Quan vaig sentir aquest lamentar,
- hi vaig fer cap vora el riu clar.
- «Bella», vaig dir-li, «tant plorar
- malmet la cara i les colors.
- No us heu pas de desesperar
- que aquell qui fa els boscos brostar
- prou pot donar-vos millor sort».
- «Senyor», féu ella, «ho crec així.
- Déu tindrà pietat de mi
- a l'altre món, sense finir,
- com de tants altres pecadors;
- però ara em pren qui em fa gaudir,
- que no m'en resta ni un bocí
- car m'és tan lluny com si fos mort.»