Click on a icon next to a poem to read its English translation
JOAN MARAGALL (1860 - 1911)
L'autor a LletrA | Multimèdia sobre l'autor | L'autor 2.0 | Nota biogràfica
... Poemes de Joan Maragall interpretats per Xavier Ribalta i altres
-
- PATERNAL
-
- Tornant del Liceu en la nit
-
- del 7 de novembre de 1893.
-
- Furient va esclatant l'odi per la terra,
-
- regalen sang les colltorçades testes,
-
-
- i cal anâ a les festes
-
- amb pit ben esforçat, com a la guerra.
- A cada esclat mortal -la gent trèmula es gira:
- la crudeltat que avança, -la por que s'enretira,
-
-
- se van partint el món ...
- Mirant el fill que mama, -la mare que sospira,
-
-
- el pare arruga el front.
-
-
- Pro l'infant innocent,
-
- que deixa, satisfet, la buidada mamella,
-
- se mira en ell, -se mira en ella,
-
-
- i riu bàrbarament.
-
- LA VACA CEGA
- Topant de cap en una i altra soca,
- avançant d'esma pel camí de l'aigua,
- se'n ve la vaca tota sola. És cega.
- D'un cop de roc llançat amb massa traça,
- el vailet va buidar-li un ull, i en l'altre
- se li ha posat un tel: la vaca és cega.
- Ve a abeurar-se a la font com ans solia,
- mes no amb el ferm posat d'altres vegades
- ni amb ses companyes, no; ve tota sola.
- Ses companyes, pels cingles, per les comes,
- el silenci dels prats i en la ribera,
- fan dringar l'esquellot, mentres pasturen
- l'herba fresca a l'atzar... Ella cauria.
- Topa de morro en l'esmolada pica
- i recula afrontada... Però torna,
- i baixa el cap a l'aigua, i beu calmosa.
- Beu poc, sens gaire set. Després aixeca
- al cel, enorme, l'embanyada testa
- amb un gran gesto tràgic; parpelleja
- damunt les mortes nines i se'n torna
- orfe de llum sota del sol que crema,
- vacil.lant pels camins inoblidables,
- brandant llànguidament la llarga cua.
-
- LA SARDANA; [I]
- La sardana és la dansa més bella
- de totes les danses que es fan i es desfan;
- és la mòbil magnífica anella
- que amb pausa i amb mida va lenta oscil.lant.
- Ja es decanta a l'esquerra i vacil.la,
- ja volta altra volta a la dreta dubtant
- i se'n torna i retorna intranquil.la,
- com mal orientada l'agulla d'imant.
- Fixa's un punt i es detura com ella ...
- Del contrapunt arrencant-se novella,
-
- de nou va voltant.
- La sardana és la dansa més bella
- de totes les danses que es fan i es desfan.
-
- LA SARDANA; [IV]
- No és la dansa lasciva, la innoble,
- els uns parells d'altres desaparellant:
- és la dansa sencera d'un poble
- que estima i avança donant-se les mans.
- La garlanda suaument se deslliga;
- desfent-se, s'eixampla, esvaint-se al voltant;
- cada mà, tot deixant a l'amiga,
- li sembla prometre que ja hi tornaran.
- Ja hi tornaran de parella en parella!
- Tot ma pàtria cabrà en eixa anella,
-
- i els pobles diran:
- la sardana és la dansa més bella
- de totes les danses que es fan i es desfan.
-
- CANT ESPIRITUAL
- Si el món ja és tan formós, Senyor, si es mira
- amb la pau vostra a dintre de l'ull nostre,
- què més ens podeu dâ en una altra vida?
- Per'xò estic tan gelós dels ulls, i el rostre,
- i el cos que m'heu donat, Senyor, i el cor
- que s'hi mou sempre ... i temo tant la mort!
- Amb quins altres sentits me'l fareu veure
- aquest cel blau damunt de les muntanyes,
- i el mar immens, i el sol que pertot brilla?
- Deu-me en aquests sentits l'eterna pau
- i no voldré més cel que aquest cel blau.
- Aquell que a cap moment li digué: "-Atura't"
- sinó al mateix que li dugué la mort,
- jo no l'entenc, Senyor; jo, que voldria
- aturar tants moments de cada dia
- per fê'ls eterns a dintre del meu cor!...
- O és que aquest "fê etern" és ja la mort?
- Mes llavores, la vida, què seria?
- Fóra l'ombra només del temps que passa,
- la il.lusió del lluny i de l'a prop,
- i el compte de lo molt, i el poc i el massa,
- enganyador, perquè ja tot ho és tot?
- Tant se val! Aquest món, sia com sia,
- tan divers, tan extens, tan temporal;
- aquesta terra, amb tot lo que s'hi cria,
- és ma pàtria, Senyor; i no podria
- ésser també una pàtria celestial?
- Home só i és humana ma mesura
- per tot quant puga creure i esperar:
- si ma fe i ma esperança aquí s'atura
- me'n fareu una culpa més enllà?
- Més enllà veig el cel i les estrelles,
- i encara allí voldria ésser-hi hom:
- si heu fet les coses a mos ulls tan belles,
- si heu fet mos ulls i mos sentits per elles,
- per què aclucâ'ls cercant un altre com?
- Si per mi com aquest no n'hi haurà cap!
- Ja ho sé que sou, Senyor; pro on sou, qui ho sap?
- Tot lo que veig se vos assembla en mi ...
- Deixeu-me creure, doncs, que sou aquí.
- I quan vinga aquella hora de temença
- en què s'acluquin aquests ulls humans,
- obriu-me'n, Senyô, uns altres de més grans
- per contemplar la vostra faç immensa.
- Sia'm la mort una major naixença!
- ODA A ESPANYA
- Escolta, Espanya, - la veu d'un fill
- que et parla en llengua - no castellana;
- parlo en la llengua - que m'ha donat
- la terra aspra:
- en'questa llengua - pocs t'han parlat;
- en l'altra, massa.
- T'han parlat massa - dels saguntins
- i dels que per la pàtria moren:
- les teves glòries - i els teus records,
- records i glòries - només de morts:
- has viscut trista.
- Jo vui parlar-te - molt altrament.
- Per quE vessar la sang inútil?
- Dins de les venes - vida és la sang,
- vida pels d'ara - i pels que vindran:
- vessada és morta.
- Massa pensaves - en ton honor
- i massa poc en el teu viure:
- tràgica duies - a morts els fills,
- te satisfeies - d'honres mortals,
- i eren tes festes - els funerals,
- oh trista Espanya!
- Jo he vist els barcos - marxar replens
- dels fills que duies - a que morissin:
- somrients marxaven - cap a l'atzar;
- i tu cantaves - vora del mar
- com una folla.
- On són els barcos? - On són els fills?
- Pregunta-ho al Ponent i a l'ona brava:
- tot ho perderes, - no tens ningú.
- Espanya, Espanya, - retorna en tu,
- arrenca el plor de mare!
- Salva't, oh!, salva't - de tant de mal;
- que el plô et torni feconda, alegre i viva;
- pensa en la vida que tens entorn:
- aixeca el front,
- somriu als set colors que hi ha en els núvols.
- On ets, Espanya? - no et veig enlloc,
- No sents la meva veu atronadora?
- No entens aquesta llengua - que et parla entre perills?
- Has desaprès d'entendre an els teus fills?
- Adéu, Espanya!
- LA FAGEDA D'EN JORDÀ
- Saps on és la fageda d'en Jordà ?
- Si vas pels volts d'Olot, amunt del pla,
- trobaràs un indret verd i pregon
- com mai més n'hagis trobat al món:
- un verd com d'aigua endins, pregon i clar;
- el verd de la fageda d'en Jordà.
- El caminant, quan entra en aquest lloc,
- comença a caminar-hi poc a poc;
- compta els seus passos en la gran quietud
- s'atura, i no sent res, i està perdut.
- Li agafa un dolç oblit de tot el món
- en el silenci d'aquell lloc pregon,
- i no pensa en sortir o hi pensa en va:
- és pres de la fageda d'en Jordà,
- presoner del silenci i la verdor.
- Oh companyia! Oh deslliurant presó!
- EXCELSIOR
- Vigila, esperit, vigila,
- no perdis mai el teu nord,
- no et deixis dur a la tranquil.la
- aigua mansa de cap port.
- Gira, gira els ulls enlaire,
- no miris les platges roïns,
- dóna el front en el gran aire,
- sempre, sempre mar endins.
- Sempre amb les veles suspeses,
- del cel al mar transparent,
- sempre entorn aigües esteses
- que es moguin eternament.
- Fuig-ne de la terra immoble,
- fuig dels horitzons mesquins:
- sempre al mar, al gran mar noble;
- sempre, sempre mar endins.
- Fora terres, fora platja,
- oblida't de ton regrés:
- no s'acaba el teu viatge,
- no s'acabarà mai més.
- LA GINESTA
- La ginesta altre vegada,
- la ginesta amb tanta olor,
- és la meva enamorada
- que ve al temps de la calor.
- Per a fer-li una abraçada
- he pujat dalt del serrat:
- de la primera besada
- m'ha deixat tot perfumat.
- Feia un vent que enarborava,
- feia un sol molt resplendent:
- la ginesta es regirava
- furiosa al sol rient.
- Jo la prenc per la cintura:
- la tisora va en renou
- desflorant tanta hermosura
- fins que el cor me n'ha dit prou.
- Amb un vimet que creixia
- innocent a vora seu
- he lligat la dolça aimia
- ben estreta en un pom breu.
- Quan l'he tinguda lligada
- m'he girat de cara al mar...
- M'he girat al mar de cara,
- que brillava com cristall;
- he aixecat el pom enlaire
- i he arrencat a córrer avall.