Click on a icon next to a poem to read its English
MARIÀ MANENT (1898-1988)
L'autor a LletrA | Multimèdia sobre l'autor | L'autor 2.0 | Nota biogràfica
... Poemes de Marià Manent interpretats per Al Tall i altres
-
- ODA ALS CARROS MATINERS
- ¿Sóc en el llit sense trontoll,
- ara que l'alba els finestrons colora,
- o duc als llavis un bri de fonoll,
- dintre d'un carro perfumat de boll,
- pels empedrats de la ciutat sonora?
- Aquest trontoll tan seguit
- tot el meu cos sotraga - jo diria.
- I el so dels picarols m'ha deixondit,
- - ritme valent, clara melodia -
- com si el cavall m'arrossegués el llit.
- Són filagarses de tenebra
- els guarniments, amb un or malaltís.
- Les morisques de coure han deixondit el gebre
- de les roderes, vidre fonedís.
- L'euga ha vist en la pura tenebra
- les estrelles caient a l'abís.
- I ha sentit pel camí del tossal
- el refrec perfumat de la pineda.
- Tot el cel era fi com la seda
- i, al bell cim de la vela, el fanal
- ha copsat dintre de la llauna freda
- el batec d'una estrella immortal.
- LA TOMBA DE RILKE
- (Rarogne, Valais)
- Reposes en l'extrem
- cementiri, damunt la roca fosca,
- amb l'heura muntanyana, que no tem
- el gebre del febrer. Tens una creu ben tosca,
- de fossar de pastors i camperols,
- i cenyeix el teu clos una pedra corcada
- com les arques de núvia. Neus i sols
- han fet grisa la creu, amb color de boirada.
- Però en la teva tomba hi ha una mica d'urc:
- un escut cisellat, una mica de faula
- de l'Àustria antiga, coronant el burg
- solitari i extrem de la teva paraula.
- Ací reposa el front que s'inclinà sovint
- al silenci i a l'ombra;
- i quan el vent dels Alps la neu escombra
- damunt l'herbeta morta, els camperols, venint
- de les vinyes, on tenen els ceps forma de lira,
- no saben que s'amaga sota la creu el blau
- i la por dels teus ulls d'infant, i que sospira
- l'heura sobre el teu cor que ignorava la pau.
- A LA MEVA FILLA MARIA QUAN TENIA UN ANY, EN TEMPS DE GUERRA
- Se'ns acosten al ràfec les branques de l'avet
- i, lluny, quin so pregon fa estremir la finestra?
- És trista la muntanya al cor del fred,
- i és trista aquesta olor de la pobra minestra.
- Com la rel, com el fruit en la boira de l'hort,
- damunt la sina clara vas nodrint-te, adormida,
- i s'assembla al silenci de la mort
- aquest tebi silenci de la vida.
- EL DAVID DE LA CATEDRAL DE SALISBURY
- Aeri, en la grisor de la pedra, en el vent,
- entre els crits de les gralles iròniques, t'inclines,
- abstret damunt de l'arpa, a la música ardent.
- Però una herba se't mou sobre les cordes fines.
- Ara és verda i menuda aquesta arpa, que duu
- al teu cos mineral una trèmula saba
- del juny assolellat i feliç, mentre tu
- escoltes, i qui sap si una abella et besava.
- Més enlaire que el cedre, entre dos àngels greus,
- no veus enamorats a la prada, el tord lliure
- que xiula sobre l'herba dels morts. I vora els teus
- brins de música, lluny, t'endevino el somriure.
- NOU CANT A LA VINYA; [I]
- Sigui el meu cant per la vinya fecunda,
- que em dón' la sang, com la sang de mes venes
- roja i ardent, car el sol és adintre
- i en cada glop em nodreix de la posta
- i de la llum violent del migdia
- canicular; i dels vents i les aigües
- de las setembre, pesant de la fruita
- i purpurenc com la poma.
- NOU CANT A LA VINYA; [II]
- Aprengui el seny davant teu, oh ma vinya!,
- la paciència i el ritme que et menen,
- com en el bell contrapunt d'una dansa,
- amb igual i diversa mesura.
- Aprengui el seny el turment de la soca
- de cada cep, com un braç de la terra,
- que si ens apar moridor cada anyada,
- rítmicament treu la nova florida.
- NOU CANT A LA VINYA; [XI]
- ¿Qui dirà el goig de la tarda madura,
- quan el raïm és daurat i s'esquerda
- la pell del cap; i la sang del crepuscle
- diríem que és una fruita que esclata?
- Fou aquell temps que hi anava l'amiga
- fina i suau, dins la tarda més lenta;
- fou aquell temps que els infants hi jugaven
- com una rica garlanda de joia.
- NOU CANT A LA VINYA; [XII]
- ¿Qui dirà el goig de la tarda madura,
- quan pels camins on els carros trontollen,
- es vessa el vi i una olor de verema,
- dins el polsim de la boira que passa?
- Damunt el cup lluu l'ofrena madura,
- policromada talment com la posta,
- i en els cellers de la fresca penombra
- fa una claror la daurada collita.
- NOU CANT A LA VINYA; [XIII]
- A l'home bru que trepitja la fruita,
- amb una dansa pesant i sonora,
- i sent fatiga del pas de la dansa,
- darem la sang d'alguna altra collita.
- Als qui collien tot l'or sota els pàmpols,
- ritmant amb cants el treball de la vrema,
- darem la sang d'un altre any, i la força
- els pervindrà del mateix que els fatiga.
- DIUEN: LA MAR ÉS TRISTA
- Diuen: la mar és trista. Quin trepig
- fa cada onada, quan s'esberla!
- I veig una mar trista, però, al mig,
- tu, com una perla.
- Diuen: la terra és trista. Quin trepig
- fa cada fulla! Mig no gosa.
- I veig la terra trista, però, al mig,
- tu, com una rosa.
- L'OMBRA
- Tristesa perfumada, rossinyol de la nit:
- amb sospirs, al meu son vas fent una corona.
- El coixí feia olor de taronger florit,
- oh rossinyol, colgat d'estrelles i d'aromes!
- Però, si em desvetllava, he vist que era de neu
- el jardí, i aquella Ombra hi venia daurada:
- i es glaçava un somriure entre sa boca lleu,
- com l'aigua de la nit dins una rosa amarga.
- A MITJAN SETEMBRE
- Llarga com la carena, sobre el riu,
- cada matí s'adorm la boira clara.
- On són els lliris? S'ha tornat esquiu
- el sol adesiara.
- Però canten aloses cel amunt
- i fan les herbes una olor més forta.
- La vidiella no és un blanc repunt,
- sinó una seda morta.
- Amb cent ulls grocs ens mira el codonyer
- quan el reflex de l'aigua se'ns apaga.
- L'argent de l'albereda té el primer
- tremolor d'un or vague.
- No veureu a la posta aquells nacrats
- dofins del juliol. És grisa i bistre.
- La guineu caça vora els espadats
- amb un lladruc sinistre.
- I les aglans madures, pel camí,
- es desprenen del calze. L'avellana
- dringa pels sacs. La poma fa venir
- el gaig a la solana.
- I si l'avellaner duu el fruit vinent
- en verdes arrecades, és vermella
- la pinassa, i les flors, vora el torrent,
- es parlen a l'orella.