Click on a icon next to a poem to read its English
 

MARIÀ MANENT (1898-1988)

 

L'autor a LletrA | Multimèdia sobre l'autor | L'autor 2.0 | Nota biogràfica

... Poemes de Marià Manent interpretats per Al Tall i altres


 
ODA ALS CARROS MATINERS

¿Sóc en el llit sense trontoll,
ara que l'alba els finestrons colora,
o duc als llavis un bri de fonoll,
dintre d'un carro perfumat de boll,
pels empedrats de la ciutat sonora?

Aquest trontoll tan seguit
tot el meu cos sotraga - jo diria.
I el so dels picarols m'ha deixondit,
- ritme valent, clara melodia -
com si el cavall m'arrossegués el llit.

Són filagarses de tenebra
els guarniments, amb un or malaltís.
Les morisques de coure han deixondit el gebre
de les roderes, vidre fonedís.
L'euga ha vist en la pura tenebra
les estrelles caient a l'abís.

I ha sentit pel camí del tossal
el refrec perfumat de la pineda.
Tot el cel era fi com la seda
i, al bell cim de la vela, el fanal
ha copsat dintre de la llauna freda
el batec d'una estrella immortal.
 
 
LA TOMBA DE RILKE
(Rarogne, Valais)

Reposes en l'extrem
cementiri, damunt la roca fosca,
amb l'heura muntanyana, que no tem
el gebre del febrer. Tens una creu ben tosca,
de fossar de pastors i camperols,
i cenyeix el teu clos una pedra corcada
com les arques de núvia. Neus i sols
han fet grisa la creu, amb color de boirada.
Però en la teva tomba hi ha una mica d'urc:
un escut cisellat, una mica de faula
de l'Àustria antiga, coronant el burg
solitari i extrem de la teva paraula.

Ací reposa el front que s'inclinà sovint
al silenci i a l'ombra;
i quan el vent dels Alps la neu escombra
damunt l'herbeta morta, els camperols, venint
de les vinyes, on tenen els ceps forma de lira,
no saben que s'amaga sota la creu el blau
i la por dels teus ulls d'infant, i que sospira
l'heura sobre el teu cor que ignorava la pau.
 
 
A LA MEVA FILLA MARIA QUAN TENIA UN ANY, EN TEMPS DE GUERRA

Se'ns acosten al ràfec les branques de l'avet
i, lluny, quin so pregon fa estremir la finestra?
És trista la muntanya al cor del fred,
i és trista aquesta olor de la pobra minestra.

Com la rel, com el fruit en la boira de l'hort,
damunt la sina clara vas nodrint-te, adormida,
i s'assembla al silenci de la mort
aquest tebi silenci de la vida.
 
 
EL DAVID DE LA CATEDRAL DE SALISBURY

Aeri, en la grisor de la pedra, en el vent,
entre els crits de les gralles iròniques, t'inclines,
abstret damunt de l'arpa, a la música ardent.
Però una herba se't mou sobre les cordes fines.

Ara és verda i menuda aquesta arpa, que duu
al teu cos mineral una trèmula saba
del juny assolellat i feliç, mentre tu
escoltes, i qui sap si una abella et besava.

Més enlaire que el cedre, entre dos àngels greus,
no veus enamorats a la prada, el tord lliure
que xiula sobre l'herba dels morts. I vora els teus
brins de música, lluny, t'endevino el somriure.
 
 
NOU CANT A LA VINYA; [I]

Sigui el meu cant per la vinya fecunda,
que em dón' la sang, com la sang de mes venes
roja i ardent, car el sol és adintre
i en cada glop em nodreix de la posta
i de la llum violent del migdia
canicular; i dels vents i les aigües
de las setembre, pesant de la fruita
i purpurenc com la poma.
 
 
NOU CANT A LA VINYA; [II]

Aprengui el seny davant teu, oh ma vinya!,
la paciència i el ritme que et menen,
com en el bell contrapunt d'una dansa,
amb igual i diversa mesura.
Aprengui el seny el turment de la soca
de cada cep, com un braç de la terra,
que si ens apar moridor cada anyada,
rítmicament treu la nova florida.
 
 
NOU CANT A LA VINYA; [XI]

¿Qui dirà el goig de la tarda madura,
quan el raïm és daurat i s'esquerda
la pell del cap; i la sang del crepuscle
diríem que és una fruita que esclata?
Fou aquell temps que hi anava l'amiga
fina i suau, dins la tarda més lenta;
fou aquell temps que els infants hi jugaven
com una rica garlanda de joia.
 
 
NOU CANT A LA VINYA; [XII]

¿Qui dirà el goig de la tarda madura,
quan pels camins on els carros trontollen,
es vessa el vi i una olor de verema,
dins el polsim de la boira que passa?
Damunt el cup lluu l'ofrena madura,
policromada talment com la posta,
i en els cellers de la fresca penombra
fa una claror la daurada collita.
 
 
NOU CANT A LA VINYA; [XIII]

A l'home bru que trepitja la fruita,
amb una dansa pesant i sonora,
i sent fatiga del pas de la dansa,
darem la sang d'alguna altra collita.
Als qui collien tot l'or sota els pàmpols,
ritmant amb cants el treball de la vrema,
darem la sang d'un altre any, i la força
els pervindrà del mateix que els fatiga.
 
 
DIUEN: LA MAR ÉS TRISTA

Diuen: la mar és trista. Quin trepig
fa cada onada, quan s'esberla!
I veig una mar trista, però, al mig,
tu, com una perla.
Diuen: la terra és trista. Quin trepig
fa cada fulla! Mig no gosa.
I veig la terra trista, però, al mig,
tu, com una rosa.
 
 
L'OMBRA

Tristesa perfumada, rossinyol de la nit:
amb sospirs, al meu son vas fent una corona.
El coixí feia olor de taronger florit,
oh rossinyol, colgat d'estrelles i d'aromes!
Però, si em desvetllava, he vist que era de neu
el jardí, i aquella Ombra hi venia daurada:
i es glaçava un somriure entre sa boca lleu,
com l'aigua de la nit dins una rosa amarga.
 
 
A MITJAN SETEMBRE

Llarga com la carena, sobre el riu,
cada matí s'adorm la boira clara.
On són els lliris? S'ha tornat esquiu
el sol adesiara.

Però canten aloses cel amunt
i fan les herbes una olor més forta.
La vidiella no és un blanc repunt,
sinó una seda morta.

Amb cent ulls grocs ens mira el codonyer
quan el reflex de l'aigua se'ns apaga.
L'argent de l'albereda té el primer
tremolor d'un or vague.

No veureu a la posta aquells nacrats
dofins del juliol. És grisa i bistre.
La guineu caça vora els espadats
amb un lladruc sinistre.

I les aglans madures, pel camí,
es desprenen del calze. L'avellana
dringa pels sacs. La poma fa venir
el gaig a la solana.

I si l'avellaner duu el fruit vinent
en verdes arrecades, és vermella
la pinassa, i les flors, vora el torrent,
es parlen a l'orella.