JOSEP MARIA LLOMPART (1925 - 1993)

 

L'autor a LletrA | Multimèdia sobre l'autor | L'autor 2.0
 
CAMÍ FLORIT

Llevamà, card, fonollassa,
rosella, cascall, lletsó,
vinagrella, corritjola,
ginesta, aritja, fonoll,
passionera, cugula,
mare-selva, safrà bord,
floravia, canyaferla,
baladre, argelaga, albó,
falguera, olivarda, estepa,
clavell de moror, coscoll,
heura, contell, englantina,
vidalba, murta, maimó,
cama-roja, campaneta,
ravenissa, bruc, guixó
(i en l'aire color de vaume
l'esgarrifança d'un poll).
 
 

Poemes de Mondragó

 
 
PRIMAVERA

Eres tu el camp, o el camp enamoraves?
Coneixies l'abril i ja et somreia
un dimoni boiet a flor de galta.

Venies
per un caminet ros de mitja tarda.
Flames del vent cremaven blaus domassos
d'aigua de mar, em duies
un paner d'ametlons, copinyes, nacres,
i tenies la veu color de rosa.

Temps era temps, amor, temps era temps!

Parlàvem... Jo no sé de què parlàvem;
d'exàmens de llatí, o per ventura
d'un llibre de poemes. El crepuscle
se'ns moria a les mans com un fresquíssim
papalló virolat. Cavalls de l'ombra
la sang ens galopaven.

Temps era temps, amor, temps era temps!

Dissabtes de capvespre, sense escola.
Qui recorda?... Qui sap?... Mira la pluja.
 
 
-

Us ho diré amb paraules ben planeres:
jo tenia deu anys -era aleshores
el temps del slow fox, la falda llarga
i els diumenges lluents de brillantina.
a casa nostra, a la del camp vull dir
(si es pot dir camp d'aquell mig quartó rònec
on el meu pare -el coronell- sembrava
clavellers i tristors), hi havia una ombra
feta de totes les blavors del vent
de mil nou-cents trenta i tants. Jo tenia
una mica d'amor a frec de boca.
Tocaven hores. Cap al tard collia
mon pare els crisantems. Dies i núvols.
En el jardí hi havia un safareig
on a penes la mort s'emmirallava.
 
 

La capella dels dolors i altres poemes

 
 
-

Veniu, Senyora Mort, ja tinc la cambra
desada i ben a punt: el ram de roses,
la música lentíssima, la seda,
els morats en la nit: cita perfecta.
Veniu, Senyora Mort, ja res no manca;
us espero inquiet, bevent la copa,
consultant el rellotge -trigau massa!-,
passejant nerviós, picant de mans
damunt qualsevol taula (a frec de polsos
roselles de l'ahir floreixen tendres,
i m'enerven, m'adormen, m'acaronen).
Veniu pel vent, pel foc, pels miralls pàl·lids
de velles cornucòpies, per l'alba
travessada d'amor. Veniu molt lenta,
besau-me a poc a poc, sen dir paraula,
i que faci el plaer la seva feina.
Veniu, Senyora Mort. Oh, trigau massa.
 
 

Spiritual

 
 
CAMÍ DE PERFECCIÓ

Mai no et deturis:
no hi ha fi ni principi.
Però les roses
cada cop més vermelles
les passes t'encatifen.