JAUME BOFILL I MATES [GUERAU DE LIOST] (1878-1933)
Nota biogràfica
-
- POEMA DEL BOSC; [IV]
- Al punt de mitja nit l'espai s'omplí de bruixes.
- Són llurs pupil.les xiques, vermelles com maduixes.
- En surt un requitzell del fons de cada esquerda,
- vestides amb brials de teranyina verda.
- Al Pla de Mirambell, dansant al clar de lluna
- com una fumarella dissipen la vedruna.
- El vianant que es perd sent riallades d'ossos.
- Si no fugís de por, cauria fet a trossos.
- Les bruixes, mentrestant, s'encalcen afollades
- rostos avall i cerquen les aigües encalmades
- dels gorgs, d'on a les vores, horribles es despullen.
- Amb quin deliqui es gronxen! Amb quin platxeri es mullen.
- De ventre amunt es baten per sobre les onades
- les filles de la lluna. Són velles i xuclades
- com un manyoc d'arrels. Els caires de llurs nines
- mostren el brill metàl.lic d'unes fulgors felines.
- Els pits sacsejarien, a cada sotragada,
- com pellingots inútils. La dura carcanada
- dels geps apunta sota la pell tivant i dura.
- El nas inversemblant, ratat de corcadura.
- Les galtes enfonsades. La llengua viperina
- sortia de les goles com una llarga espina.
- Mentre la fosca dura, cavalquen la basarda,
- però bell punt la nova claror del jorn esguarda,
- s'encalafornen súbites en llurs cataus de roques
- i àdhuc en les primes esquerdes de les soques
- balmades, on serva cada una jaç i estable
- i més d'un potinga que els receptà el diable.
- PÒRTIC
- Bella Ciutat d'ivori, feta de marbre i or:
- tes cúpules s'irisen en la blavor que mor,
- i, reflectint-se, netes, en la maror turgent,
- serpegen de les ones pel tors adolescent.
- L'ivori té la gràcia d'un marbre constel.lat
- d'aurífiques polsines, com una carn d'albat.
- Bella ciutat de marbre del món exterior,
- esdevinguda aurífica dins un esguard d'amor!
- Ets tota laborada amb ordenat esment.
- Et purifica el viure magnànim i cruent.
- I, per damunt la frèvola grandesa terrenal,
- empunyaràs la palma del seny - que és immortal.
- QUAN EL TEU COR SERÀ BRANCA DE MIRRA
- Dona, sé el gust de la teva presència:
- la testa, rosa dels vents invisibles,
- el pit d'argila que pateix, arbori,
- amb un arranc de braços que s'eleven.
- Dona, sé el gust d'abraçar-te, i la nosa.
- Dona, sé el gust de fugir, d'enyorar-te.
- Si el teu record suplirà la conversa,
- saber-te lluny no supleix el tenir-te.
- Dona, sé el gust de la mort que separa,
- alliberant de sospites de canvi.
- En el sagrat epíleg de l'incendi,
- cendres i fum s'espiritualiten.
- L'enyorament esdevé permanència.
- Compenetrats, el diàleg és íntim.
- La teva ment triaria per falda
- quan el teu cor serà branca de mirra.
