JOSEP JANÉS I OLIVÉ (1913 - 1959)
Nota biogràfica
-
- A UN INFANT MORT EN UN BOMBARDEIG
- Els teus braços immòbils són un vol de bandera,
- i la rosa esfullada del teu cos és un crit
- de sang més que un silenci ... No serà primavera,
- mai més, en ta mirada, però al cor de la nit
- feta d'ulls que s'apaguen a la llum, vers on clama
- la veu nostra, la torxa del teu cos - que ja és llum
- i ja és foc - durà l'alba d'un crit nu fet de flama
- i de pètals sagnosos de martiri. Ni fum
- ni silenci, ni boira velaran la nuesa
- dels teus ulls, que es glaçaren en un gest sense adéu.
- De quin somni et prengueren? De quin món de dolcesa?
- Tot el cel que miraves era viu dintre teu
- com és viu en el rostre i en els ulls dels que es donen
- a la mar ... Quines rutes t'esperaven, infant?
- Davant teu ja són blanques totes elles, i es fonen
- amb el somni d'un somni: el teu cel, on no hi han
- ales tristes i on l'alba no duu orgies de roses
- que s'esfullen enceses i sagnants. I on reposes ...
- NOIA NUA
- ¿De quin arbre eres branca,
- de quin calze eres pètal,
- de quin aire eres fulla,
- tu que en tu sembles néixer,
- fulla, pètal i branca?
- Cap arrel t'associa
- al meu món, cap onada
- al meu mar, cap somriure
- al meu cel, cap aroma
- als meus astres. T'enfonses
- dintre teu, i en tu neixes
- a mig aire del somni,
- rosa etèria i tangible.
- Nuditat que es contempla
- sense esguard i que es besa
- sense llavis, que es vela
- sense seda, ¿a quin aire
- confinaves la febre?
- ¿a quin món exiliaves
- el sospir que no es glaça,
- tu que ets nua i et sento
- meva, en mi, que m'impregnes
- com el bes de la lluna,
- com el gest de l'onada,
- com l'alè de les roses,
- com el càntic de l'aigua?
- ¿De quin arbre naixies,
- fulla, pètal i branca?
