ENRIC CASASSES FIGUERES (n. 1951)

L'autor a LletrA | Multimèdia sobre l'autor | L'autor 2.0

Música de poetes Poemes d'Enric Casasses interpretats per Santi Arisa i altres

Començament dels començaments i ocasió de les ocasions
VENJANÇA

A dins del pit jo hi tinc
punyals de coloraines
clavats als troncs dels pins
cridant venjança!
Ben lluny s'emporti el crit
la tramuntana.

Avall, camí del mar,
la terra es fa més aspra,
hi ha marges recremats
i una barraca
i els dos dragons gegants
guardant la cala.

El boig ferit de por
s'asseu arran de l'aigua
fent rigalets, amor,
amb pedres planes
que fan sis o set bots
i santes pasqües.
EPISODINA
A Barcelona a veure el cul de la mona

Mireu quin cas que va passar no sota un pi
que va ser cas barceloní barceloní
a una parella que baixava eixample avall
a una hora de bastant de guirigall

Just que passaven per davant de la cangrí
ella va dir digues que sí digues que sí
i ell va dir sí però però però però
ja saps que no daixò que no daixò

Un antropoide que s'estava per allí
va ensumar carn esbufegant com un garrí
la bava li va caure barba avall
just quan passava un operari amb un mirall

Tu no estàs bé, que ella seguia, no estàs bo
just quan passava un gat fugint d'un assassí
vestit de gossa ja del tot fora de si

Malament rai pensà el goril.la amb un badall
i l'operari que xiulava cantà un gall
completament angoixantment fora de to
seguit d'un greu renec amb veu de tro

Va quasi caure ensopegant amb el felí
i el mirall sí, va tocar terra, i un bocí
surt disparat i va de dret a fer-li un tall
al dit pelut del cap pelat cap de carall

Llavors el gos sense saber què feia o
ben dirigit com per un màgic ultrasò
clavà les dents al dit sagnant del mal veí
i així la parelleta del perill s'escapolí

Mentre ell deia que sí però però però però
bé prou que ho saps que no dallò
i ella dient digues que sí digues que sí
just quan tombaven el cantó de la cangrí
REFRANY

Al pot petit hi ha poca confitura
i al cor trencat la veritat més dura:
mal amagat és mal que no té cura,
la llibertat, la llei que és més segura,
la veritat, bandera que no es jura,
i el paradís, un bon plat de verdura.

Calç
UN AIRE

La nit és un privilegi
teixit tot de seda i or
i ara et jugues el teu sostre
per tastar-ne la finor.

I et lleva la pell,
et guanya les bales,
fa ballar les portes,
tot perquè t'hi vegis.

Llavors obren els llavis
finestres de l'amor
i sembla que s'ofeguin,
que diguin per favor.

La nit és déu vist de cara.

No hi érem
RETRUC

Abandonat i parlant sol, amb déu,
sí, com aquell que dirigeix la pensa
a un nen no nat: em sents? No tinc defensa
de fe ni de no fe. Puc creure'm teu

tot esperant que vinguis al món, déu,
a sentir no els sonets, llegir la pensa,
dansa folla de plàncton, indefensa:
la sorprendràs quan li diguis: sóc teu.

Ella et dirà que és teua, nom de déu,
i t'aviciarà, vici de pensa,
fent-te tou, fins que no tinguis defensa,
i et deixarà dient: problema teu,

per tu faràs, ja sents els meus dictats:
no comptis que ningú te renti els plats.
NARCÍS

Estàs enamorat de tu mateix
com un pebrot vermell, com un pinyol
de cirera vermell i si no què?
Com una taula de cent vint canals,

com un ruixat que ho devastava tot,
com un escàndol que ha d'arruïnar
tot un imperi, com un accident
de pura mala sort, com el rocam

filosofal, com l'Ebre cap a Flix,
com un lleuger vaixell de vela eixint
del golf, i encara com un gra de sal,

com escorpins, renecs caragolats,
vora el camí baladres plens de pols
i com el gall que gira com el vent.

La cosa aquella
EL PREFACI FACI'L FÀCIL

Més boig
que Roig
(ni tinc
ni cinc
ni fetge
de metge
ni ple
d'alè),
fent doble
redoble
de mots,
singlots
en vers
advers
i sec
a frec
de foc,
remoc
els fems
del temps,
desfaig
l'empatx
del viure,
tinc lliure
l'orella,
la cella
cremada,
cansada
la vista,
duc llista
de muts
perduts
i restes
de testes
i canes
humanes,
dels cors
dels morts,
refaig
l'escaig
del viu,
un riu
emmerda
la merda
que llenço,
condenso
aquest
paquet,
no taca
butxaca,
el duc a
la nuca
molest i
que resti
si em maten
gravat en
paraules
em plau, les
rebusco i
m'ofusco i
m'emprovo
si el trobo
un viure
de riure,
la fe
de re,
un somni
d'insomni,
un dau
que cau
a l'u,
menú
menut
he dut
a taula
(paraula):
no hi ha
més pa,
tot és
només
cabòria
d'història
d'Espanya
en canya
vulgar
i en part
cascada,
balada
serena
que mena
metzines
divines
del front
on són
de massa
a plaça
perquè
l'alè
dels rots
de tots
airegi
l'arpegi
d'un sol
llençol
ratat,
tacat
tan brut
que put
a pares
i mares
si volen
i dolen.
Descans.

D'equivocar-se així
LA COVA A LA MUNTANYA

Jo estava enamorat
dels ossos dels seus ossos
del crani del seu crani
per a fer-li l'amor
res més
ni menys
que fer-nos eh l'amor
no sé si hagués bastat
la vida que ens quedava
però ella ja sabia
que jo sóc l'esquelet
del seu bell esquelet.