GUILLEM DE CABESTANY (...1212...)
-
- S'ALLARGA EL DIA EN TENDRE EXCÉS
- S'allarga el dia en tendre excés,
- les flors esclaten pels vergers
- i els ocells coregen llurs rims
- pels bardissars, que feia ombrers
- el fred; mes ara pels alts cims
- i entre les flors i els branquells prims,
- piulen en gaia volior.
- I jo m'enjoio amb tal clamor
- car tinc al cor un goig d'amor,
- de què un desig molt dolç ha eixit.
- Fix com la serp al sicomor,
- no me'l traurà el malreeixit.
- Tot altre goig esdevé oblit
- davant l'amor que, ai las, no em val.
- Des que menjava el fruit fatal,
- Adam, de què ens perdura el mal,
- més bella no n'ha fet el Crist:
- cos preciós, dels ulls regal,
- blanc i fi, com mai no s'ha vist ...
- Tan bella és, que en resto trist,
- car ella en mi no para esment.
- Poc que jo vull fer-me'n absent,
- que mai l'amor que ara m'encén
- pugui fer via a altres destins,
- car, a cops, tal deseiximent
- fa que s'escampi fora i dins.
- L'amor cobreix els meus camins
- talment és ric de flors l'hisop.
- I estimo tant que més d'un cop
- tinc por que la mort m'és a prop.
- Prou l'Amor vull, prô m'és hostil,
- i això em lacera a tot estrop.
- El foc que em crema és tal, que el Nil
- l'extingiria igual que un fil
- aguantaria un tron d'honor.
- Mes jo tot sol mantinc l'ardor
- del meu amor, ric de temor,
- de fins desigs, d'angoixa greu,
- i m'engrogueixo de color.
- Prô si fos vell i volgués Déu
- que ella em veiés blanc com la neu,
- no em sentiria ni un lament.
- Perquè midons torna valent
- el desvalgut i el malcontent.
- Que tal qui és franc, d'humor tranquil,
- si no estimés dama avinent
- per tothom fóra esquiu o vil.
- D'on amb qui és digne sóc humil
- i uso d'orgull amb el dolent.
- Joglar, mal que ja és lluny l'abril,
- vés als amics, parla-hi gentil,
- més amb Raimon, baró excel.lent.
- Que el mal m'és un plaer subtil,
- i l'escàs bé, dolç nodriment.
